Pisa dos (literalment)

La quarta crítica. Es pregunta Gimeno Sacristán (Felicitats per l'article), després de reconèixer la importància de la comprensió lectora, si és important el nombre de llibres que es llegeixen els alumnes, les vegades que s’en va a la biblioteca, l’expressió oral. Es pregunta Gimeno Sacristán la raó per la qual triem les ciències i no el coneixement social. Perquè la formació artística no està valorada? o formació física? I es pregunta si tot això no és important en l’educació. I tots sabem que sí, que també és important.
La cinquena crítica. Vaja, que PISA té un valor ideològic, clar. La trampa de PISA a Europa, a Catalunya ja hem vist que també adquireix altres accepcions, és que es tracta d'una estratagema, d'una ideologia. Política i econòmica. Perquè l'economia no és neutral, fet que en els blogs molt sovint passem per alt quan parlem de l'ECONOMIA, com si fos una ciència neutral, quasi natural. I no ho és. Sabíeu que el 2012 han avaluat una prova més de cabdal importància? Sí, es tracta de l’educació financera. Un acord entre BBVA, el Déu pagà, i l'OCDE (això no ho he contrastat, tal volta ho dic fent periodismo sobre Pisa. Bonica ironia).Aquí podeu llegir la notícia.
Es pregunta, el senyor catedràtic (que no es cubà, ni el Che Guevara, ni Evo Morales, per sort), si “¿Se tomarán en cuenta las informaciones que necesitan los consumidores para no ser pagadores de las codiciosas prácticas del sector financiero?” p. 77 Doncs, molt ens temem que no. Un govern que es presti a aquesta utilització de l’educació ha de continuar anomenant-se democràtic? Qui paga mana? Qui ha pagat al sector financer?. (Mira, ara se m'ha vingut un aforisme: Qui paga mana, però qui mana ja no paga)
La crítica sisena. Se suposa que allò que s’avalua és valuós educativament, és a dir, que paga la pena. PISA, certament, no es dedica només a fer un diagnòstic o a comparar sistemes d’educació, sinó que pot servir per a jerarquitzar centres. Us enrecordeu d’aquell professor gironí que era tot fet de llei però poc de saber què passa amb la llei? Doncs deia que no hi ha jerarquització. Bé, tots sabem que els centres estan “classificats” ja, i, si no ho evitem, amb l’excusa de gestionar bé els recursos públics, ho estaran encara més. Alguns pensareu (i algunes), i què hi ha de dolent en jerarquitzar? Doncs que els resultats depenen, en gran mesura, del nivell social i econòmic de les famílies amb la qual cosa poden dedicar-nos a donar més a qui més té.
És curiós aquesta excusa de “gestionar bé els recursos públics” perquè s’utilitza abusant de la bona voluntat de la gent. I de la ignorància, també. No de la ignorància general, sinó de la ignorància educativa. Qui no desitja que es gestionin bé els recursos? Doncs això s’anomena “tautologia”: és una afirmació vertadera sí o sí. A més a més, pressuposa que s’estan gestionant malament i que els professors es neguen, per sectarisme i per gregarisme (que també, clar, existeix) a una bona gestió. Què maquiavèl·lic. Perquè una cosa és el diagnòstic (cal gestionar bé) i una altra la sol.lució (jerarquitzem, etc). El que interessa, però, no és gestionar bé, sinó gestionar estratègicament o, parlant ras i curt, ideològicament. Tota la inspecció us podria donar mil exemples de gestions dolentes en els centres. El que ja no tinc tan clar és que us poguessin donar la mateixa quantitat de solucions. De solucions posades en la pràctica.

