Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teoria del cranc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Teoria del cranc. Mostrar tots els missatges

dijous, de març 24, 2011

És Artur Mas Felip V?

Llegeixo:
"En un documento publicado en 1996 por los servicios de estudios de la OCDE, Christian Morrison indicaba con una notable claridad y un cinismo cruel cómo los gobernantes tenían que hacerlo. Una vez examinadas algunas opciones irrealizables, el ideólogo de este organismo de reflexión estratégica del capitalismo mundial continuaba: " Después de esta descripción de medidas arriesgadas, se pueden aconsejar, por el contrario, numerosas medidas que no crean ninguna dificultad política, (...). Si se les disminuyen los gastos de funcionamiento a las escuelas y universidades, hay que procurar que no se disminuya la cantidad de servicio, aun a riesgo de que la calidad baje. Se pueden reducir, por ejemplo los créditos para el funcionamiento de las escuelas o las universidades pero sería peligroso restringir el número de alumnos matriculados. Las familias reaccionarán violentamente si no se matricula a sus hijos, pero no lo harán frente a una bajada gradual de la calidad de la enseñanza y la escuela puede progresiva y puntualmente obtener una contribución económica de las familias o suprimir alguna actividad. Esto se hace primero en una escuela luego en otra, pero no en la de al lado, de tal manera que se evita el descontento generalizado de la población.

"Mentrestant.... La Generalitat frena el control de qualitat de l’educació obligatòria. Mentre reduim els recursos per l'ensenyament públic sense que "se note el cuidado", la lluita contra el fracàs, programàtica de CIU, amb l'impuls de la política educativa que està fent el govern dels millors, no aconseguirà res efectiu, excepte amagar, pels mitjans que sigui, el fracàs escolar.
Espero que di això no estigui prohibit donat que està "prohibido hablar con la prensa". Un blog no és prensa. Dic jo.

dissabte, de setembre 11, 2010

Dient tonteries (acompanyat)

Ara no recordo quin blog va discutir les aportacions de Stephen Hawking i Leonard Mlodinow. Deien en el darrer llibre que acaben de publicar que Déu no existeix. Si fa no fa, la cosa va així: L'Univers es va crear del no-res seguint les lleis de la física, fet que demostra que no el va crear Déu, ergo Déu no existeix.
Siguem sincers: no he llegit el llibre, només la notícia que La Vanguardia va publicar. I què? Passa algo!
Alguna advertència:
1. Sóc agnòstic.
3.Sóc un defensor màxim de la ciència en les meves classes.
Ara bé....
1. Llegeixo: Aleshores, qui va crear les lleis de la física?
2. Que m'expliquin com es crea del no-res perquè en Parmènides no el vaig aprendre.
3. Com podem saber allò que no existeix? És a dir, puc saber que existeix un lleó, però que no existeix un de negre, ho puc saber?
4. Per què Hawking ara diu blanc i ara diu negre?
5. Per què donem per suposat que Déu no va crear l'Univers simplement perquè no existeix i no pensem, en canvi, que no ho va fer perquè no en tenia ganes?
6. Per què hi ha alcaldes que treuen les banderes de les balconades però ho fan a l'una de la matinada amb nocturnitat i no ho fan, en canvi, a la vista del públic abans de fer una porqueria de discurs davant algun conseller de la Generalitat que farà, al seu torn, un discurset ridícul. 
7. L'únic lloc que se m'acudeix on la llei es corresponia amb el fet, és a dir, on un alcale podria justificar l'incompliment propi de la llei és al costat d'uns forns crematoris.
8. Si Catalunya no ha d'estar dintre de la llei, no sé per a què vull Catalunya. Prefereixo la llei, i la crítica de la llei, perquè els més incomplidors són els menys crítics.

