Pinotxet

Quan era petit creia fermament en Geppetto; més tard, vaig pensar que no existia, ni molt menys; ara, però, reconec que Geppetto és l’economia, que transforma tots els polítics en pinotxos i a algun en pinotxet.

No hay nada nuevo bajo el sol

"Karl Marx tuvo una visión del carácter de su tiempo. El marxismo es como la estilización ideológica del siglo de la Economía. Pronto, !hasta las encíclicas pontificias, versarán sobre cuestiones económicas!

[...] Es angustiosa la pregunta de nuestra civilización, basada en los problemas económicos, (ya Jovellanos lo vislumbró), con olvido de las finalidades esenciales a que la economía debiera servir, invirtiendo el orden, colocando los medios en el primer plano y dejando en el segundo lugar las finalidades de los ideales de la vida.

¿Será posible que lleguemos a que la máquina supere al hombre, la técnica al saber, el "confort" al anhelo íntimo, el triunfo a la razón y a la fuerza a la justícia?"

Francesc Ferrer i Guàrdia. "Feuilles detachées", hojas dsueltas.... Educació i Història: Revista d'Història de l'Educació, núm 16 (juliol-desembre, 1010), pàg. 173. Edició i notes de Pere Solà y Gussinyer.

Sigueu Humils.

Si fossim bacteris.....

“Si fóssim humans, fa temps que hauríem utilitzat les paraules “talent” i “virtut” per referir-nos als bacteris. Tenir talent és construir un motor quan fa falta, i virtut, aconseguir que res d'allò creat no posi obstacles a la vida. En la natura, no apareix res que no pugui ser reciclat. És a dir, hem d'aprendre que, quan fem una nova màquina, hauríem de preveure també com reciclar-la. Els bacteris no fan res que no puguin reciclar, i gràcies a això s'ha mantingut la vida. Gràcies a aquesta “virtut”, els científics poden pensar en l'orígen de la vida com una “ecopoesi”, és a dir, l'aparició d'un primer ecosistema sostenible que va afavorir l'extensió de la vida Per què som com som. Barcelona: Destino.
Vaja, que les persones sovint som menys intel·ligents que un bacteri; menys intel·ligents, però més interessats. Em fa molta gràcia les raons que aporten alguns éssers “racionals” davant del fet de la degradació del planeta: “ja trobarem la solució!", solen dir, quan la solució la tenen davant dels nassos: apropar-nos als bacteris una mica més i als ximpanzés una mica menys

El regne sense

L’economia s’ha esdevingut el regne del treball, pel treball i amb el treball, però sense el treballador.

Un nou món feliç

Estic llegint, de manera desordenada, Un Nou món feliç, d'Ulrich Beck (2007, Paidós).  No puc fer un comentari global. Ni vull, de moment. Només destacar el següent: "La creciente tasa de paro no se puede seguir achacando a crisis económicas díclicas, sino a los éxitos de un capitalismo tecnológicamente avanzado" (pàgina 11). Demà deixo el llibre a un alumne així és que ja continuaré copiant algunes cites que paguen molt la pena.

El que heu de saber sobre la vaga del 17 de març

1. Heu de saber que a qui fa vaga li descompten més de 100 euros.
2. Heu de saber que les raons estan més que justificades per a fer vaga.

3. Heu de saber que la convocatòria és força unitària entre els sindicats.
4. Heu de saber que em sembla vergonyós que els sindicats no hagin pensat en el professorat i convoquin la vaga el dimecres 17 de març, dia d’avaluacions molt generalitzades en els instituts. Perquè es pot deixar de fer una classe, però no podem deixar de fer unes avaluacions.
5. Heu de saber que avaluació que es deixa de fer, avaluació que s’ha de recuperar i que es convocaran avaluacions fora de l’horari en centres en què no s’havien convocat mai abans.
6. Heu de saber que malgrat la justificació de la vaga, els sindicats mostren que, si fa no fa, la seva forma d’actuar amb el professorat és similar a la del conseller amb els sindicats. Al loro!
7. Heu de saber que no anem bé.... que el camí de mercantilització, de rendició a l’economia de l’ensenyament provocarà una hecatombe.
8. Heu de saber que l’hecatombe serà cívica i es deixarà sentir arreu.
9. Heu de saber que al final tindrem moltes empreses “sucant” de l’ensenyament però que la preparació dels treballadors no serà millor que abans, però la seva preparació ciutadana sí.
10. Heu de saber que, malgrat tot, en faré vaga, perdent 100 euros, donant la raó als sindicats que no compten amb mi. Ni comptaran en un futur.
11. Heu de saber que ho faig per vosaltres i pels meus nens.
12. Les meves alumnes deuen saber que el dimarts explicaré aquesta evolució a la classe (higienisme, franklinisme, civisme, mercantilisme)

