Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quadern d'Alella. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Quadern d'Alella. Mostrar tots els missatges

diumenge, de juny 07, 2015

Anarquisme i joventut

De cop i volta veig que uns dels articles que vaig escriure fa una pila d'anys està entre els 30 més llegits d'enguany de la revista on es va publicar. No sé si està bé o malament perquè fa molt temps que no l'he repassat. Sí recordo que desenvolupava una idea que encara avui l'explico als meus alumnes -al poble on visc està copat per grans intel.lectuals i no hi ha espai per a tan poca cosa, ja m'enteneu- i que em sembla que té sentit. Sempre m'agrada cercar les explicacions i el sentit dels fets i esdeveniments, buscar l'explicació del què passa. Sovint la té i es pot descobrir. Per entreteniment intel.lectual i perquè treballant de professor no em queda altre remei que ser interessant. Intentar-ho, vaja.
No en sóc jo, d'anarquista. No almenys en el sentit actual del terme. Qualsevol es diu avui anarquista. És la forma d'amagar ideologies marxistes caduques i concepcions socials que més que ajudar en el progrès, són pals a les rodes de les solucions. La solució social avui passa per aplicar algunes de les seves idees, precisament. Ja anirem parlant. 
Una explicació, per cert, als seguidors del blog. Últimament no escric gaire perquè he estat publicant molt, Ja us en deixaré notícia. Al que anàvem:
Voleu saber quina és la raó per la qual l'anarquisme ha quedat vinculat com una ideologia jove i dels joves?

http://www.raco.cat/index.php/EducacioHistoria/article/view/223041

I a sumar.

PD. Tinc més sorpreses

dimarts, de gener 18, 2011

Els nens juguen com els hem ensenyat

Fa uns dies llegia a La Vanguardia un article sobre l'esport escolar; sobre el comportament dels pares -de les famílies, més aviat, perquè en aquest aspecte la mala educació sí es comparteix- en els partits que juguen els seus fills i filles.  De les actituds dels pares i mares ja en sabia alguna cosa, per la via teòrica i per la via pràctica. Poques actitvitats poden donar una idea tan clara de la gent com assistir a un partit que juguin als seus fills; ja sigui de futbol ja sigui de bàsquet, que són els que més he vist com a pare. Certament La actitud agresiva de los padres en el deporte amenaza los grandes valores del juego y perjudica a los niños. Però no només l'actitud agressiva. També amennaça els valors del joc allò que els pares, educadament i tranquil.lament, diuen als seus fills abans del partit, després i, clar, durant. Així, en un esport d'equip no paro de sentir "¡solo!" "¡solo!", o "¡sol!", "¡sol!" . Sol? Sol. En un esport d'equip, els pares els criden que vagin sols. I, clar, al final van sols i, en no ser Messi,  perjudiquen l'equip i es perjudiquen ells mateixos. 
Em dol, molt, veure com els pares es queixen de l'àrbitre. I em dol el doble veure com criden l'àrbitre quan s'equivoca en un fora de banda al mig del camp. No m'hi sento a gust. Em fa vergonya. També em dol, i em fa vergonya, veure com els nens, petits, petites, es queixen a l'àrbitre o no volen donar la mà a l'adverdari quan perden. I em dol i dona vergonya sentir com algun pare, i alguna mare, justifica els insults i/o renecs del seu fills amb la tòpica expressió "va calent" o la més professional "té el cor a 200 per hora". És precisament a 200 per hora quan cal controlar el cor, que a 60 no té mèrit. Els nens juguen com els hem ensenyat a jugar. Fins que es fan grans. Ni més ni menys.

