Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quaderns de Sociologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quaderns de Sociologia. Mostrar tots els missatges

divendres, de juliol 23, 2010

Resistència a Necròpolis

"Així va ser aquell matí quan un grup, malgrat la prohibició (per què aquesta prohibició?), buscava aigua en un cobert davant el nostre edifici, l'hospital. Els vaig veure en acostar-me a la finestra per mirar com era de llarga la filera dels que jeien a baix, al llarg de la paret. Dos nois acabaven d'entrar a l'interior d'un cobert mentre els altres fugien en totes les direccions en veure el guàrdia que va aparèixer a la cantonada. Era un vailet jove, amb el rostre allargat i els ulls negres, llargarut, vestit amb l'uniforme de la SS. No va dir res, no va cridar, només murmurava Déu del cel abans d'accionar la palanca d'armar i va disparar sobre aquell que va sortir primer amb una gerra a la mà. El cos va vacil.lar, es va desmaiar i es va quedar estès a terra, immòbil enimg del bassal d'aigua que es va escampar quan el gerro va topar contra el terra del patí.
Després el jove va tornar a disparar, va estirar la palanca a poc a poc. Va disparar contra un altre, que va deixar anar el gerro, però com que només l'havia tocat a la cama ara saltava a peu coix. Al jove li divertien els saltirons i va polsar el gallet una altra vegada, sense cap pressa.
Però jo aleshores ja no podia veure què passava amb el fugitiu perquè la cantonada de l'hospital em tapava la vista. La satisfacció del petit que es va carregar el fusell a les espatlles podia fer-me pensar que la cosa havia acabat d'una manera o d'una altra. Perquè com que tots els temps mostrava aquesta alegria idiota també podria ser que hagués quedat satifet fins i tot en el cas que el noi que feia saltirons se li hagués escapat.
En acostar-se al cos que jeia inmòbil dins l'aigua vessada va començar a evocar Déu i la seva ànima amb una veu més alta, de manera que les seves paraules em van revelar que el jovencell, de fet, era un noi membre del moviment ustaixa croata. Però més que sentir-me afectat per aquesta constatació, més que la sensació d'un buit interior en sentir les paraules germanes, eslaves, en una circumstància com aquesta, en aquell moment em va sorprendre la valentia dels homes zebra. La constatació que l'esperit rebel encara fos viu, tot i que semblava que havia desaparegut des de feia molt de temps." p.- 105-106

dissabte, de juny 05, 2010

Ensenyament i control de qualitat: Al loro

Escriu l’home que mira sobre “Ensenyament i control de qualitat”. Certament el pedagog no és una figura que admiri gaire el senyor Ramon, com tantes altres persones. A més a més, les seves queixes habituals,-no siguem més papistes que el Papa-, sovint tenen una bona base perquè hi ha tota una pedagogia oficial que fa esdevenir ridícula tota l’altra pedagogia que no ho és. I per això sorprèn que l’home que mira escrigui sobre control de qualitat, perquè és aquest un concepte d’aquesta pedagogia ridícula, si més no de la manera en què la pedagogia oficial i oficialista ha entès i aplicat el concepte de qualitat, com si les persones fossin portes de l'Ikea. Essent l’home que mira filòsof, és a dir, amant de la sabiduria, i demòcrata, li deixo un comentari sobre el que diu; un comentari educat, en clau de pregunta més que d’afirmació, i el censura. Em quedo estranyat. Perquè esborra el comentari? Em sento decebut per l’admiració que tinc de la filosofia i de la gent que s’hi dedica, no pas per sentir-me menysvalorat.
Ens explica que havia afirmat el 1996 que “per millorar l’educació calia fer públics els resultats acadèmics dels Instituts i les Escoles catalanes”. Opinió. Doxa. On són les investigacions que demostrin això?  Considero que és una errada. Opinió, la meca ara. Doxa, també.  Veiem: si ets estudiant i et publiquen la nota en la revista del teu barri, en la teva televisió local, en pancartes: “L’Albert ha tres un 6,6 en Metodologia de la ciència”, o pitjor, “Animeu a l’Albert que l’ha cascat en Metodologia de la ciència”, em farà millorar? Doncs, no. No necessàriament. Però és que, a més a més, diu que  un hom té “el dret a saber si l’escola dels meus fills és de qualitat és democràcia” i s’equivoca (cosa que no li deia, només li preguntava). I és que, si volem millorar l'educació hi ha mil coses abans que centrar-se en la publicitat dels resultats, un fet que faria un pas enrera. 
Les escoles que tenen “millors resultats” són de “més qualitat”, afirma. Errada greu, perquè no és així. Què vol dir resultats? Els únics resultats a l’escola són les notes? No, això és valorar amb instrumentalitat exclusiva i parcial. La formació humana (us recomano el documental sobre una escola japonesa “Pensar en els altres”), la felicitat, l’amistat, el sentir-se valorat, tambe són resultats, o no? Confondre els resultats amb els acadèmics és senzillament no entendre l’escola i robar-li allò que de millor ha tingut la millor escola. Un exemple ràpid: separar nois i noies en les escoles millora els resultats. És la mateixa errada, com si l’escola només fossin notes d’examens (ara recordo que un dels assassins del rols era un bon estudiant de Físiques, o una contra de La Vanguardia on es deia que les notes per sí soles fan males persones)
D’altra banda, el fet de publicar els resultats fa que l’escola es preocupi més per la publicitat, per allò que es mesura, que pel fet de fer millor l’escola. Per cert, la publicació de resultats ja es fa en les notes de la selectivitat, i quina han estat els resultats? Doncs que vagi a selecivitat una petita part de l'alumnat, amb la intenció de obtenir uns bons resultats. I parlo des de la meva participació en la “Comissió de qualitat del meu centre”, no pas des de la posició de qui, estant en desacord, se’n desentén. Quan un hom té necessitat de ser millor que  l’escola del costat, comença a preocupar-se més per qüestions d’imatge que no pas de l’educació. És llarg d’explicar, però fàcil de veure en la feina diària.
Per finalitzar, perquè podríem parlar molt i m’agraden els missatges curts, us posaré un exemple sobre els resultats, un exemple que, per aquestes casualitats de la vida, em va deixar l’altre dia un alumne en pràctiques, un alumne ben preparat i crític. Publicada  a “La Voz de Almería”: “Educación da tres puntos por dejar en blanco un examen en las pruebas sobre el nivel educativo”, és a dir, que, d’entrada si un alumne obté un 7 i altre un cero, la mitjana serà de 5 (perquè un 0 és un 3). Tothom del gremi sabem com es falsegen els resultats acadèmics quan s’entén el fracàs escolar no com un no saber sinó com una nota.
Finalment, l’home que mira deia “Cada any a França els diaris publiquen els rànquings i no passa res que no tingui remei. Avui mateix surt al Monde le palmares dels lyceés, sense cap problema.” És el típic argument tan ridícul com la ridícula pedagogia mateixa: a Europa ho fan, o a França.

