dilluns, de juny 29, 2009

El temps fuig

El temps fuig. Sovint fuig el temps en línia recta; i nosaltres, policies de l'absurd, sortim a la seva recerca i anem a capturar-lo, de forma incansable i ràpida. Insistint, insistents, constants i vells, acabem per retrobar-lo. El mirem i no el reconeixem, perquè ja no veiem prou bé i el temps s'ha tornat un infant. Cada vegada més petit, es trasmuda, fins que desapareix, com nosaltres.

dijous, de juny 25, 2009

Idees i oportunitats

Per raons fàcilment esbrinables, l'aforisme que us presento va tenir força èxit entre un seguit de professors universitaris amb el que vaig coincidir en un congrés a Salamanca (entre ells, dos catedràtics):
Amb l’edat es torna més freqüent tenir més idees que oportunitats

dilluns, de juny 22, 2009

Mentides i oximorons

Llegeixo en el llibre Els mestres dela República [Portell, Raimon I Marques, Salomó. (2006). Els mestres de la República. Badalona: Ara Llibres], la següent dedicatòria: "A tots aquells que han treballat, treballen i treballaran per una educació pública de qualitat". Una mentida i dos oximorons.
La mentida: "Els que treballaran en una educació pública".
Oximoron 1: Educació pública.
Oximoron 2: Pública de qualitat
El llibre, però, no és de ciencia-ficció, sinó d'història. I maco.
P.D. La gran notícia avui, a l'Insti, és que tindrem un dels professors que necessitem. Gran notícia. Globalització. Mercantilització.

dijous, de juny 18, 2009

Bernarda Alba, suïcidament cadavèrica!

La casa de Bernalda Alba? Potser sí, potser no.
Enfeinats com estem, esgotant el curs, ha estat gairabé impossible no vincular l'obra, famosa, de Lorca a l'ensenyament. I és que, de vegades, el pensament s'imposa com una necessitat, com un reflex, de manera involuntària. La casa de Bernarda Alba és..... ja sabeu qui, què, és la casa. Si Lorca, érem tots, la Bernarda, la Bernarda Alba, també. Bé, tots, tots, tots, no. Quasi tots. QUasi totes. Aquests pedagogs, aquestes pedagogues ( i psicòlegs, i psicòlogues), oficialistes, col·laboracionistes; ignorants, teòrics, didàctics. La Bernarda, la Bernarda Alba, governa, marca, marca la direcció, però la Bernarda ignora, ignora les conseqüències; ignora i amaga, quan no ignora. Però mana, no deixa de manar, i, en aquest voler decidir, ignorant, com ignorant es mostra, porta la família a la tragèdia. No l'importa, però, gaire; l'interessa l'aparença, el semblar, el fer veure.
La casa de Bernarda Alba! No, no, la casa de la pedagogia suïcidament cadavèrica!

dilluns, de juny 15, 2009

Crisi i decreixement

El dissabte vaig tenir l’oportunitat d’anar a Can Masdeu, amb el Javier, un company i amic meu. També vam venir unes campanyes de la facultat. Sorpresa d’unes vides rurbanes. Sotrac, sotrac força importan. Vam estar al voltant de set hores. Un conegut del Javier ens feia de guia i ens donava totes les explicacions que li demanaven; desinteressadament (a veure on trobem aquest desinterès). Una experiència important, la veritat. Molt important. I, més que autèntica, veraç. Ja anirem fent la crònica. Us hauria agradat perquè d’okupes n’hi ha de molt tipus. Aquí, ni festa, ni música. Pau. Cultura. Llibres. Il.lusions. En aquest cas, es tractava d’unes vides en simplicitat, en decreixement i en harmonia. Estalvi. Molts, però, no tenen nassos d’enfrontar-se a aquests altres models de vida, perquè posen en solfa les vides buides que, en moltes ocasions, portem.