Bona diada

dimecres, de novembre 11, 2009

Kolakowski té tota la raó mentre l'esquerra xiula

Per aquestes casualitats de la vida ha caigut en les meves mans un llibre de Leszek
Kolakowski (2007. Por qué tengo razón en todo. Barcelona: Melusina.). Amb un títol així, resulta difícil resistir-se i més perquè quan era estudiant oficial (no com ara que sóc oficiós) ja havia llegit un llibre d'ell. M'encanten aquests tipus d'obres que posen a prova allò comunment acceptat o que no és dubtable. No sé el que vol dir ser d'esquerres o de dretes perquè mai m'he sentit identificat amb una direcció; em sembla ridícul i pueril pensar el mateix que tothom en tot, o quasi que tothom en quasi tot, i això és precisament el que implica reconeixer-se de dretes o esquerres. Les ganes de llegir-lo en fan sentir que estic en la direcció bona, en la crítica de mí mateix, ja que si fos un doctrinari, fugiria, o el llegiria per extreure els petits detalls errats (que n'hi ha, per cert). Com sigui, Kolakowski és la meva veu, la veu dels que busquen un món millor, comptant amb els altres, des de l'esperança i la humilitat. Us deixo un parell de fragments:
“(...) la panacea izquierdista contra todas las dolencias sociales –la propiedad estatal de los medios de producción- no sólo es perfectamente compatible con todas las plagas imaginables del mundo capitalista como por ejemplo la explotación del hombre, el imperialismo, la destrucción de la biosfera, la miseria, el despilfarro de los medios económicos, el chauvinismo y la persecución de las minorías étnicas, sino que además las complementa con un puñado de plagas de producción propia: el bajo rendimiento, la falta de estímulos económicos y, sobre todo, la autoridad ilimitada de una burocracia todopoderosa y la mayor concentración de poder que jamás se haya visto en la historia de la humanidad”

“Queremos una sociedad con una amplia autonomía de las pequeñas comunidades, ¿verdad? Y reclamamos una planificación económica centralizada. Piensa un poco, ¿cómo casas lo uno con lo otro? Exigimos el progreso tecnológico y deseamos unapoblación totalmente protegida; mirésmolo con lupa, ¿cómo conciliar las dos demandas? Postulamos una democracia industrial y queremos una gestión eficaz de las empresas; ¿no tienen que colisionar por fuerza nuestras exigencias? !Claro que no! En el cielo izquierdista nada colisiona con nada y todo tiene arreglo”

¿La guera en el oriente Medio y las reclamaciones de los palestinos? !Pero si es fruto del capitalismo¡ ¡Dejadnos hacer la revolución y el asunto se solucionará sólo!”

“¡Existe una respuesta simple y, para colmo, única para todo! (...) Es el pensamiento estándar de quienes han superado las miserables ilusiones del reformismo para inventar una màquina portentosa que solucionarà todos los problemas de la humanidad”
I així ens va!

dilluns, de maig 25, 2009

Museu del passat tancat.

Alguns han dit que “cerrar un museo es de talibanes”. Jo crec que de talibans no és tancar-los, sinó bombardejar-los. Ara bé, el que em sembla llastimós és raonar quelcom semblant a què és un museu del passat, com més o menys ha declarat una autoritat. Com que creiem que ha estat una errada lingüística, no li dediquem més temps.
Un museu del passat? D’això es tracta, no?; els museus són del passat tant com del present. El que em passa, penso, és que a mi m’agrada que hi hagi museus, llibres, músiques, que no m’agraden. Perquè tothom té dret a la vida i els gustos són qüestió de doxa i no d'espisteme. No sento cap simpatia pels militars, ni pels museus militars, ni per les armes, ni pels soldats. Tampoc pel pensament únic. El museu es pot enriquir amb una cultura de la Pau, es poden traslladar peces, adquirir-ne de noves, però no trobo adient donar la idea que s’ha desmantellat un museu perquè evoca el passat, un passat que no s’adiu (no?) amb els nostres temps.
El franquisme fou un règim totalitari. El sant món nostre de cada dia no ha estat mai tan controlat ni mai les persones s’han sentit, paradoxalment, tan lliures. Contradiccions de la història. Del passat. Del present.

diumenge, d’abril 12, 2009

Moderns i ignorants

No podem menysprear allò antic pel fet de pertànyer al passat; fer-ho no ens fa més moderns, que ens fa més incults.