dilluns, de maig 24, 2010

Un nou món feliç

Estic llegint, de manera desordenada, Un Nou món feliç, d'Ulrich Beck (2007, Paidós).  No puc fer un comentari global. Ni vull, de moment. Només destacar el següent: "La creciente tasa de paro no se puede seguir achacando a crisis económicas díclicas, sino a los éxitos de un capitalismo tecnológicamente avanzado" (pàgina 11). Demà deixo el llibre a un alumne així és que ja continuaré copiant algunes cites que paguen molt la pena.

dissabte, de maig 22, 2010

Gehlen polèmica Adorno (III i final)

La nostra època també encunya un discurs de la catàstrofe que coexisteix amb la dèria transformadora, amb l’optimisme del moment, de la poesia i de l’ara. Gehlen anuncia el postmodernisme del poder i dels ignorants. Dels nicis. Serem feliços? Serem com Ghelen. Ens comprometrem? Ens adornarem.
La veritat té molts camins. Però només un de vertader.

dimecres, de maig 19, 2010

Gehlen polèmica Adorno (II)

Carai,  Carai,. Carai. Gehlen pensaria que Adorno s’amagaria. I no, no s’amaga. És més, dona en el clau. Les persones som lliures, som responsables, podem determinar que fer amb les nostres vides. Certament, cal voler. Saber això, és saber molt. Adorno no pot tenir por, Gehlen, sí. Potser ara ja s’ha penedit. Què fàcil és dir que “no podem canviar”, que “no puc fer altra cosa que la que faig”.
Gehlen, siguem objectius, es mostra trampós com ell sol. L’acusa de defensar una antropologia utòpica. És una acusació típica. Adorno es queixa. Argumenta que exonerar l’home no és una constant natural. El poder no ens determina: podem decidir.
Gehlen propugna una situació paternalista: deixem que els homes es dediquin a les seves tasques i estalviem-los la reflexió que els impulsa cap un estat catastròfic. Aquí tot va bé. I el diumenge obren els cinemes, i els teatres i el futbol tornarà d’aquí a poc.
Adorno ho nega. És rotund. En nom de l’alliberament, cal estimular les persones per tal que prenguin consciència de la dolorosa situació que vivim.
Gehlen vol protegir els homes de la reflexió que deprimeix ,ja que no hi ha alternatives. Adorno els reconeix capacitat per la reflexió, però no té solucions. Sols estem al món, com el Lazarillo. De Tormes. Amb un patró cec. I ambiciós.

dimecres, de maig 12, 2010

Democràcia?