La crítica setena. Gimeno Sacristán (mai un article m’ha semblat tan útil) enumera alguns efectes col·laterals de PISA. I són importants.Les qualificacions dels professors no són tan fiables com les proves externes. Matrix. Les proves realitzades pels professors són proves « reals » basades en alumnes « reals » i en uns estudis « reals »però no són el suficientment « reals » per a considerar-les « reals ». Sí ho són, com indica Gimeno Sacristán, per a valorar el fracàs escolar, paradoxalment.
PISA obliga al professorat a abandonar la seva adequació a l’alumnat “real” amb unes possibilitats i contextos socials “reals” per a adequar-los a PISA-Matrix. "No deja de ser una curiosa, fàcil, barata, manipuladora y perversa manera de entender la formación del professorado" p. 79. Doncs, moltes gràcies mestre. Moltes gràcies perquè hi ha molta gent que no s'entera de què va això de l'escola i vostè fa una contribució espectacular. Miri, senyor catedràtic: aquest article m'apassiona. M'apassiona perquè vostè, que ja té uns anyets de vida i de docència, dona una lliçó d'amor a la professió i d'independència de criteri. D'amor a la professió la donen molts professionals; però d'independència de criteri, no; és més, vostè marca un camí a tots els publicallibres de tres al quart que només tenen interès en dir el que cal dir per ser convidat. A això Althusser, què no és sant de la meva devoció ni de la seva, l'anomenava Aparells Ideològics de l'Estat. Deixin, simplement, donar-li a vostè les gràcies, i, ara que s'han prohibit els toros, deixim anomenar-lo "mestre". Si pot ser, no deixi vostè mai la Universitat, nio molt menys els llibres, malgrat no siguin bestsellers. Hi ha vida més enllà del mercat.
La crítica vuitena. Del dit es desprèn que els polítics no confien en el professorat i, clar, com podem respondre a l’ensenyament “real” si se’ns demana una tasca “política-matrix”. I aquí m’enredo amb un altre aforisme: “Quan l’educació és un problema pels polítics, la política és el problema de l’educació”. Jo, també us ho dic, en la meva pràctica diària m’he trobat amb professors i professores amb cara, però la majoria és gent preocupada pels seus alumnes i l’educació. Ës més, la meva crítica als meus companys és que són massa oficialistes, és a dir, que si tinguessin més cultura educativa, més sociologia i menys psicologia, l’educació milloraria molt. Cal allunyar-se de la pedagogia oficial que és, al capdavall, una política interessada.
Crítica novena. Els resultats no especifiquen què ha de millorar en l’alumne. Això ho saben els professors, però PISA avalua altra cosa que la seva feina. Us heu preguntat, dic jo, perquè un pedagog, psicòleg o psicopedagog d’un Equip d’assessorament Psicopedagògic (EAP) ha d’atendre un centre cada dia? Vaig treballar durant tres anys. Penós. Penós, no la meva feina que la vaig treure amb nota (sempre es treu nota quan , malgrat no saber gaire, t’hi dediques), sinó haver d’anar a fer xurros. El que importa és la quantitat, les dades, tants alumnes atesos, tantes reunions amb tutors, tantes amb famílies. Aneu a cagar! No sabeu o no voleu saber de què va. Un dia, per cert, us explicaré l’anècdota de la compensatòria, que després va anomenar-se LIC i ara... jo que sé, com l’anomenen. El Departament navega. Ara li diuen Departament d’Educació, ara d’Ensenyament, ara tornem a Educació... Si estudiessin més no canviarien tant els noms, no.
La crítica desena. Bé, és llarga. Resumim. PISA es una avaluació en la línia positivista. “La elaboración de información sobre muchos individuos conduce a una relativamente pobre comprensión de cada uno de ellos” p. 79. Bé, aquest aspecte molta gent que “valora” Pisa no el té present. Pisa, efectivament, no diu res sobre, per exemple, la capacitat d’expressar-se i comunicar-se per escrit. Suposo que el que interessa del “poble” és que sigui capaç de llegir la propaganda, però no d’elaborar-la. On queda l’emoció, la sensibilitat estètica, la individualitat o simplement el civisme, al que, en teoria, tanta importància li donem.
Una última cosa. Veient un documental sobre el control de qualitat d’una fàbrica xinesa que fabricava component per Nokia, demanen a diversos treballadors `per a fer una entrevista. Els assignen el despatx dels “jefes” i la noia que va l’auditoria diu “no”, ha de ser en un altre lloc perquè aquí no se sentiran protegits. Normal. Recordo, que aquí, a la gran Catalunya, vaig participar en una valoració del meu centre. M’entrevistaven al despatx de la direcció, amb tot l’equip directiu al voltant. Molt poc professional. No cal “desir nada más”, com va dir Bern Shuster. Treballem bé els mestres, a veure si els polítics n’aprenen. I,per cert, a veure si la gent critica les decisions de política pedagògica més i una mica menys els mestres.
Bé, doncs, acabem avui aquesta sèrie d’entrades sobre PISA. Ara, si no sabeu és perquè no voleu.