dijous, de desembre 23, 2010

De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami


Fa un temps que he tornat a córrer. Fa un any i mig, més o menys, que transito per la platja del Masnou. No corro ni de forma rigorosa ni molt menys seriosa, com diria Marukami. Però corro.
De petit, m’apassionava l’atletisme, sense intenció de competir més enllà de superar-me a mi mateix. Anava, durant una breu temporada, a les pistes d’atletisme de Sant Jeroni de la Murtra, famós pel sojorn de Colom en la seva increïble aventura. De camí a l’entrenament, robava una taronja d’alguna botiga, perquè les botigues posaven les capses de fruita a la vorera i sovint fora de la vista del botiguer. La vida és un cercle i si no esgotem una experiència tornem a viure-la. Samsara, atletisme.
Malgrat intento mantenir-me lluny de les llibreries, l’atzar em portà a localitzar De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami. A l'instant se m’aparegué un desig quasi irresistible de comprar-lo, però la voluntat austera, per una banda, i la feina endarrerida junt amb el compromís amb els meus alumnes, per una altra, em van fer desistir. Ahir, però, animat per les vacances nadalenques, vaig anar a la biblioteca d’Alella quan tots els arguments ja havien perdut el seu sentit. No era la meva intenció agafar el llibre. De fet no vaig anar a agafar cap llibre. Lla vida, però, és així. Les coses passen quan passen; les circumstàncies es produeixen quan es produeixen, quan han de passar. I aquí estic, asofadat, envejant els sis minuts i vint segons en què vaig córrer els 2100m d’aquella carrera de Montgat, a les quatre de la tarda, després de tot un dia de platja, com eren els dies de platja abans.
Sento, però, una tristesa melangiosa, quan el meu xavalet em pregunta: aquest any correràs el cros de La Robla? Ell, com cada any, sí correrà, però no sabrà que només em faria competir una crítica injusta:
“Sempre que rebo una crítica injusta (si més no, des del meu punt de vista), o sempre que algú que m’esperava que m’entendria no m’entén, surto a córrer més estona que de costum. Córrer més del compte em permet eliminar físicament allò que em molesta. També m’ajuda a ser conscient que sóc una persona feble i que tinc unes capacitats molt limitades” (De què parlo quan parlo de córrer, de Haruki Murakami, p. 27).
Un gran llibre per a atletes de pa sucat amb oli. Com jo.

dissabte, de setembre 11, 2010

Dient tonteries (acompanyat)

Ara no recordo quin blog va discutir les aportacions de Stephen Hawking i Leonard Mlodinow. Deien en el darrer llibre que acaben de publicar que Déu no existeix. Si fa no fa, la cosa va així: L'Univers es va crear del no-res seguint les lleis de la física, fet que demostra que no el va crear Déu, ergo Déu no existeix.
Siguem sincers: no he llegit el llibre, només la notícia que La Vanguardia va publicar. I què? Passa algo!
Alguna advertència:
1. Sóc agnòstic.
3.Sóc un defensor màxim de la ciència en les meves classes.
Ara bé....
1. Llegeixo: Aleshores, qui va crear les lleis de la física?
2. Que m'expliquin com es crea del no-res perquè en Parmènides no el vaig aprendre.
3. Com podem saber allò que no existeix? És a dir, puc saber que existeix un lleó, però que no existeix un de negre, ho puc saber?
4. Per què Hawking ara diu blanc i ara diu negre?
5. Per què donem per suposat que Déu no va crear l'Univers simplement perquè no existeix i no pensem, en canvi, que no ho va fer perquè no en tenia ganes?
6. Per què hi ha alcaldes que treuen les banderes de les balconades però ho fan a l'una de la matinada amb nocturnitat i no ho fan, en canvi, a la vista del públic abans de fer una porqueria de discurs davant algun conseller de la Generalitat que farà, al seu torn, un discurset ridícul. 
7. L'únic lloc que se m'acudeix on la llei es corresponia amb el fet, és a dir, on un alcale podria justificar l'incompliment propi de la llei és al costat d'uns forns crematoris.
8. Si Catalunya no ha d'estar dintre de la llei, no sé per a què vull Catalunya. Prefereixo la llei, i la crítica de la llei, perquè els més incomplidors són els menys crítics.