Tenia pensat (i escrit) una entrada diferent, però.. però l'actualitat obliga. Ja sabeu de què va, clar que sí.
1. Em pregunto com pot ser que el Fons Monetari Internacional (FMI) sigui qui marca les polítiques dels governs. Qui ha votat a l'FMI? Ningú. Aquesta democràcia és de nyigui-nyogui, rídicula i poc democràtica. Avui són els funcionaris que veuran reduïda la seva remuneració; una mesura que té una bona acollida entre la població, amb una manca, em sembla, de visió de futur: en un món on les empreses redueixen cada dia el personal, qui donarà feina als nostres fills? Anem cap a un darwinisme de subsistència, anem del llop al llop, però, com digué Brecht.... La reducció de les pensions, però, si que hauria d'aixecar la poca dignitat que ens quedi. Pobres pensionistes, que no rebran ni una petita part dels calers que s'han emportat els pobres bancs. El neoliberalisme és un pou sense fons.
2. Les escoles que no varen fer vaga contra la LEC... que es preparin, perquè ara van per els mestres i les mestres que no ofereixen la digna resistència que es mereix passar l'economia per sobre de l'educació. "El Departament es planteja incrementar l’horari lectiu del professorat per la via de no considerar temps lectiu tot el temps d’esbarjo"

dissabte, de febrer 27, 2010

El desconcert de la tradició

Seguint ordenant papers em trobo amb aquesta petita joia que, en algunes ocasions, he ensenyat als meus alumnes quan parlava del neoliberalisme. Front a la postmodernitat i la injustícia, tradició. Es queden astorats. Defensar la tradició com una forma de resistència a la injustícia que ens porta el neoliberalisme? I aleshores explico un parell d'anècdotes i cito, per omplir-me de respecte i serietat acadèmica, Zygmunt Bauman: Treball, consumisme i nous pobres. Noteu el desconcert, que he posat en cursiva. La nota és de fa uns anys. I és que em costa tant llençar papers....


Dia de la truita

Benvolguts pares i mares:
Us comuniquem que elk proper dijous dia 3 de febrer celebrarem per la tarda el dia de la truita, seguint la traidicó popular de l’inici del Carnestoltes.
Els nens i nenes hauran de portar un berenar i per tal, us fem els següents suggeriments: entrepà de truita, entrepà de botifarra d’ou, entrepà variat.... o coca de llardons.
Els nens i nenes del Cicle Inicial berenarem junts fent diferents activitats col.lectives.

Atentament: L’equip de mestres de Cicle Inicial

divendres, de febrer 12, 2010

Fi de partida, fi de trajecte.

Aquest és l'últim any  que impartiré la Sociologia, per qüestions burocràtiques. La Història passa a ser optativa i no sé què passarà, perquè passo de demanar res a ningú. Habitualment no dic el que diré, perquè no ho sento, però ara, donades les circumstàncies.... Les meves classes han tingut sempre una bona valoració, fins i tot, utilitzant com utilitzen uns criteris que no en van gens bé, en surto molt ben parat, massa ben parat, tenint present que puc dedicar un temps ínfim a preparar les classes (i en tinc constància documental que no vull publicar). Dilluns comença el final, les meves últimes classes. Unes classes dures, treballades, matineres. Unes classes que ja sento que en manquen. He rebut fa uns dies alguns missatges. Reprodueixo un:
"Benvolgut Albert,
tot i que no ens coneixem sinó de vista pels passadissos de la casa, t'escric per demanar-te una coseta.
Sóc una estudiant de tercer que tanmateix desitjaria matricular algunes matèries de quart. El cas és que en època de matriculacions, el teu grup d'Història de l'Educació a Catalunya, ja es trobava tancat...Sé q hi ha places a l'altre,ara bé, jo sóc alumne de tardes i malauradament no he pogut cursar amb tu sociologia. Parlant en plata, m'agradaria molt poder fer aquesta assignatura amb tu per conéixer la teva docència. Així doncs, aquí va...hi hauria alguna possibilitat que obrissis el teu grup aquest proper semestre per tal de poder-m'hi matricular? No em faré pesada, però el cert és que m'encantaria que existís aquesta possibilitat. Moltíssimes gràcies i molt bona entrada d'any."
No sé si l'any vinent continuaré amb altres matèries, perquè sóc un esperit lliure, una persona que valora la feina ben feta i no estic disposat a fer qualsevol cosa. El meu treball es desenvolupa d'amagat, imitant matuserament l'anonimat de Salinger, salvant les distàncies, clar. La meva obra sóc jo. Per d'altres, el seu jo és la seva desgràcia i la seva obra unba excusa.

dissabte, de gener 30, 2010

Generant desigualtat (amb lideratge)