Tot el que vols saber sobre PISA i que no t'estan explicant

Repeteixo el que vaig esciure fa una temporada
Per a fer aquests comentaris segueixo GIMENO SACRISTÀN, J. (2011): “Lo que descubren y encubren los informes: PISA como ejemplo”. Cuadernos de Pedagogía, num. 413, juny de 2011. És a dir, a "lomos de gigantes".

PISA (Programa para la Evaluación Internacional de Alumnos) és un informe d’avaluació realitzat per l’OCDE (Organización para la Cooperación y el Desarrollo Económico) 

PISA, con qualsevol informe, té un valor fonamental i democràtic. No només serveix als governs per a prendre decisions (un fet que sembla que tothom pensa que és el més important) sinó que també ajuda a formar l'opinió del ciutadà. Greu seria, per tant, qualsevol voluntat de fer trampes perquè seria un parany a la democràcia, una ensarronada al ciutadà. Greu, greu, greu. D’aquestes insídies en vam tenir força experiència durant quaranta anys. En una democràcia, la informació no democràtica, aquella que no s’ofereix per tal que la ciutadania (no) pugui tenir una opinió clara i distinta, cartesiana, és un fet èticament molt punible. Ja, ja sabem que als polítics que tenim els importa només la llei i les eleccions. Quan diem punible parlem d'ètica, d'ètica democràtica. De res serveix si un hom ha estat empresonat per lluitar pels valors democràtics en un sistema dictatorial si, quan ha tingut la oportunitat de practicar la democràcia, l’ha traït. Les trampes possibles en l’informe PISA són greus si han existit i vergonyoses sí han estat errades. O, sabent que estratagema és un sinònim de trampa, greu és si ha estat estratagema. Perquè no tot s'hi val. Deixem-ho estar. La història no els jutjarà.

La qualitat dels sistemes educatius no són fruit de les polítiques puntuals sinó que responen a altres factors entre els quals, clar, estan les polítiques. Cap factor per sí mateix genera la qualitat. El Tot és superior a les parts, però han d’haver parts. Les parts a Espanya també són les Comunitats Autònomes que presenten profundes diferències en el factor de la comprensió lectora, unes diferències que no responen al color polític de l’Autonomia. Vaja, que s’està fent igual de malament o de bé a tot arreu: al capdavall les diferències venen explicades, com ja sabien des de temps immemorials els que estudiem la sociologia de l’educació, de l’ambient familiar, coincident en gran mesura amb la classe social. Hi ha, però, moltes maneres de maquillar-ho, com veurem. Mentrestant ens anem fotent dels comentaris dels polítics i dels escriuradors de pallassades.

La primera crítica a PISA és que la comprensió lectora és un dels factors més avaluats, però en les escoles se segueix donant poca importància a la lectura. Biblioteques escasses, sense importància, sense inversió pública, sense control... Els comentaristes ni tant sols s'han preocupat d'aquest aspecte. Els periodistes, on són?

Realment algú pot pensar que valorar la Comprensió lectora implica valorar la competència lingüística? On és la comprensió oral, i l’expressió oral i l’escrita? 

