Decepcions (4)

Ara que acaba l’any, em decideixo a prendre una decisió que no he pres mai: transmetre alguna dada sobre la valoració que l’alumnat universitari ha mostrat sobre la meva tasca docent l’últim any. No cal dir que em sento enormement orgullós del resultat ja que la meva dedicació a la preparació de classes ha estat sempre molt reduïda: he hagut de destinar el temps també a l’institut i a la família. És més que un èxit. Jo diria que el resultat no mereix, ni mereixia, cap desconsideració. Cal tenir present que no sempre he obtingut aquests resultats ja que, al poder dedicar poc temps a l'estudi, he necessitat anar millorant a poc a poc. Els publico ara, també, com a resposta a un comentari que un dia vaig sentir baixant a classe amb dos professors. Més o menys, el comentari d'un dels professors que m'acompanyaven va ser el següent: “l’alumnat es matricula amb l’Albert perquè no fa examen”. L’altre company va mantenir el silenci, suposo que va ser perquè m’estimava molt. El silenci  no fou un encert. Òbviament, era mentida que jo no feia examen; sens dubte l'alumnat que es matriculava amb mi era per altra raó. Potser aquesta:

En general, estic satisfet/a amb l’activitat docent duta a terme pel professor/a de l’assignatura: 9,60.

Ha complert adequadament amb les seves tasques com a docent (pla docent, programa de l'assignatura, assistència, lliurament de qualificacions, etc.): 9,20

PD. No us penseu, no he estat mai una persona ni egocèntrica ni xula, però no m'agrada que em tinguin desconsideració, ni despreci, ni que m'insultin. Sempre es pot tirar del concepte de resentiment per justificar allò que no té justificació. Supéramelo.

Decepcions (3)

A la platja, és fàcil donar l'esquena, però no sempre és tan fàcil oblidar (de la película, La platja. de Danny Boyle). Sobretot per algunes persones...

Substituim "platja" per qualsevol lloc o institució i continuarà sent igualment vàlid. 

Decepcions (2)

Ningú nega allò que afirma, però allò que afirmes sovint et nega.

PD. I et pot ridiculitzar

Contra el vent

AGAINST THE WIND. Escolta-la aquí

(...)

Contra el viento,
Estábamos corriendo contra el viento,
Éramos jóvenes y fuertes,
Estábamos corriendo contra el viento.

Los años arrollados lentamente pasaron,
Y me encuentro a mí mismo solo,
Rodeado de extraños que creí eran mis amigos,
Me encuentro más y más lejos de mi hogar.

Y supongo que perdí mi camino,
Había tantos caminos,
Estaba viviendo para correr y corriendo para vivir,
Nunca preocupándome de pagar o incluso de qué tan
endeudado estaba.

Moviéndome ocho millas por minuto durante meses al mismo tiempo,
Rompiendo todas las reglas que se doblaran,
Empecé a encontrarme a mí mismo buscando,
Buscando refugio una y otra vez.

Contra el viento,
Un poco contra el viento,
Me encuentro a mí mismo buscando refugio contra el viento.

Bueno, esos días vagabundos están más allá de mí ahora,
Tengo mucho más en qué pensar,
Plazos y compromisos,
Qué dejar adentro y qué dejar afuera,
Contra el viento,
Aún estoy corriendo contra el viento,
Soy viejo ahora, pero aún corro contra el viento.

PD. Perquè sempre he estat jo i sempre de veritat. Against the wind. Estimant a qui sovint no l'ha merescut. Against the wind. Però el vent, quan no t'estima, et tomba.

Fantàstica la vida totalitària

Tenir totes les respostes és una prova inequívoca de totalitarisme (i d'estupidesa). Ara bé, que fantàstica la vida totalitària! Hi ha qui, sense fer cap pregunta, entén tot el que passa al seu voltant, en el seu món i en el món dels altres. Tantes lectures per saber tan poc!

El regne de la suposició

Antes de que los líderes de masas se apoderen del poder para hacer encajar la realidad en sus mentiras, su propaganda se halla caracterizada por su extremado desprecio por los hechos como tales. Hannah Arendt, Los orígenes del totalitarismo. (1951)
Certament, trobem els fets, les interpretacions i, en casos poc il·lustrats, les suposicions.

Deu ser molt trist

Deu ser molt trist
1. Que la gent t'estimi per interès
2. Ser molt desagraït amb els dèbils i moooolt agraït amb els forts
3. Haver pogut ser un mestre, però acabar sense deixebles
4. Jubilar-se havent vist com perdies l'estima i el respecte intel.lectual dels que t'envolten
5. Haver desconsiderat (més d'un centenar de vegades) a qui mereix consideració
6. Comportar-se com un miserable
7. Saber tant i haver après tan poc
8. Treballar per diners
9. Pagar per l'amistat i no poder comprar-la
10. No acomiadar-te de qui has ofès pensant que l'ofensa te l'han fet quan no han volgut acomiadar-se de tu.
10. i taaantes coses més

Joan Bardina ja ho va deixar escrit: "L'únic que desitjo és que s'oblidin fins i tot del meu nom". En llengua més habitual: "Bon vent i barca nova". Mestre és el títol que atorguen els deixebles "desinteressadament".

Que sepais que no teneis razón

Deia Javier Krahe, amb aquella profunditat que ja no trobes en les nostres mundanes superficialitats:

"Que sepáis que no tenéis razón". 

Doncs això, que malgrat arribeu a un consens, meitat degut a la necessitat i meitat a la indignitat propi de cadascú, no teniu raó. Ni la tindreu.

Decepcions (1)

Conte inventat: Una alumna es queixa de que a un company seu l’han enviat a fer-li classe a ella. Pensa que té dret a més nivell en la universitat catalana. Uns professors pensen que és una traïdora, o el que sigui que pensen, però no pensen que té raó, que la universitat es mereix un nivell de decència més gran i de partidisme acrític i pilota més petit. Pues eso.

De lo efímero a la intensidad

Del «arte povera» a la pedagogía póvera: El arte de trasmudar lo efímero en intensidad

El artículo que presentamos pretende recuperar algunas ideas pedagógicas olvidadas y abandonadas por la corriente general de la pedagogía actual. Se trata de ideas destiladas del arte y de la historia, modelos «inútiles» que se alejan de las «útiles» ideas positivistas, materialistas y comerciales que están marcando el devenir de la pedagogía. En un primer momento, exponemos sucintamente el movimiento fundado por Germano Celant en 1967 y llamado «arte povera», observando que existen innumerables elaboraciones del pensamiento ligadas a sus obras que resultan pertinentes para la pedagogía. De la comparación entre el «arte povera» y la pedagogía, vemos surgir la «pedagogía póvera», una propuesta que recicla ideas que están cayendo en el olvido a pesar de su enorme interés. En un segundo momento, hemos ido caracterizando la pedagogía póvera comparándola con las producciones y concepciones del arte povera; el resultado es la enumeración y desarrollo de un conjunto de características que, aunque no agotan el fenómeno póvera, fijan lo que podemos llamar «poverismo»

Aquí