Potser hauria de tenir confiança en Catalunya, però no  la tenim, no la puc tenir. No només per les bestieses que s'han pogut sentir sobre Vic (Gomara, Brian,) que les hem pogut llegir de tots els colors, sinó també perquè quan tenim l'oportunitat de fer la feina ben feta, resulta que, aleshores, sí que té fronteres. Ordenant la taula, abans de fer una transcendent trucada a un amic que em busca i no em troba, dono amb un article de Vicenç Navarro titulat "La polarización social en Cataluña". Fem cinc cèntims:
1. Va publicar-se un informe per part del Ministerio de Educación y Ciencia (La equidad en educación) del professor Jorge Calero que es va publicitar molt poc. Perquè?
2. L'informe analitzada l'evolució de l'educació fins el 2002, és a dir, amb govern del partit del senyor "lideratge", és a dir CIU.
3. L'últim any de govern de CIU la despesa en educació no universitària va ser el més baix d'Espanya, essent Espanya un dels països amb menys despesa de la Unió Europea.
4. Certament, s'ghavia heredat un dèficit de despesa públic en educació del franquisme, però a Catalunya, mort el gos continuà la ràbia, mentre que a la resta d'Espanya es va corregir una mica. Es va donar prioritat a les escoles privades i concertades (i el tripartit, "no para, sigue, sigue").
5. D'aquesta manera: "Así, si el 66,6% de los hijos de padres profesionales de grado superior pasaban a estudiar en centros de educación superior en 2001, sólo el 17'7% de hijos de trabajadores no cualificados y el 10'8% de trabajadores agrícolas pasaban a tales centros".

Malgrat tot, cada any haig de dedicar, sense que s'enteri el conseller, un bon temps a convèncer els alumnes sobre aquesta qüestió, tan fort com és l'aparell de propaganda. Com deia Anselmo Lorenzo Asperilla "A los pobres, en el Banquete de la Vida, sólo nos darán una cuerda para ahorcarnos".
Ara tenim una mica de rodalies, el suficient per fer-la pols.

dilluns, de desembre 28, 2009

Això sí és un Conte de Nadal (II) i Fama


1. Ah! Els catalans canalons de Sant Esteve! Res de res; per Sant Esteve el tradicional era menjar l’arròs de coll i punys que era força econòmic en contraposició amb els burgesos canalons (i boníssims, tot s’ha de dir).


2. Per cert, el dia de Nadal, el Gall d’Indi, ni provar-lo; el Gall d’Indi era una tradició cara que menjaven les famílies adinerades de Barcelona i que provenia de més enllà de l’Atlàntic. La resta, pollastre, i gràcies.

3. Ahir vaig anar a veure Fama, cosa de tenir nens. Ostres! Hi ha dues escenes magnífiques que penso passar en les meves classes de Sociologia a veure que diuen els i les alumnes.

La primera mostra una parella. Van a una festa. Mentre el noi va a buscar un refresc, la noia es posa a parlar amb un antic alumne de l’escola que ara treballa en una sèrie de televisió. El noi li proposa que vagi a fer un càsting i s’acomiaden amb un petonet. Ah! Però el noi que ha anat a buscar el refresc els enxampa fent-se un petó (a la cara, res de llengua ni cargol). El noi s’enfada i li explica a la seva parella que l’altra només es vol aprofitar i que si va al càsting pleguen (més o menys) Ah, carai! Quin morro masculí. Quina situació de gelosia tan coneguda! La noia, però, va al suposat càsting. Això és el més greu. El noi tenia raó i l’actor només vol donar-se (perdoneu l’expressió de la meva infantesa) el bistec. Home...  la pel•lícula hauria de ser més educativa i mostrar que el tio és un mandon i que cal ajudar la noia!, que ja es grandeta i que si no vol no es donarà el bistec per un paper en la sèrie. Vaja, dic jo.

La segona. Un parell de nois han fet una cançó i els falta la veu. Senten una noia de l’escola i li proposen que canti amb ells. Fan una maqueta i la porten a un productor que la troba interessant. Quan tornen després d’uns dies a veure al productor els diu que allò interessant no és la cançó sinó la veu de la noia i la volen promocionar.. Però els dos nois s’empipen i un l’etziba a la noia: “et vaig descobrir jo” així és que no li diuen: “tia, aprofita l’ocasió, que mola molt i que t’ajudarem”. No, no... La noia, entre l'espasa i la paret, desaprofita l’ocasió i se’n va amb els nois. Solidaritat? Una m.. amb la solidaritat de grup. Si arriba a ser un noi, tira milles i disc al canto.