La segona crítica. PISA delimita un concepte restringit d’educació; no és un dogma, no és neutral, és millorable, es fica en territoris molt discutibles, no és fàcil extreure conseqüències pràctiques, descobreix la sopa d’all, “propaga la idea de que en la educación sólo cuenta lo tangible, tiene un sesgo pedagógico, és una evaluación entre otras posibles y necesarias...” p. 77

La tercera crítica. Molt ens temem que s'utilitza PISA per a argumentar unes mesures polítiques educatives molt discutibles. És, per tant, una estratagema. Tradicionalment, el Departament d'Educació actua molt més com a polític que com a pedagògic. El que interessa és polític, no pedagògic. I clar, al final, la manca de civisme és un bon resultat de les polítiques escolars, per exemple. Podem ser neoliberals i parlar de la responsabilitat de la família, que la té, clar que la té, però l'escola, on els nens i nenes passem una més que bona part del dia, per no dir el dia sencer, ha de tenir la funció compensadora o no?

Continuarà (clar que continuarà)

Ordenadors

Si fa no fa Diderot va dir quelcom semblant a això: “Desconfiad del que quiere restablecer el orden. Ordenar es siempre convertirse en dueño de los demás molestándolos”. Clar que, essent optimistes, podríem dir que pitjor seria encara que volguessin convertir-se en amos de nosaltres, molestant-nos i, a sobre, no ens ordenessin res.

Piqué i el Tiki-Taka

Efectivament, flipo. Flipo que un jugador declari en contra d'un sistema que l'ha donat, segurament, la titularitat en la selecció espanyola (amb la pasta que comporta, més que res) i la notorietat en un equip de futbol. Flipo. I flipo més que res perquè jo, que faig classes d'inserció ocupacional, el primer que explico és que mai, però mai dels mais dels mais has de criticar els llocs on has treballat. Piqué is diferent. Preneu nota. Serà per alguna cosa. Mentrestant, el tatino ha estat a punt d'empatar un partit de 4-0 amb tiki-taka. No passa res. Recuperem Nuñez. Ja m'enteneu.

Glups!

Hanna Arendt indicava que disposar d'un doble poder era una de les característiques dels Estats totalitaris. Existeix un poder efectiu, practic i real que recau en el partit i després hi ha un govern la funció del qual és posar en marxa l'aparell públic per a crear una ficció de normalitat. El més important, però, és la balança fiscal. O no?

Pallassades d'escribidors

Un pobre no pot estudiar amb beques si no té no sé quina nota que alguns pallassos de la pedagogia volen relacionar amb el mèrit. Qui s'ho pugui pagar pot estudiar una carrera i suspendre? Qui ho diu? Només cal considerar el criteri econòmic. So payaso!

No pot haver independència amb colesterol

Catalunya té obstruïdes les venes que li aporten l'oxigen a la sang. Catalunya ha menjat massa greix, ha estat massa en contacte amb tot allò que li disminuïa la seva salut, que l'engreixava. Catalunya té colesterol. Colesterol a la seva política, triglicèrids en els seus polítics; massa porc en els seus projectes, massa mantega en els seus concerts. Catalunya té obstruïdes les venes. Catalunya té colesterol. I ens volen fer creure que la raó es troba en la gran quantitat de xoriços que hi ha a Espanya, com si a Catalunya no existissin els xoriços, com si els polítics catalans no haguessin engreixat el porc.

En aquestes condicions, la independència serà una festa de la matança sense límit. El neoliberalisme català s'ha venut el país i ens volen fer creure que ens l'han robat.

“Quan es treballa es pateix i no es té temps de pensar...” Levi, Si això és un home, p. 73

Com, aleshores, refiar-te de tots aquells que no paren de treballar? La única revolució possible és la que t'allunyi dels que treballen més del compte.