Algunes ràpides conclusions:
1. Encara existeixen persones, no consumidors.
2. Entrega, humilitat i coherència.
3. Ni sectarisme, ni doctrinarisme. Persones que viuen d’una manera determinada i volguda.
4. No ens cal tant per viure. Ni de bon tros.
5. La relació social és un valor en sí mateix. La relació social sense mediació d’interès. La relació social no instrumental.
6. És possible mirar-se com a persones.
7. Dinamisme. Res d’idees inamovibles. Obertura al canvi, al canvi amb sentit.
8. Transparència i claredat. Som així i fem allò altre. Funcionem amb aquestes normes i aquelles.
9. Tranquil·litat. El silenci com un valor. També la lentitud.
10. Hi ha altres món. Un és a Can Masdeu.
11. Propera visita: amb els nens.

divendres, de juny 12, 2009

Morral i l'atemptat de 1906

Aclarint el que Criteri em demanava:
Ferrer es va iniciar a la lògia "La Veritat" de Barcelona el 1883. Va estar poc temps i no va participar gaire. i el 1890 a "Les VRais Experts" de Paris, arribant al grau 31 pels volts de 1898. En tornar a Catalunya sembla ser que no s’afilia a cap lògia. Pensava Ferrer que els republicans els lliurepensadors i els masons “estaban empeñados en un mismo proyecto”.

Ignoro si Mateo Morral era maçó. Que Ferrer sí ho era és un fet molt conegut. Ara bé, en cas que Morral ho fos, la dada no té la més mínima importància. L'atemptat de 1906 no fou un atemptat vinculat ala masoneria. Reprodueixo alguns fragments d’un dels principals (per a mi clarament el millor) especialistes en Ferrer, Pere Solà (El honor de los estados y los juicios paralelos en el caso Ferrer Guardia...). Sobre la cuestión de la adscripción a la Francmasonería de Ferrer, sobre la que Álvarez Lázaro señala que «la vertiente fran-masónica de Francisco Ferrer Guardia no ha sido debidamente estudiada» [veieu ÁLVAREZ LÁZARO, Pedro: Masonería y librepensamiento en la España de la Restauración, Madrid, Universidad Pontificia de Comillas, 1985; SÁNCHEZ FERRÉ, Pere: La Maçoneria a Catalunya, Barcelona, Edicions 62, 1990; VALÍN, A : Laicismo, educación y represión en la España del siglo XX (Ourense,1909-1936/1939), Sada, A Coruña, Ediciones do Castro, 1993]. pàgina 62.
“(…) la afiliación de Ferrer en alto rango a la Masonería gala, se ha señalado, con justicia, que esta circunstancia le hacía más respetado entre sus correligionarios de esta parte sur de los Pirineos” pàgina 63.
“Ni que decir tiene que cierta filosofía de la armonía social y de la coeducación de clases tiene en Ferrer una clara ascendencia de la Masonería. Con todo, no podemos olvidar que cuando Ferrer emprende su proyecto cultural y pedagógico en Barcelona en la primera década del siglo XX no parece hacerlo desde la militancia masónica activa, si bien es cierto que no rompe las conexiones personales y/o profesionales con la organización secreta No creemos, en suma, que deba darse una importancia exagerada a tal adscripción masónica, más allá de la que, evidentemente tuvo en un período determinado de su biografía (75)
(75) A veces, la hiper-especialización en un determinado movimiento —léase en este caso Masonería—conduce a ver el mundo por un agujero, o sea la Francmasonería como el «deus ex machina» de una historia política, social y local donde se entrecruzan factores y variables. Esta tendencia fue corriente en la historiografía hispana de los ochenta, y en parte venía motivada por las nuevas posibilidades de explorar el mundo masónico por la mayor facilidad en trabajar el material de archivos como el de represión de la Masonería en Salamanca”

“Por ello no actuaba de correa de transmisión de grupo u organización alguna. Incluso se desmarca de activistas masones… No creo, por todo ello, como Sánchez i Ferré, que fuese «dudosa» la afiliación masónica de Ferrer a su regreso a Cataluña, sino que, simplemente, ésta no se produjo: Ferrer ya no tenía tanta necesidad de la organización como había tenido en París” pàgina 64.