La qüestió és que en la discussió posterior, els dos nois, el Jordi i jo, interpretavem que era una pel•lícula que impulsava contravalors; mentre que, al•lucina, les noies amb qui parlaven pensaven que no. I ara jo hauria de dubtar, però de moment no puc. Va ser molt entretingut.

dimarts, de desembre 01, 2009

Desconcert de l'educació? Desastre i ceguesa

Llegeixo que en un país africà, conegut gràcies a un futbolista ben famós, que jugava al Barça (és a dir, Camerun) als empleats del sistema educatiu no se’ls paga ni se’ls ascendeix en funció dels seus mèrits, sinó, exclusivament, per la decisió dels seus directors.
I no veig les diferències amb el nostre sistema educatiu. En aquest país africà, el director, almenys, coneix els seus professors i professores. Ja és un avenç. Al nostre país, a més a més, els directors i directores podran sancionar els mestres. I no és que em sembli malament, clar, però la pregunta és la següent: i qui sanciona al director? I qui sanciona al polític que possibilita una sanció injusta? Perquè, no ens enganyem, si no hi ha claredat, et podran sancionar quan generis problemes, és a dir, també quan plantegis resistència a la tirania, a la feina mal feta de cada dia. I així ens va! Ara, vosaltres, que sou treballadors normalets i que haureu de portar als vostres fills a l'escola pública, recolzeu aquestes mesures. I després aneu a queixar-vos de l'escassa qualitat de l'ensenyament. I culpeu els "funcionaris". Cecs, estem vertaderament cecs.
Els directors podran sancionar els mestres

diumenge, de novembre 22, 2009

Frankenstein som tots

Llegeixo una contra de La Vanguardia de fa uns mesos (18 de desembre de 2008). Alguns i algunes pensaran: què antic! Però recordo que Paulo Freire ens va ensenyar que no havíem de rebutjar el vell per ser vell i ni acceptar el nou per ser nou sinó –deia- cal acceptar-los en la mesura en què siguin vàlids. La contra tractava d’una entrevista a un psicòleg clínic. Cometia l’errada que va havia solventat Ferrer i Guàrdia més de cent anys abans, i que encara van cometent alguns il.lustres: l’excessiu centratge en els aspectes psicòlogics de les persones i el passar per alt els aspecte sociològics.
Quan li pregunten com definiria els nous adolescents els qualifica com rebels del benestar. Més o menys explica que si abans els adolescents es rebelaven per a millorar el món ara admeten que “estic de puta mare, però vull estar millor!”. Diu el psicòleg que volen més luxe del que tenen, què és molt.
No anem bé. Confondre la part amb el tot és el que s’anomena una metonímia. Estan bé les metonímies per a la literatura, però no pel pensament. Els joves, alguns joves, estan molt bé; molts joves, senyor meu, estan molt malament. Això és el que molestava de Ferrer: massa sociologia! i això és el que continua molestant.
Més endavant, ens explica que els conflictes “reals” dels adolescents són les drogues, el sexe, la violència, les addiccions, els transtorns alimentaris, la percepció del propi cos, la indumentària i els diners. Aleshores diu que l’escola dedica molt poc temps a debatre d’aquests temes. Als adults, es veu, no ens preocupen aquests temes. Es veu que als joves la societat no els preocupa. Però hi ha joves, molts joves, que sí estan preocupats per la societat. Metonímies! què hi farem!Per a tu Efrem Frankenstein va a la escuela
Un altre dia parlarem de com el treball mata quasi tant com el tabac, encara que t'esforcis més que Frankenstein

dimecres, de novembre 18, 2009

Frankenstein i Gregorio Luri

No conec a Gregorio Luri. No he llegit el seu llibre estrella, el tinc pendent, i tampoc no sé si ha escrit més llibres. No llegeixo el seu blog, no encara, però el llegiré i em delectaré, segurament, si m’enllaça. Deu estar bé L’escola contra el món, perquè el Gregorio Luri ha estat professor en un IES i ha conreat la filosofia. A mi m’encanta la filosofia, a més a més. Per tot això, i moltes altres dades que desconec en aquest moment, en dol força l’article que ha publicat avui a La Vanguardia) Perquè la seva opinió té influència. Jo crec que amb l’article no ha fet honor al seu nom, ni al propi ni al del diari i espero que tampoc al llibre.
Penso que erra, i erra molt, en atribuir una manca de responsabilitat de la gent, dels alumnes, sobre el seu comportament. “Escórrer el bulto” sobre l’esdevenir de la seva persona, sentir-se fruit de les onades socials; em recorda molt la sociologia liberal individualista, en la seva pretensió de defugir la interpretació holística.. Què hi ha de la societat del risc? Les persones tenen poca responsabilitat sobre les pròpies vides? O estem atribuint tota i en excés?
Afirma Luri en el seu article que “La responsabilidad sobre nuestros vicios se ha esfumado porque no tenemos vicios de los que poder responsabilitzar-nos, sino enfermedades que pademos inocentemente y reclaman piedad de un terapeuta”. Molt em temo que quan es fan afirmacions com aquesta ens apropem a la privatització de beneficis i a la socialització de pèrdues de manera força inconscient. La majoria de vicis, dels vicis dels alumnes que he conegut, són efectivament fruit de circumstàncies alienes a la seva voluntat i sobre les que poc han pogut fer. Més encara, sovint, les circumstàncies que han “patit” (d’aquí prové la terapèutica) com alumnes han estat provocades per Víctor Frankenstein, és a dir, per una organització que els demanava que ells es responsabilitzessin d’unes vides que no els pertanyien, perquè a l’escola estaven de sobra, feien nosa, molestaven als que volien estudiar. La teoria meritocràtica té molt bona premsa, però el que importa no és la glòria, sinó les dades, l’objectivitat, allò que sabem (amb les recances pròpies que em de tenir des d’una perspectiva crítica sobre aquestes paraules). I sabem que, per exemple, la solució a l’atur no és que tothom sigui empresari, malgrat està molt de moda el model de l’alumne empresari de sí mateix (anomeneu-lo responsable de si mateix). No vull allargar-me perquè és una qüestió més que evident.
Bàsicament m’ha desagradat l’article del Gregorio Luri quan afirma que “nuestros alumnos, por ejemplo, ya no se distraen a classe [sic], sino que padecen el “síndrome de déficit de atención””. Opinions com aquestes les he sentit en moltes ocasions, així és que mentre un nen ha de prendre pastilles després d’una rigorosa avaluació psicològica i psiquiàtrica, els professors segueixen dient que la família no els posa límits i que el dèficit d’atenció és un caprici psicològic però que el que passa és que el nen és un manta. I ja se sap, el profe és un llicenciat. I així ens va. I sobretot, així de malament els va els nens que no tenen oportunitat de responsabilitzar-se de sí mateixos. I així li va a la Convenció dels Drets dels Infants. I així li va anar a Frankenstein.