El govern espanyol ret honors a nazis

hasbara-ts!!!: El govern espanyol ret honors a nazis

No m'estranya.

Ignorància del menyspreu

Sovint qui menysprea tot allò que ignora, fineix ignorant tot allò que menysprea.

El vici del poder

"(...) ¿por qué un hombre normal, o aparentemente normal, acepta el poder, vivir preocupado de la mañana a la noche, etcétera? (...) Sin duda, porque dominar es un placer, un vicio" (Cioran 1996: 24). 
Potser Cioran no té raó. Si vas a fer una xerrada (els que us flipeu amb les vostres avorrides xerrades) i el polític de torn, o el "poderós", que t'ha convidat et pregunta que n'opines d'aquesta cita (que no te la preguntarà perquè són carn de La Vanguardia, l'Ara o El Punt o qualsevol altre constructor de la gran mentida) t'apressaràs a dir que no; signe inequívoc de que la cita parla també de tu.

No serviu al ciutadà, us feu palles amb el poder.

La política

“La política es el arte del diagnóstico que sabe localizar las negatividades allí donde están” (Henry-Levy, 1978: 99)

I importar-les. I internalitzar-les.

Aneu a pastar, rumiants!

Ara el veig militant a ERC (anava a posar Esquerra Republicana, però en no ser ni esquerra ni republicana he preferit posar les sigles per tal d'identificar clarament que em refereixo a un partit polític, que així resulta més clar), ara ja milita a CIU; on no l'he identificat mai és en un ofici. I és que els partits no poden substituir al SOC. Aneu a cagar!

El proletariat

“El proletariado en el poder és ràpida y necesariamente la farsa siniestra de los tanques en Budapest y Praga” (Henry-Levy, 1978: 94).

Fer classes per trastornar

Escrivia Cioran: "No, yo creo que un libro debe ser realmente una herida, debe trastornar la vida del lector de un modo u otro. Mi idea al escribir un libro es despertar a alguien, azotarle". Cioran, E. Conversaciones. Tusquets editores, 1996, p. 19. 

Certament, els llibres de Cioran representen alguna cosa pel lector, malgrat quedin pocs lectors pels llibres de Cioran. Entre els acadèmics (parlar d'intel·lectuals ja fora una altra qüestió) la lectura és purament instrumental; es llegeix per a fer negoci, ja sigui material o simplement prestigiar-se. Però el que més m'agrada d'aquesta cita de Cioran és que es pot aplicar a les classes; és l'estil que pretenc. No vull ensenyar, no en tinc tanta pretensió, simplement intento remoure, trastornar la vida de l'estudiant: la resta, la poden trobar en els llibres. Potser és per aquesta qüestió que, de vegades, alguns professors m'han preguntat: "Però que fas a les classes?" després que algun alumne l'hagi parlat bé de mi. "No expliques el temari?". De vegades en sabem tant poc que hem d'explicar el que sabem.

Els marxistes, però, com els dogmàtics, fugen.

Wert no podrà fer bona Rigau (només faltaria)

Ara que tinc cinc minuts i ho puc escriure no ho puc deixar de dir: a CIU (i qui diu CIU diu molts altres partits que, al capdavall, s'assemblen) l'ha anat de perles l'enrenou Wert. Hi ha algú que ho està fent pitjor que la consellera d'educació. No ens enganyem, consola, però la destrossa de l'educació l'està enllestint CIU. Quan arribi la llei Wert ja no quedarà res. Nosaltres, però, de concert en concert. I així ens va.

No vull donar més pistes perquè, la veritat, gaudeixo comprovant l'ignorància dels savis. 