El Sostre Salvador i els farsants

Com ja sabeu, estic llegint el llibre de Kolakowski. En un moment, ens explica el filòsof polac que ja no queden darwinistes socials. Òbviament, l'article és anterior a la instauració oficial (anys 80, Reagan i la Dama de Hierro) del malament anomenat neoliberalisme nordamericà. Dic "malament dit" perquè si certament és neo no és verament liberalisme; és pur salvatgisme, pura paròdia, i, si em calento, jo diria que és pura merda. Perquè el liberalisme incloïa en la seva pràctica la ètica com a clau de volta de l'economia, malgrat alguns que es pensen intel.lectuals no ho hagin sabut veure, mentre que el neoliberalisme és el regne darwinià i purament i exclusivament planeta de l'economia. Calvo, calvets i calvis defensen un i l'altre, darwinisme i neoliberalisme, defensa que, en el cos a cos darwinià i salvatge, només podrien defensar un parell de segons, just el temps en què qualsevol practicant neodarwinià els donés una bofetada ben donada que és el que es mereixen. Ben mirat, aquestes actituds ratllen amb el delicte intel.lectual. Mirant-ho bé, però, la bofetada donada a aquests personatges encara foren un elogi.

Fàstic ens provoca aquest sostre del món que no té res de salvador. SS és l'acrònim: encertat acrònim, perquè un s'acaba esdevenint allò que materialment l'identifica. No és l'únic pallasso del circ, potser tampoc el més greu. Dilluns, en el fragor de la batalla, un alumne em confessava unes paraules d'el cònsul de Haití en São Paulo, George Samuel Antoine, "sin saber que los micrófonos estaban abiertos, comentó antes de una entrevista periodística que el terremoto "está siendo bueno" para su país porque gracias a él "somos más conocidos". El diplomático achacó los males que afligen a su país a que "todo lugar donde hay africanos está jodido"." Acabeu de llegir. Sí així és el món, em vull baixar; però no em baixaré perquè, per sort el món és més civilitzat, com els meus alumnes em desmostren dia rera dia; com vosaltrtes mateixos em demostreu.

Tornar a l'escola o no tornar

L’any vinent, sento, em diuen o llegeixo, tal dia com avui els nens aniran a escola en lloc de quedar-se, com avui, a casa a jugar amb les joguines que els reis els han portat. I els mestres, clar, també aniran a treballar en lloc de tenir un dia, com avui, de festa. Molts celebren la notícia; en conec uns quants. I potser és una notícia que cal celebrar. Però no ens deixem enganyar! Quina és la raó de treure la festa? Em sembla que la infantesa és prou interessant, una part de la vida que, viscuda en dignes condicions, ha de perllongar-se el màxim possible. A la merda allò que diuen els psicòlegs com quelcom positiu: “el nen vol créixer”; si el nen vol créixer, el nen està malalt. El nen ha de ser un infant, tot el temps que pugui i en les millors condicions possibles, el nen ha d’esgotar al màxim la seva infantesa, no fotem. Aleshores, treure un dia per a jugar és un crim, però sobretot és un crim fer-lo per raons de mercat, per submissió a les empreses. Si els pares treballen, demanem a les empreses que donin també festa en aquest dia o, si voleu, que els nens es quedin sols, portar-los a esplai, o, si no, pagar algú per tal que els cuidi, que segur que costa infinitament menys que la playstation 2, 3, 4 i 5. Treure el dia de festa per acontentar les empreses és directament un crim contra la infantesa. Que aprendran un dia més a escola? Si sempre diem que tota acció ha de respectar l’interès superior de l’infant, digueu-me, què volen els nens, quedar-se a casa o veure la cara dels mestres un dia abans?
Per anar pensant:
1. Com es pot ser Conseller d'Educació i defensar l'economia per sobre de l'escola?
2. Com es pot ser (o pretendre-ho) un intel.lectual i no agradar-te el cinema?
3. Com es pot ser filòsof o pretendre-ho) i donar la raó als que no els agrada el cinema?
4. Com viure en el món menys lliure de la història i pensar que vius en el país d'Autonomia?
5. Com?