L’aspecte maçónic no va ser el determinant, ni molt menys, de la vida de Ferrer, ni de l’escola. Si Ferrer va col.laborar o no amb Morral en l’atemptat de 1906 és un fet aliè a la masoneria. Fin son sabem. Mantenir la culpabilitat i participació de Ferrer, sense proves, és teoritzar sobre la participació d’ETA en l’atemptat de l’11M.

dimarts, de juny 09, 2009

Ferrer i els amateurs

A Pío Moa el vaig sentir parlar per primera vegada a la cadena COPE. Reinterpretava la història a la seva manera, amb l'anuència dels periodistes (?) que el donaven cobertura; pel vist, la cobertura era acrítica. Aparentava estar molt i molt informat. Aparentava. Per tal de saber el grau de documentació que té basta i sobra el següent paràgraf:

"A finales del siglo XIX Francisco Ferrer Guardia proponía una "revolución ferozmente sangrienta", en la que la sangre "corra a torrentes", y creó una "Escuela moderna" dedicada a difundir sus ideas revolucionarias. No se quedaba en palabras, pues fue él, con toda probabilidad, el inductor del atentado de la calle Mayor de Madrid, en 1906, con decenas de muertos, y perpetrado por un profesor de dicha "Escuela?". No poso l'enllaç perquè no el mereix. Basta cercar el text i ja està.

Quan un fa afirmacions d'aquests tipus és que està ben segur del que diu. Doncs, no, és impossible tenir la certesa del que aquest senyor diu. L'atemptat de 1906 va ser perpetrat per Mateo Morral i no va ser mai professor de l'Escola Moderna, va ser el bibliotecari. Un detallet. Sí encerta en el carrer i en l'any. No està malament.

On és l'aparell crític? la voluntat de veracitat? La dada és molt i molt coneguda; difícil errar. Quan es vol encertar. Un consell amics: llegiu llibres que puguin anar a missa, llibres confessats; s'aprèn més. Primer encerteu les dades bàsiques i després opineu. No ho feu a l'inrevés.

diumenge, de juny 07, 2009

Inactualitat de l'actualitat

L'actualitat és, paradoxalment, inactual. L'última notícia sempre ens remet a una d'anterior i aquesta a una altra. I d'aquesta manera arribem, si tenim ganes i si tenim temps, al mateix Big-Bang.

dijous, de juny 04, 2009

L'Escola Pública s'esdevé Escola Nacional

Acabo d'assistir, de manera privilegiada, a una conversa entre una professora i un ex-company de feina. Impagable. La professora treballa en un centre "no conflictiu". El Ex-company és un professor en excedència, que explicava que ara treballa més hores, guanya menys i només té un mes de vacances. La contra? Deia que ara ja no pateix la símdrome del "diumenge a la tarda". Aquest professor treballava mitja jornada i només feia classes de batxillerat, en un centre poc conflictiu. També parlaven de la degradació de l'ensenyament en els últims tres anys. El professor no pensa tornar, encara que guanyi menys, treballa més hores i tingui sols un mes de vacances.
Que bé que viuen els professors!

dilluns, de juny 01, 2009

El soldadet de plom

Els millors punts de llibre
Arnau Esteruelas ha estat el guanyador del concurs del punt de llibre convocat per la Biblioteca Ferrer i Guàrdia amb motiu de la celebració del Dia Internacional del Llibre Infantil. Fulanito de Tal va ser premiat amb l’accèsit. Els punts de llibre estan inspirats en els contes de Hans Christian Andersen. Els premiats van escollir les obres El soldadet de plom i L’abecedari.
L’Arnau sent molt plaer en la lectura. I nosaltres l’animem. Sabem que l’estem fent un bitxo ben estrany. Tothom ho sap. És qüestió de valors.
Felicitats, Arnau!

Exposició d'alguns punts de llibre