Els pobres haurien de suspendre per demostrar que aprofiten la beca

Existeix el concepte d’una educació mínima i una educació complementària, però no sabem d’on prové aquesta diferenciació. Haurà existit sempre. Tampoc sabem fins a on ha de ser mínima l’educació mínima, perquè la resposta pressuposa que arriba un moment en què ja no cal educar-se més. Això és el que sembla deduir-se de la diferencia obligatòria-postobligatòria. Curiosament, a la diferència entre obligatòria i postobligatòria se li sol associar la qüestió de l’esforç, que sol tractar-se com si fos un concepte clar i diàfan. I no ho és. El concepte de meritocràcia actua de criteri per a distingir als dogmàtics i als ignorants. I els mentiders o funcionaris, jubilats o no, al servei del que hi ha. Cada vegada que algú vincula atorgar la possibilitat d’una educació mínima i suficient per a alguns, negant la possibilitat d’una educació màxima amb el concepte de meritocràcia el que està fent és mostrar la seva ideologia fent-la passar per la seva ciència. Sovint la seva ciència és la seva ideologia, però reportant beneficis i aplaudiments, ja n’hi ha prou. És aquest el cas de Wert i d’alguns altres que, acostumats al privilegi i a generar desigualtat, es pensen que els acompanya la ciència. El mèrit té uns condicionants, ens agradi o no, anar en contra no fa que es venguin més llibres. Tot el contrari. Si sabem que els l’economia de les persones és un condicionant important i que els pobres han de fer més esforç, algú hauria d’explicar perquè es demana una nota més enllà de la superació dels estudis. La nota la posen els que són més rics que els estudiants.

Resumint

Quan és suficient l'educació?

No ens interessa que "els pobres" s'eduquin més, ja que a casa no ho fan?

Ser pobre obliga a fer més esforç

Un becat que aprova no es mereix la beca (potser hauria de suspendre)

La Cup tampoc

“No hay palabra confiscada, nadie amordaza a nadie, los pueblos hablan, hablan sin parar –pero jamás han dejado de hablar el lenguaje de sus amos". (Henry-Levy, 1978: 44).

La Cup tampoc.

Reistència

“Tan cierto es que no existe deseo original ni parasitario, que no existe deseo rebelde ni corrosivo, que no sean simples versiones de la voluntad pura del Amo” (Henry-Levy, 1978: 41).

I no és que estiguem alienats, com s'apressaria a dir un mentider de les falses i interessades resistències, és que l'alienació primera és presentar-se com a esclau i actuar com Amo.

Als capitalistes

“La ideología es una “mentira” que, al caer gota a gota en el corazón de los hombres, los fuerza a “conocer poco y mal” la realidad de su opresión (Henry-Levy, 1978: 15).

Tots aquells que creieu en el sistema esteu tan equivocats o més que aquells que no en creuen. La vida no us alliberarà del vostre somni.

Alternativa

"(...) los sindicatos (...) eliminando toda forma de propiedad o apropiación se vuelven propietarios privados, ya no del capital sino del proletariado" Bernard Henry-Levy. (1978). La Barbarie con rostro humano. Barcelona: Monte Avila Editores, p. 81

Per desgràcia aquesta és l'essència que comparteixen aquells que es pretenen alternativa. Al capdavall, la mentida per norma, l'explotació per sistema.

Psicary Lacapoppins. Un conte molt trist

Hi havia una vegada, que em perdonin els psicòlegs i les psicòlogues, una psicoanalista molt bona, molt bona, però que molt bona. A més a més de ser bona, molt bona, s’agradava a sí mateixa molt, però que molt. Sempre tenia, en secret i de forma inédita, un diagnòstic per a tot (potser no era tant lacaniana com es pensava). Un dia la va anar a visitar un mag que, el pobre, tenia la síndrome de Peter Pan. El mag estava molt preocupat per la quantitat de nens i nenes que no anaven a escola. El mag estava molt trist. Un dia, diuen les llengües viperines i acomplexades, que Psicary Lacapoppins va inventar la solució a l’absentisme infantil i juvenil: faria un grup de teràpia. Dit i fet. Amb el temps, el mag que tenia la síndrome de Peter Pan, o això l’havien dit perquè creia en els miracles i tenia moltes il·lusions, va preguntar-li com anava la teràpia dels nens i nenes absentistes. No ho sé, va respondre Psicary Lacapoppins, no he començat perquè no ha vingut encara ningú. I el mag es deixà colpir uns instants de la tristesa que envaeix a qui té encara una il·lusió, només uns instants i tornà a somriure confiat en què, quan comencés la teràpia, sens dubte Psicary Lacapoppins solucionaria el problema de l’absentisme i de la seva tristesa.

