El concepte de veritat és
… eteri, posa l’adjectiu que vulguis, però després baixa a l’alçada del poble,
que al poble no li costarà baixar una xic més per a trobar-se amb tu. Fer
soroll al teatre no és cap interpretació, és un fet. Qui vulgui interpretar que
pagui l’entrada de la resta, si us plau.
Ahir vaig anar al Teatre
Lliure a veure Saigon, una obra estranya, rara i desigual, però que em va agradar
molt per la manera en què acabes “sentint”. Més de tres hores de durada, poca
broma. Per sort, per mala sort, pel darrera i pels costats em va tocar gent de
la que pensa que la mala educació no és un fet, sinó una interpretació. Comentaris,
en superveubaixa, que molesten encara més que si criden. Bossa que es tanca i s’obre,
s’obre i es tanca; plàstic de caramel que ha de ser gegant perquè dura una
eternitat; una dona (dona, no noia) posant el peu a sobre de la butaca del
davant, encara buida. Tos i tos i tos. El Lliure s’ho ha de fer mirar perquè així resulta difícil
gaudir d’una obra; després es parlarà de la crisi del teatre... Com sigui, l’obra
va ser preciosa; tot un regal. Una construcció magnífica d'un sentiment.
Per cert, sopant després, vaig recordar una
anècdota que em van explicar. En un bar universitari, uns alumnes fan una “perfomance” i han d’anar a fer veure a tot un senyor catedràtic, que crida com si l'anés la vida
en el parlar, que potser hauria de canvair l'actitud. S’ofèn quan li diuen. La vida és així. Catedràtic és un títol
sense sentit si no es té educació. I si no s’és just i agraït difícilment es pot ser
educat.
Entrades