dimecres, de novembre 11, 2009

Kolakowski té tota la raó mentre l'esquerra xiula

Per aquestes casualitats de la vida ha caigut en les meves mans un llibre de Leszek
Kolakowski (2007. Por qué tengo razón en todo. Barcelona: Melusina.). Amb un títol així, resulta difícil resistir-se i més perquè quan era estudiant oficial (no com ara que sóc oficiós) ja havia llegit un llibre d'ell. M'encanten aquests tipus d'obres que posen a prova allò comunment acceptat o que no és dubtable. No sé el que vol dir ser d'esquerres o de dretes perquè mai m'he sentit identificat amb una direcció; em sembla ridícul i pueril pensar el mateix que tothom en tot, o quasi que tothom en quasi tot, i això és precisament el que implica reconeixer-se de dretes o esquerres. Les ganes de llegir-lo en fan sentir que estic en la direcció bona, en la crítica de mí mateix, ja que si fos un doctrinari, fugiria, o el llegiria per extreure els petits detalls errats (que n'hi ha, per cert). Com sigui, Kolakowski és la meva veu, la veu dels que busquen un món millor, comptant amb els altres, des de l'esperança i la humilitat. Us deixo un parell de fragments:
“(...) la panacea izquierdista contra todas las dolencias sociales –la propiedad estatal de los medios de producción- no sólo es perfectamente compatible con todas las plagas imaginables del mundo capitalista como por ejemplo la explotación del hombre, el imperialismo, la destrucción de la biosfera, la miseria, el despilfarro de los medios económicos, el chauvinismo y la persecución de las minorías étnicas, sino que además las complementa con un puñado de plagas de producción propia: el bajo rendimiento, la falta de estímulos económicos y, sobre todo, la autoridad ilimitada de una burocracia todopoderosa y la mayor concentración de poder que jamás se haya visto en la historia de la humanidad”

“Queremos una sociedad con una amplia autonomía de las pequeñas comunidades, ¿verdad? Y reclamamos una planificación económica centralizada. Piensa un poco, ¿cómo casas lo uno con lo otro? Exigimos el progreso tecnológico y deseamos unapoblación totalmente protegida; mirésmolo con lupa, ¿cómo conciliar las dos demandas? Postulamos una democracia industrial y queremos una gestión eficaz de las empresas; ¿no tienen que colisionar por fuerza nuestras exigencias? !Claro que no! En el cielo izquierdista nada colisiona con nada y todo tiene arreglo”

¿La guera en el oriente Medio y las reclamaciones de los palestinos? !Pero si es fruto del capitalismo¡ ¡Dejadnos hacer la revolución y el asunto se solucionará sólo!”

“¡Existe una respuesta simple y, para colmo, única para todo! (...) Es el pensamiento estándar de quienes han superado las miserables ilusiones del reformismo para inventar una màquina portentosa que solucionarà todos los problemas de la humanidad”
I així ens va!

diumenge, d’octubre 25, 2009

Cuaderno amarillo, d'iidees caduques

Em recomana una impenitent lectora i insistent dona un llibre(Pániker, Salvador (2000). Cuaderno amarillo. Barcelona: Plaza & Janés). El llegeixo. Després m’entero que qui me’l recomana no l’aprecia gaire; m’aprecia més a mi, i sap que m’agraden les biografies (L’Hola dels .... acadèmics? Pseudointel.lectuals?). No m’entusiasme, però m’agrada acompanyar en la vida a un personatge com Pániker. Semblo assaborir la seva inseparable copa de cava. Però ningú no és perfecte i Salvador tampoc. Ni molt menysAl llibre, cap al final, li falten algunes pàgines; però no les trobo a faltar ja gaire. Si Salvador no és perfecte, l'edició encara ho és menys.