PD. Què difícil és fer compost amb merda de tan poca qualitat!

Una sensació

Quan més estudio més humil em sento, però més difícil em resulta ser-ho. Els defectes dels altres apareixen nítidament. Es poden resumir en un: ambició injustificada.

La vida és

La vida és essencialment biològica; viure-la, però, significa simplemente humanitzar-la; no trobar-li el sentit ens aboca senzillament a consumir-la.

Al meu fill gran que avui ha vist com, sota la neu i l'adolescència, la càmera de fotos l'abandonava per anar al fons del llac mentre les llàgrimes s'apressaven a acomiadar-la com si fos un enamorat (jo, el fet, l'he vist amb menys romanticisme).

Els Pecos i jo

Ahir pensava que quan vaig començar amb el blog tenia bàsicament un objectiu (o potser eren dos?). Fer una mica de diari, explicar allò que no escric mai. Sense adonar-me, però, he anat més amb la qüestió de les idees, de la política, d'allò social. Avui, però, em toca biografia i rescato un post que vaig escriure fa temps, en un moment de debilitat. Aleshores tindria entre 12 i 14 anys. Dedicat als amics i amigues que ja no sé ni on són, el Luís, la Sònia, els brasilenys Mario, Francisco i Elio i el Primitiu.

Quan era molt i molt jove, tan jove que només recordar-ho fa mal, i vivia a Santa Coloma, abans que fos Santako, que també fa mal recordar-ho, tenia una veïna que es va enamorar de Els Pecos. Ja sabeu, tot el sant dia sentint-los, tot el sant dia; ja sabeu, en els pisos que tenen uns envans de paper de fumar, si ella sentia tot sant dia Els Pecos, tu senties tot el dia Els Pecos. Imagina’t, jo, de classe obrera, humil, que el més que em permetia era Lluís Llach, Serrat, Humet, cançó revolucionària (per les males companyies de Can Mariné), Antonio Machín (de la meva mare) i, ja al carrer, AC/DC i tot el metal possible. I potser, de tant en tant, algun porret, pocs porrets, la veritat. I ves per on, ja sabeu com és el temps, com són les persones i ja sabeu com és el món, que a l’estiu em trobo, ara farà un parell d’anys, que actuen Els Pecos, més grassos, amb menys cabells, menys veu i ja no tan guapetons, a La Robla, un poble que m'estimo de Lleó. Amb un fred que pela, com sembla fa fred a La Robla a l’agost (que molttes vegades no baixes de deu graus, la hòstia!). I ves per on, que allà em trobo amb la copilot -com diu l'Esteve- sentint, entre cervesa i petó, una que altra cançó. Per la meva vergonya, ja sabeu. I és que, no ens enganyem, fa temps que, com ja sabeu, no pixo colònia. I si me’n penedeixo d’alguna cosa és, sens dubte, de no saber on coi té la piga que deia la meva veïna que tenia en un lloc que no es veia i que jo no podria veure fins que m’agradessin Els Pecos. 

Ara aneu i ho casqueu.

El forn de la desigualtat

La societat de l'espectacle és el corol.lai d'un temps que ha exterminat la cultura en els fons crematoris de la desigualtat

Aforisme 1268

Som responsables de la realització d’una possibilitat, però no de les possibilitats entre les que hem triat.

Avís a tots aquells que manipulen als altres dient-los que són exclosos del sistema o simplement que són responsables del que els passa. En el camí del mig, en aquest cas, trobem la veritat.