dijous, d’abril 28, 2011

Fermament depenents


Zweig, el gran escriptor, ho va expressar clarament en el seu assaig sobre Erasme: la dependència econòmica de l’intel.lectual és també, i quasi necessàriament, una dependència de les seves idees. Es tracta d’allò que el poble, sàviament, descriu com l’impossibilitat de no mossegar la mà que et dóna de menjar.
 “Pero que el intelectual se emancipe no entra dentro de las previsiones de un mundo aún semimedieval. El marcado escalonamiento social separa claramente unas clases de otras: los príncipes, terrenales y eclesiásticos, los clérigos, los gremios, los soldados, los funcionarios, los artesanos, los campesinos, cada clase es un grupo rígido, cuidadosamente amurallado contra cualquier intruso. En este orden del mundo aún no hay sitio para los intelectuales, los creadores, los eruditos, los artistas independientes, los músicos.” p. 41.
Hem tornat al món anterior a l’humanisme. Però no és enyor de l’humanisme el que m’ anima, més aviat és una desenyorança del medievalisme el que em commou.
 “Los honorarios, que más tarde garantizarán la independencia, no se han inventado todavía. Al hombre de espíritu no le queda otra elección que servir de alguna manera a las clases dominantes, ser sirviente de un príncipe o de Dios. Puesto que el arte aún no es un poder, teien que buscar favor en casa de los poderosos o ser favorito de un señor caritativo, mendigar aquí una prebenda y allí una p ensión, tiene que doblegarse (...) y engrosar el círculo  de la servidumbre. Si no quiere morirse de hambre, tiene que halagar al vanidoso con dedicatorias, asustar al miedoso con panfletos, cortejar al rico con cartas mendicantes. Incesantemente y sin ninguna seguridad, en casa de un mecenas o de muchos, se repite esta lucha indigna por el pan de cada día” p. 41-42.
No és mai més digne l’opressor que l’oprimit. El més indigne de tots els homes és aquell que, criticant la indignitat de la dependència, s’esdevé un col.laborador de qui la instaura, per tal de, tot continuant criticant la dependència, poder establir-la.
Zweig, Stefan (1938, cito per 2005). Erasmo de Rotterdam. Triunfo y tragedia de un humanista. Barcelona: Paidós.

dissabte, d’abril 23, 2011

El temps segueix sense passar

"Sé que es mucho mas fácil provocar el desorden que aplacarlo y, como no en todas las cosas me fío de mi propia razón, prefiero abstenerme de pronunciarme con contundencia sobre la forma de pensar de los demás. Mi deseo sería que todos juntos lucháramos por la victoria de la causa cristiana y la paz del Evangelio, y además que lo hiciéramos sin violencia y en interés de la verdad y de la razón, que nos pusiéramos de acuerdo tanto por lo que respecta a la dignidad de los prelados como a la libertad del pueblo, un pueblo que nuestro senyor Jesucristo deseo libre."

Zweig, Stefan (1938, cito per 2005). Erasmo de Rotterdam. Triunfo y tragedia de un humanista. Barcelona: Paidós p. 160.

dimarts, d’abril 19, 2011

Erasme, Zweig, el temps no passa

"La mera violencia tiene un aliento escaso, golpea ciega y rabiosamente pero, falta de objetivos y corta de ideas, se desploma impotente tras súbitos estallidos. Incluso cuando contagia y exalta psicóticamente a grupos enteros, sólo  provoca turbas incontroladas que se disuelven en cuanto se enfría la primera brasa.
(...) Todos los grandes conflictos violentos de la humanidad se deben  menos al afán genético de violencia que a la existencia de alguna ideología  que la desata contra otra parte de la humanidad. Es el fanatismo, este bastardo de espíritu y violencia, el que quiere imponer al universo entero la dictadura de una manera, la propia, de pensar como la única fe y la única forma de vida permitidas, con lo que divide la comunidad humana en enemigos y amigos, partidarios y adversarios, héroes y criminales, creyentes o herejes. Al reconocer solo su sistema y admitir solo su verdad, el fanatismo tiene que hacer uso de la violencia para reprimir cualquier manifestación de diversidad, una diversidad fruto de la voluntad de Dios. No son la represión violenta de la libertad de espíritu y de opinión, la Inquisición y la censura, la hoguera y el patíbulo lo que ha traído  la violencia al mundo, sino el fanatismo inflexible, este genio dela parcialidad y enemigo jurado de la universalidad, este prisionero de una sola idea que siempre intenta arrastrar al mundo entero a su prisión y encerrarlo en ella"
Zweig, Stefan (1938, cito per 2005). Erasmo de Rotterdam. Triunfo y tragedia de un humanista. Barcelona: Paidós p. 101,102

dijous, d’abril 14, 2011

Visca la República!

Qui ho diria, els d'abans són els mateixos que els antid'ara

dilluns, d’abril 11, 2011

Capitalisme i anticapitalisme

El capitalisme es defineix atenent, bàsicament,en tres supòsits:
1. És un sistema que es basa en la propietat privada
2. L'activitat econòmica es regeix pels indicadors de preus establertos en els mercats
3. La motivació per a actuar és la cerca de beneficis.
L'anticapitalisme de molts, moltíssim, es regeix pel següent:
1. És un sistema que rebutja la propietat privada. La dels altres. Manté, això sí, els càrrecs privats derivats de professar l'anticapitalisme. No cal dir que aquest comentari resulta especialment molest.
2. El benefici casual. El propi benefici es regeix per allò que ofereixen els que manen, no només els que manen en el partit, o en el sindicat, sinó els que manen en l'organització anticapitalista en la que és militi. En cas de no militar en cap, també es troben solucions que t'acaben afavorint.
3. La motivació per a actuar no és la cerca de beneficis salvadors de la humanitat i que, insoslaiablement, redunden en benefici propi. "Les casualitats de la vida" no són percebudes com un acte d'egoisme sinó com una recompensa per la pràctica de la bondat política
Posats a triar, el capitalisme no menteix. Escrives uns, fariseus els altres, hipòcrites, la majoria

dimecres, d’abril 06, 2011

Modernitat líquida


Més que viure en una modernitat líquida, el que ha succeït és que hem aigualit la modernitat.

divendres, d’abril 01, 2011

El petó d'aquella tarda


El petó d’aquella tarda ens enverdí l’ànima i la sang. Després ens abraçarem i, a poc a poc, desapareguérem.
I és que, amb els anys, un hom es torna més romàntic...