dijous, d’abril 09, 2009

Els matins de Cuní i la democàcia

Avui m’he aixecat i he posat la televisió per a sentir les notícies. M’ha sortit, casualitats de la vida!, el programa del Cuní. He vist que hi havia un senyor, un col·laborador habitual de les tertúlies de la COPE. Altre col·laborador, de qui, quina sort!, desconec el nom ha fet un comentari sobre els anti Bolonya. Es preguntava, i animava la gent a respondre, la raó per la qual aquests nois i noies tenen una tan gran tendència a la brutícia, a no rentar-se els cabells. He sentit llàstima. Llàstima de que pugui existir un programa d’aquesta mena en el qual, en lloc de lluitar per l’entesa social, hom es dedica a generar l’enfrontament mitjançant la falta de respecte a les persones. Davant la pregunta, el somriure dels convidats era molt significatiu. ÉS l'espectable, és el circ. Em sembla que Mònica Terribas és la directora de TV3 i que els col·laboradors del programa els deu seleccionar el Cuní. Aquesta no és la televisió que vull pel meu país. Cuní avisava que la tv està oberta a tothom. Això és la democràcia, clar. Uns de tertulians i altres per telèfon a respondre si es dutxen o no. Molt interessant per a una televisió pública. Prou! Aquesta no és la qüestió, que la qüestió és si cal debatre si els anti Bolonya es dutxen o no, o cal discutir sobre les idees d'aquests joves. Minories són, com sempre, són minories els que se surten del ramat. No cal estar a favor. No és aquesta tampoc la qüestió. Però no parlem de minories, perquè ja sabem que la majoria no té gaire cultura i la ignorància no és bona.
Com que preguntaven per la higiene és que no sabien la resposta; podem recomanar la lectura de Foucault sobre el naixement de la medicina urbana. Casualitats de la vida, el llibre es titula La vida de los hombres infames, casualitat s de la vida. Potser no l’entendran. Poden escriure un comentari a aquest blog, si volen.
PD. Per cert, existeix una higiene dels cossos i una higiene del ànima

dimecres, de març 18, 2009

Vencereu però no convencereu, encara que pegueu als estudiants

Ombres del passat. Càrregues policials contra els estudiants. Detenció en el rectorat. Saura que va estar al davant, ara està al darrera. Existeix un límit a la dignitat personal? No ho sembla. Ja sé que els estudiants no són sants i que tota la càrrega ideològica (Cardús al capdavant amb un desafortunadíssim, i poc científic, article a La Vanguardia d'avui, que si puc i tinc temps respondré). De vegades, només de vegades, em pregunto si quan alguns s'aixequen i es miren al mirall no senten vergonya. Cergonya del que veuen. Suposo que no.
Gràcies alumnes per mostrar resistència davant de la injustícia, davant la mercantilització de l'educació, de la segregació econòmica. Gràcies. Una, mil vegades gràcies per fer de contrapès d'un sistema extremat cap al costat fosc de la força, de la raó instrumental, de la burocràcia i la desigualtat. Rebreu, clar que rebreu. Des de l'esquerra. Llàstima.

dilluns, de febrer 09, 2009

Què vol dir glamur, senyor Tremosa? Quina és la seva proposta?

