Tele alumnes

Cal ser professor per a saber-ho; ser professor i fer classe. Començava a explicar com es fa un “genograma” que és una d’aquestes coses rares que alguns professors expliquen. A mi, és cert, se’n dóna bé explicar, per moltes raons, però aquesta no és la qüestió. O potser sí. Essent una qüestió tècnica, i que es pot fer avorrida, començo escrivint a la pissarra (encara hi ha pissarres en els centres): “Examen”. Se senten veus: “Albert, l’examen és el dijous”. Continuo girat d’esquenes, amb un enrenou creixent, sense descurar, clar, la meva reraguarda. Podria rebre un atac mortal en qualsevol moment. “Examen de genograma”. “Com? Si no has explicat com fer-lo!”. Efectivament, no he explicat res encara. “Bé, doncs ja sabeu, a prendre apunts, que quan acabem la teoria heu de fer el vostre genograma i entregar-lo. No el llegiré, només miraré que estigui bé”. Objectiu complert: tothom en marxa. “La dona es representa amb un cercle; l’home, amb un quadrat.” Les típiques bromes sobre els gais i lesbianes. M’avanço: “No, cercle i quadrat només el reservem per a representar Lady GG”, ja m’enteneu. Cada vegada que intento explicar quelcom, hi ha una pregunta. “Això ho explico després” I continuo: “Si estan casats...” M’interrompen: “Com s’anota un divorci?” I així. És la llei de la televisió. No saben esperar. Acabada la classe, estic esgotat, derrotat. M’ho he passat bé i els alumnes també. Penso: “Potser no m’agrada ser professor, potser, al capdavall, qualsevol feina la faria amb aquest estil. I m’enrecordo del meu admirat. Artur Martorell, de Tossa de Mar, de les colònies... Treballant a l’Insitut Municipal d’Educació, Martorell va fer una gran biblioteca en els foscos anys del franquisme. Massa biblioteca, massa feina i massa ben feta. Per a castigar-lo (la maleïda censura dels llibres que posava a l’abast dels seus lectors) el van enviar al negociat de cementiris. Però Artur Martorell continuà, ara en la grisa feina d’acompanyar els morts, fent el que calia més allò que no calia amb les màximes ganes i la més gran il·lusió. I, per desgràcia meva, vaig llegir la seva història. I ara ja no sé si m’agrada fer classe o és una actitud de respecte la que em mou i em captiva.

Teoria o pràctica?

Un tal Juanma intervé, assenyadament, en els comentaris demanant més acció, més praxis, i menys teoria. I la reposta és llarga, llarga i llarga. La teoria sempre il.lumina la pràctica, sempre. Se m'acudeix una cita de Paulo Freire, però la deixem per un altre dia perquè és massa actual. Anem més lluny, anem a Quevedo i actuem com si d'un aforisme es tractés: res d'interpretació. Pura textualitat. Gran Quevedo. Un altre dia la resposta amb Cioran.

Las leyes con que juzgas, vil cohino, [oh Batino! ala versió publicada de Quevedo]

menos bien las estudias que las vendes;

lo que te compran solamente entiendes;

más que Jasón te agrada el Vellocino.

El humano derecho y el divino,

cuando los interpretas, los ofendes,

y al compás que te encoges o la extiendes,

tu mano para el fallo se previno.


No sabes escuchar ruegos baratos,
y sólo quien te da te quita dudas;

no te gobiernan textos, sino tratos.

Pues que de intento y de interés no mudas,

o lávate las manos con Pilatos,

o, con la bolsa, ahórcate con Judas.

Arturo Pérez Reverte (1998). El sol de Breda. Madrid: Alfaguara, p- 58-59.
PD. No fa referència , al comentarista, sinó a la realitat de la pràctica actual, de asuntos falta, com diria Bécquer, de més teoria.

A veure si tinc temps i reprodueixo el que m'ha escrit una doctoranda japonesa, que té el seu interès.

Literalitat

L'ordinador és un menjar auri