De vegades, Pániker, fa afirmacions com la següent: “Es preciso admitirlo. El Estado del Bienestar, como mera institución de solidaridad obligatoria, fomenta la pereza social, una cierta rigidez, una literal pasividad. (...) Uno comprende así las voces que piden que el dinero que va a subsidio de paro se desvíe hacia el reciclaje y la educación de los parados”(pàgina. 183) Doncs, no, no es pot entendre. Diria, fins i tot, que tampoc es pot compartir. L’Estat del Benestar no potencia cap mandra, ni social, ni política, ni d’altre tipus. El que passa és que la precarització de les feines fan que una persona sana mentalment prefereixi quedar-se a casa que anar a treballar en unes condicions pèssimes. És que la feina megaprecària és una bona definició de l’Estat del Benestar? Si un escriptor ha d’escriure al pol nord, en un iglú, en pijama català durant l’hivern, segurament adquirirà una certa mandra social i literària. Culpa, Deu meu, de l’Estat del Benestar! Trampes, trampites.Tampoc podem entendre que a la gent aturada se’ls faci formació en comptes de donar un subsidi, o repartir millor la feina. Entre el subsidi i aquesta "polvoformació" no hi ha gaires diferències. Ja sabem que hi ha al darrera d’afirmacions com l’esmentada, els que hem llegit alguna cosa de sociologia liberal: fent formació culpabilitzem els aturats de la seva situació; estan aturats, clar, perquè no s’han format. Si voleu, fins i tot és cert, en part (Rifkin, a La fi del treball, ho nega) Però per quina raó no s’han format els aturats? Bourdieu i Passeron, Willis, Bernstein, Freire i una llista interminable d’estudiosos ens ofereixen unes bones respostes. Una persona el primer que necessita és viure, tenir allò bàsic assegurat, i després millorem l’educació i construïm una societat més justa. Col•laborem i deixem-nos d’aristocratismes. I deixem-nos de fal.làcies.

divendres, de setembre 18, 2009

La fi del treball o la fi del desig?

Ja que ens hem estat parlant de la tecnologia, us faig avinent una cita d’un llibre que tenia per casa pendent d'enllestir, “El fin del trabajo” de Rifkin. La vida precària del professor-pare-marit-amic-doce far niente em va impulsar a llegir just el capítol que necessitava per a argumentar una classe. El libre és molt interessant i molt adient en la conjuntura en què ens trobem, malgrat molts crítics ja havíen avançat, sembla que equivocadament, que Rifkin s’havia equivocat; no només, deien els comentaristes, no ha descendit el grau d’ocupació, sinó que és de les més altes de la història. Sobren els comentaris. Llegim:
“La empresa Japan’s National Bycicle Company está incluso más avanzada en su capacidad para dar ràpida respuesta en sus operaciones bajo pedido. Se mide al cliente en una màquina en la sala de exposiciones y se aplican sus medidas al tamaño y forma adecuada de una bicicleta, con la ayuda de un sistema de diseño asistido por ordenador. El cliente decide respecto al tipo y modelo de los frenos, la cadena, las llantas, los tubulares y el color. Se puede incluso llegar a escoger el nombre personalizado de la bicicleta. La información se transmite electrónicamente a las plantas de fabricación de la empresa y la bicicleta terminada, fabricada bajo pedido, puede ser montada y enviada en menos de tres horas. Irónicamente, la empresa ha descubierto, a través de sus estudios de mercado, que la respuesta es demasiado ràpida, lo que reduce el entusiasmo de sus clientes, con lo que se ve en la obligación de retrasar las entregas durante una semana de forma que el comprador pueda llegar a experimentar la “alegría de la anticipación”. Rifkin, J. (2004[escrita el 1994]). El fin del trabajo. Barcelona: Paidós, pàgina 135.
Com sigui, crida l'atenció que malgrat la velocitat de fabricació sobrin encara molts dies per a entregar-la. En què quedem... volen la bicicleta o simplement gaudir del fet de comprar?