Com està el periodisme! Fatal, horrible. I després diuen que els dolents som els pedagogs i pedagogues! Apa! Us posaré un exemple. Llegeixo el següent titular: Tremosa critica que l'ensenyament públic no té "glamur" i apel·la al reforç de la concertada. Xaxi Pirul.li! Òbviament, és una manipulació, o una errada. Afirmar que l’ensenyament públic no té glamur, val, però es impossible, literalment impossible que un senyor de CIU opti pel reforç de la concertada en lloc de defensar la pública. Tremosa opta a un càrrec públic (o a més, no sé), el seu partit desitja guiar-nos i gestionar els diners públics, no els de l’empresa privada. És una errada periodística, clar. Una errada.
L’article comença dient que Tremosa és doctor en economia, suposo que per a fer-nos pensar que està més interessat en els diners que en la gestió d’allò públic. Gestió per a tothom, clar, amb igualtat i equitat, per suposat.
A més a més, a l’article diu que Tremosa afirmava que “el catedràtic ha explicat que tant l'educació com l'ensenyament són els dos grans pilars de l'estat del Benestar”, la qual cosa no pot ser perquè, que jo sàpiga, l’Estat del Benestar es construeix des d’instàncies públiques (cada vegada menys, això sí), amb diners públics de tots els ciutadans i ciutadanes; i jo crec que la majoria de ciutadans i ciutadanes anem més aviat justos de diners i no ens podem permetre portar als fills a la concertada. Volem, per tant, un ensenyament públic de qualitat.
També afirma, segons l’article de periòdic, que pensa que la valoració social dels professors va a la baixa, cosa que és difícil ja que aleshores no afirmaria que “ La competitivitat de Catalunya passa pel reforç de l'escola concertada catalana”,`sino precisament pel contrari, per posar més recursos a la pública.
A mi, però, el que més m’estranya és que el senyor Tremosa consideri que ajudar la concertada servirà per millorar la competitivitat. En primer lloc, perquè no sé si l’objectiu de l’ensenyament és millorar la competitivitat, perquè hi ha aspectes humans que no tenen res a veure amb la competitivitat, com la felicitat, l’amor, l’amistat, la cultura. Tampoc em sembla que els processos de gestió de la qualitat tinguin present aquests valors. Tampoc diu el periodista que el senyor Tremosa consideri important valorar aquests aspectes. No importa, però, el principal és l’economia, la pasta. En segon lloc, m’estranya que el senyor Tremosa consideri, entenc així aquest reforç de la concertada amb els diners públics, que la concertada és millor que la pública i no aporti cap dada. Dada científica, clar, perquè el senyor Tremosa a més a més de Dr. És Catedràtic. I això és molt dir. Jo suposo que el senyor Tremosa deu tenir una quantitat ingent d’investigacions al respecte. Igual no ens ofereix les dades (més enllà de PISA o explicant bé els resultats) per una modèstia i humilitat que segurament ha conreat en la seva experiència política.
Jo crec que el dia que tinguem un país com cal, aquest tipus d’idees caldrà oblidar-les. Segur que aleshores tothom es reciclarà. De fet, els partidaris del neoliberalisme últimament recolzaven Obama. Ben mirat tot és possible. Ben mirat és difícil votar un partit que no defensa els interessos (reals) de la pobre majoria.

Tremosa critica que l'ensenyament públic no té "glamur" i apel·la al reforç de la concertada

diumenge, de gener 18, 2009

La cultura com una paròdia

Fa un temps vaig anar a veure El rey Lear, de Shakespeare. Veig que ara la representaran també a Girona. Més de dues hores d’obra. Concretament quaranta cinc minuts més de dues hores. Sense interrupció. Seguides. No vaig ni adonar-me que l’obra era del Centro Dramático. Les interpretacions, sensacionals. Fins i tot jo, sempre preparat a la crítica, vaig sorprendre’m. Quin trànsit psicològic el de l’actor que interpretà al rei! Vaig fer les paus amb el teatre, amb el que estava barallat després d'anar sovint al Teatre Nacional. Ja us diré la raó.
Però no és això del que vull escriure. L’endemà tenia classe amb alumnes adults. Votem, els dic sovint, com aquell dia els vaig dir. Podríem portar alumnes de Batxillerat a veure aquesta obra? (i que no s’avorrissin, que els agradés, clar) Quaranta tres alumnes a classe. Una mà aixecada.
Certament, senyor Aldous Huxley, el seu món feliç s’ha esdevingut. La cultura ja és una paròdia.

dissabte, d’octubre 04, 2008

Iniciem el nou curs

dimecres, 17 / setembre / 2008
Avui hem presentat el nou curs als alumnes. M'envaeix una certa ansietat per endegar el meu crèdit i una certa enyorança dels alumnes d'Integració social del curs passat. Un altre repte. El curs d'Educació Infantil pinta diferent. La LOE el farà burocràtic, tècnic. Tantes hores d'Unitat Formativa. Programada al mil·límetre. No hi cabrà res de nou. Senyor Maragall: posa fil a l'agulla. Senyor conseller: renovi el 90% dels assessors i posi a treballar els inspectors. De veritat. Es sorprendrà. Descobrirà la Teoria del cranc. Hem anat cap enrere. I el que ens falta per recórrer encara. Cap enrere. Decreixent on cal créixer; creixent on cal decréixer. Uf! Quin embolic.
enviat per Albert Esteruelas a la/es 19:22