La fi del treball o la fi del desig?

Ja que ens hem estat parlant de la tecnologia, us faig avinent una cita d’un llibre que tenia per casa pendent d'enllestir, “El fin del trabajo” de Rifkin. La vida precària del professor-pare-marit-amic-doce far niente em va impulsar a llegir just el capítol que necessitava per a argumentar una classe. El libre és molt interessant i molt adient en la conjuntura en què ens trobem, malgrat molts crítics ja havíen avançat, sembla que equivocadament, que Rifkin s’havia equivocat; no només, deien els comentaristes, no ha descendit el grau d’ocupació, sinó que és de les més altes de la història. Sobren els comentaris. Llegim:
“La empresa Japan’s National Bycicle Company está incluso más avanzada en su capacidad para dar ràpida respuesta en sus operaciones bajo pedido. Se mide al cliente en una màquina en la sala de exposiciones y se aplican sus medidas al tamaño y forma adecuada de una bicicleta, con la ayuda de un sistema de diseño asistido por ordenador. El cliente decide respecto al tipo y modelo de los frenos, la cadena, las llantas, los tubulares y el color. Se puede incluso llegar a escoger el nombre personalizado de la bicicleta. La información se transmite electrónicamente a las plantas de fabricación de la empresa y la bicicleta terminada, fabricada bajo pedido, puede ser montada y enviada en menos de tres horas. Irónicamente, la empresa ha descubierto, a través de sus estudios de mercado, que la respuesta es demasiado ràpida, lo que reduce el entusiasmo de sus clientes, con lo que se ve en la obligación de retrasar las entregas durante una semana de forma que el comprador pueda llegar a experimentar la “alegría de la anticipación”. Rifkin, J. (2004[escrita el 1994]). El fin del trabajo. Barcelona: Paidós, pàgina 135.

Com sigui, crida l'atenció que malgrat la velocitat de fabricació sobrin encara molts dies per a entregar-la. En què quedem... volen la bicicleta o simplement gaudir del fet de comprar?

Per cert, imprescindible Esquema cronològic de pèrdua de drets laborals en la democràcia liberal espanyola

Els pirates i les empreses

En unes xerrades sobre consum vaig sentir dir el següent a Albert Recio, un professor d’economia de la UAB: “L’empresa “x” [essent x gairebé qualsevol empresa gran] funciona com els pirates de Somàlia”; és a dir, que demanen diners a canvi de fer allò que ja haurien de fer en un món i una societat que apreciés un xic més l’equitat i la justícia. Pirates. Carai!, pirates! Un somni infantil que esdevé un malson dels adults! Com gaudeixen els conservadors veient com les empreses privades, que funcionen tan eficientment, amb tanta qualitat i eficàcia, reben diners públics per a poder tirar endavant! Us imagineu que quan una empresa pública anés malament les empreses privades haguessin de posar diners? No, clar que no us ho podeu imaginar. No ha passat mai. Ni passarà.

Ètica econòmica

Es diu que l’economia no ha tingut mai ètica. I és diu massa fort i es diu massa ràpid. Tota economia, és evident, necessita d’uns tipus antropològics per a practicar-se, per a imposar-se, perquè existeixen moltes economies. Weber va mostrar que el capitalisme va ser possible gràcies a l’impuls de l’ètica protestant que imposava una forma d’actuar, uns valors, un model antropològic: l’home treballador, constant i estalviador. El que segur, més que segur no és un valor és l’interès egoista, esdevingut el motor “racional” de les conductes humanes.

Ben mirat, com diu Michéa, el sistema capitalista només ha pogut posar-se en pràctica històricament en les societats occidentals i desenvolupar-se gràcies a que ha sabut extreure els valors i hàbits que necessitava de tot un tresor d’actituds cíviques que era incapaç de crear per sí sol. Necessitava un valors, l’economia. Els necessitava. No era independent.