divendres, de setembre 04, 2009

Utopia, Leo Bassi i l’esquerra

Ahir vaig anar al teatre. Leo Bassi. Utopia. Un espectacle ben trenat, molt ben trenat.
Precedit, com sabeu, per la polèmica de les seves representacions a Madrid, resulta difícil d’entendre la raó. Com indica en el prospecte de presentació, “Por haber querido defender los principios de una sociedad laica, en un espectáculo ciertamente bufonesc opero construido sobre una base teórica muy seria, fui víctima de una brutal campanya de oposición por parte de la derecha nacional católica que culminó con el descubrimiento de una bomba en el Teatro Alfil de Madrid a pocos metros de mi camerino”.
Més enllà de l’actitud teatral i bufona, el que diu es caracteritza per la lògica i, potser exagerant una mica, es tracta d’informacions i opinions ben sabudes per la gent mínimament informada. La renúncia dels defensors del lliure mercat als seus principis quan els convé, la mentida mateixa del lliure mercat que essent mercat dista molt de ser lliure; les estafes de Maddof; l’actitud del papa davant les guerres mundials....
Ben mirat, “Utopia” és una crítica a l’esquerra política, que Bassi vincula al terme "progressista", els que miren al futur, i dreta política, que són els "conservadors", els que miren el passat (i sovint a les comissions urbanístiques). Bassi es mostra decebut per l’actitud de l’esquerra, com és també lògic, i intenta situar-se en un nivell de superació. Cal, diu, “sacudir a la izquierda de su sopor”, descobreix el “impresionante vacío de propuestas" i és que “tras la fachada intelectual hay muy poco contenido”. Tota la raó, senyor Leo i ja és hora que la gent "d'esquerres" ho digui.
El millor de tot és l’esperança que mostra en un futur, perqué l'esperança és una condició indispensable per a bastir un món nou. A més a més, en Leo BAssi té una capacitat de connectar amb el públic que podria ser envejable si l'enveja fos una característica de "l'home nou": “Hay que volver a la fuente del pensamiento de izquierdas, rejuvenecer nuestros valores o si no cualquier día descubriremos que hasta los principios de la Ilustración serán puestos en duda por el Nuevo Oscurantismo”. Jo diria que aquests valors ja estan posats en solfa fins i tot des de la cuina de Ferran Adrià (però això ja és un altre post).

Tres qüestions finals.
1. Un moment màgic: quan es transforma en pallasso, en silenci, davant la mirada del telespectador. Màgic i emotiu.
2. Una crítica als editors del prospecte: "Marx i Fourrier", diu. Fourrier? Suposo que es refereixen a Fourier, el pare dels falansteris. No té més importància, però algú podria vincular l’errada a la ignorància, o la deixadesa de l’esquerra, o la manca d'humilitat envers les enciclopèdies.
3.Bassi explica una anècdota meravellosa però força simptomàtica del què és avui l’esquerra, la que no ens identifica. Sortint de Santander va anar a visitar una cova (sensacionals i precioses. Jo vaig visitar "El Castell" i "Les Monedes", si no en falla la memòria). Estaven tancades pel públic, però a Bassi el van reconèixer i les hi van obrir per ell. Apa! I és que entre l’esquerra i la dreta hi ha un nou moviment que és el del rebuig del privilegi, vingui d’on vingui. Rebutjar el privilegi quan són els altres qui els gaudeixen, és fàcil. Tota altra consideració és pura mentida, pur obscurantisme, pura esquerra hipòcrita.
Senyor Bassi, el seu espectable ho té tot. Li sobra, però, el privilegi. Però una flor no fa primavera. Felicitats.

divendres, de juliol 10, 2009

Els pirates i les empreses

En unes xerrades sobre consum vaig sentir dir el següent a Albert Recio, un professor d’economia de la UAB: “L’empresa “x” [essent x gairebé qualsevol empresa gran] funciona com els pirates de Somàlia”; és a dir, que demanen diners a canvi de fer allò que ja haurien de fer en un món i una societat que apreciés un xic més l’equitat i la justícia. Pirates. Carai!, pirates! Un somni infantil que esdevé un malson dels adults! Com gaudeixen els conservadors veient com les empreses privades, que funcionen tan eficientment, amb tanta qualitat i eficàcia, reben diners públics per a poder tirar endavant! Us imagineu que quan una empresa pública anés malament les empreses privades haguessin de posar diners? No, clar que no us ho podeu imaginar. No ha passat mai. Ni passarà.

dijous, de juny 04, 2009

L'Escola Pública s'esdevé Escola Nacional

Acabo d'assistir, de manera privilegiada, a una conversa entre una professora i un ex-company de feina. Impagable. La professora treballa en un centre "no conflictiu". El Ex-company és un professor en excedència, que explicava que ara treballa més hores, guanya menys i només té un mes de vacances. La contra? Deia que ara ja no pateix la símdrome del "diumenge a la tarda". Aquest professor treballava mitja jornada i només feia classes de batxillerat, en un centre poc conflictiu. També parlaven de la degradació de l'ensenyament en els últims tres anys. El professor no pensa tornar, encara que guanyi menys, treballa més hores i tingui sols un mes de vacances.
Que bé que viuen els professors!

dilluns, de maig 18, 2009

Em desdic de la meva doctrina

Només és esclau de la seva doctrina qui ha començat per ser servent de les seves opinions.