Potser hauria de tenir confiança en Catalunya, però no la tenim, no la puc tenir. No només per les bestieses que s'han pogut sentir sobre Vic (Gomara, Brian,) que les hem pogut llegir de tots els colors, sinó també perquè quan tenim l'oportunitat de fer la feina ben feta, resulta que, aleshores, sí que té fronteres. Ordenant la taula, abans de fer una transcendent trucada a un amic que em busca i no em troba, dono amb un article de Vicenç Navarro titulat "La polarización social en Cataluña". Fem cinc cèntims:
1. Va publicar-se un informe per part del Ministerio de Educación y Ciencia (La equidad en educación) del professor Jorge Calero que es va publicitar molt poc. Perquè?
2. L'informe analitzada l'evolució de l'educació fins el 2002, és a dir, amb govern del partit del senyor "lideratge", és a dir CIU.
3. L'últim any de govern de CIU la despesa en educació no universitària va ser el més baix d'Espanya, essent Espanya un dels països amb menys despesa de la Unió Europea.
4. Certament, s'ghavia heredat un dèficit de despesa públic en educació del franquisme, però a Catalunya, mort el gos continuà la ràbia, mentre que a la resta d'Espanya es va corregir una mica. Es va donar prioritat a les escoles privades i concertades (i el tripartit, "no para, sigue, sigue").
5. D'aquesta manera: "Así, si el 66,6% de los hijos de padres profesionales de grado superior pasaban a estudiar en centros de educación superior en 2001, sólo el 17'7% de hijos de trabajadores no cualificados y el 10'8% de trabajadores agrícolas pasaban a tales centros".
Malgrat tot, cada any haig de dedicar, sense que s'enteri el conseller, un bon temps a convèncer els alumnes sobre aquesta qüestió, tan fort com és l'aparell de propaganda. Com deia Anselmo Lorenzo Asperilla "A los pobres, en el Banquete de la Vida, sólo nos darán una cuerda para ahorcarnos".
Ara tenim una mica de rodalies, el suficient per fer-la pols.