Paulo Freire, l 'esquerra i l'esperança

El divendres vaig anar amb els alumnes a unes jornades titulades significativament “Consumir més? Part de la solució o part del problema?” No em va acabar de fer el pes, la veritat, malgrat la clara solvència dels ponents: l’economista Albert Recio, el sociòleg Joaquim Sempere i el president de la Xarxa de Consum Solidari, Xavier Montagut. Sobretot, no em va agradar corroborar el desconcert en el que es mou la crítica social i política. Ni un bocí d’esperança. Crítica sense propostes. Jo crec que no hauríem de quedar-nos aquí, jo crec que no calen ponències crítiques si no van acompanyades de propostes perquè al capdavall surts amb menys esperança de la que portaves de casa. I és estrany perquè hi ha solucions. Es poden portar a terme alternatives.
El que ens passa és que declarem obsolet allò que ja coneixem i només ens fixem en allò nou. Per això ningú cità Paulo Freire, un dels educadors més importants del segle passat. Important, conegut i popular, tant per les seves propostes de transformació social i ètiques com pel mètode d’alfabetització. Freire havia escrit que “L’esperança es fa indispensable per a l’existència” i que “La lluita per l’esperança és permanent i s’intensifica en la mesura en què es percep que no és una lluita solitària”. Jo, a més a més, afegiria que no es pot ser una persona equitativa si no es té esperança, que no s’és d’esquerres (en un sentit ampli) si s’abandona ‘l’esperança”. Féu present a Paulo Freire: tota ponència ha de contenir somni i il.lusió.

Crisi? Quina crisi?

La veritat és que no tenia pensat escriure res sobre la crisi. No tinc temps. No tinc ganes. Tinc aquests dies molta feina. Aprofito, no obstant, un missatge sobre com afrontar la crisi publicat en un blog amic per tal d'animar-vos a llegir-lo i fer-li comentaris. La sintonia amb el que penso és sorprenent. Més sorprenent encara és que poca gent, seudo comentaristes polítics i blogguers amb més lectors que sentit, hagi dit res tan sensat. Ni se l'han apropat. Un senyal de que més enllà de la ideologia política ens trobem en el racionalisme i en l'opció pels valors.

Per la meva banda, ja sabeu el que penso. Quan parlem de crisi hem de dir per a qui és crisi. Molta gent està fent l'agost, moltes empreses aprofiten per a fer dissabte i els polítics van fent el ridícul amb propostes asstronàutiques. Incentius a les empreses, a les grans empreses, que malbaraten els recursos. Més als que més tenen. Creen feina, ens diuen; com si la resta haguéssim llegit mai un diari. O canviem la manera de viure o d'aquesta crisi només sortirem amb més injustícia, menys equitat i amb la data fixada per una propera i desigual crisi. Perquè en els últim anys, vinga creixement, vinga creixement, però de la igualtat ni rastre.

El més positiu? Recordar Supertramp.

La solució a la crisi que vindrà

Economia o nació

Sabem que el capitalisme, el nou capitalisme, ha produït un important canvi en les nostres identitats. Sobretot en les identitats basades en la geografia. Aquest canvi, però, no s’ha produït a tot arreu, encara. Afecta les persones que habiten les gran metròpolis: Barcelona, Nova York, Londres, Paris. Estem en trànsit, encara. Un director d’una gran empresa s’identifica amb un altre gran director, gerent o inversor, encara que visqui a l’altre punta del planeta. Un empresari important de Paris no s’identifica amb un sense sostre per molt francès que sigui. Aquesta és la pertorbació.
Què fer? No ho sé. El que diuen que fa la gent és refugiar-se en alguns valors que són llegits i interpretats com estables. És una forma de protecció. D’aquesta manera intenten cercar en el treball la nova versió de la nostra desapareguda i enyorada “llar”. L’economia s’ho emportarà tot.

Reflexions a partir de Richard Sennet. “La calle y la oficina: dos fuentes de identidad.” pàgina 246 i següents. A Giddens i Hutton (eds.) (2001). En el límite. La vida en el capitalismo global.

Bolonyia? Avui hi ha hagut una votació dels alumnes a la Facultat de Pedagogia de la UB. Dintre de poc deixaran de dormir en comuna. Demà sabré quelcom.