Bona diada

dimecres, de setembre 08, 2010

La infància descreguda

Tot i tenir alguns apunts més sobre el llibre de Punset, em sento obligat a fer una notícia sobre el meu fill. Avui, segon dia de classe, ens ha dit que el seu professor de socials ha explicat les tres posicions respecte a la creença en la vida després de la mort. Quines? hem preguntat. Doncs la creient, segons la qual existeix una vida després de la mort; l'atea, si la calques, la calques; no plantejar-te res, és a dir, l'agnòstica. I a tú, quina et sembla més encertada, he dit, esperant que es mostrés partidari de la primera, la creient o, si més no, de l'agnòstica. El meu fill, però, ha preferit triar no creure en la vida després de la mort. Ja ho sabem que en el cel no hi ha play, ni televisió, ni Belén Esteban, però... La infància descreguda! La infància atea. Glups!

dimecres, d’abril 28, 2010

Abdó Martí a Alella

L’art de l’Abdó Martí, que perdoni la gosadia d’un ignorant, l’entenc com un art que és metàfora pura i diàfana expressió. En el lloc exacte on ens trobem amb la diària relació cultural amb el llibre (Girar Full, 2008), en la línia més avantguardista de la transmutació d’objectes (Punt de lletra, 2008) ens presenta una interpretació filosòfica sobre el llibre (Títol desconegut, 2008), sobre la lectura i el lector (Reflexió, 2008) i sobre la caducitat del coneixement, sobre la memòria i sobre l’oblit (Caducitat, 2008).
En certa manera, la seva obra és també un tractat d’humilitat de la quotidianitat, perquè està clar que la vida diària a més a més de ser modesta és humil. És així com a partir de les transmutacions dels contraris (Reflexions, 2009) s’impulsa a més enllà de l’individualisme.
Com experiència, joc i experimentació, mentre passegem per l’exposició l’Abdó mou una escultura seva (Reflexions, 2009) i ens permet gaudir de l’harmonia del ball de les pedres en un efecte tant sorprenent com inesperat; com a professor i lector no he pogut deixar de pensar aleshores en totes aquelles explicacions sobre temes complicats que, com per art de màgia pedagògica –i pura sort atzarosa- s’esdevenen en comprensió quasi banal.
Jo he pensat que l’Abdó fa un art de l’expressió i de la denotació per integració de contraris. Quan ens explicava les seves composicions ens ha dit que li diguéssim allò que ens suggeria. Ens ha deixat “fer l’obra” perquè l’art de l’Abdó Martí és art radicalment democràtic. En sentirem el seu nom mentre l’agraïm el que fa.
PD. Perdoneu-me aquest petit exercici de descripció que no fa justícia a l’artista. Si tingués permís, us posaria les obres que exemplifiquen el que dic, però només he trobat una.

diumenge, d’abril 25, 2010

L’art de generar problemes

La política és l’art de generar problemes per la manca de previsió política.

PD. Mentrestant preparo una entrada sobre Abdó Martí, un artista que exposa a Alella i que m'ha impressionat bastant. El dimecres veurà la llum.

dimecres, de març 17, 2010

El món està fet de voluntat

No dono per tancat els comentaris al missatger anterior, ni molt menys, però estic content perquè a la manifestació m'he trobat amb una persona que admiro molt i molt i us dedico un aforisme:

El món està fet de voluntat, d’una voluntat que ens sembla cega perquè no és la nostra voluntat, és la nostra ceguesa.

I a més.....

Ja us vaig dir que el Yeti havia passat per casa

Ells braus desapareixen, però no les mocadorades. El conseller sortirà en la història del nostre país amb dues orelles i si fossim un país normal amb una cua (això sí, entre les cames)

I finalment....
Quina vergonya la del programa de Cuní.....

dimarts, de març 09, 2010

Ha nevat a Alella i Nietzsche ha rigut

1. Ha nevat a Alella. No he pogut sortir de casa fins migdia. Per sort, s'han suspès les classes i no he treballat, ni els nens tampoc. Ahir, per la tarda, es podia veure persones caminant,oles, abandonades. Aquest matí he vist que fins i tot ha passat el Yeti pel carrer, deixant un gran raastre amb els seus enormes peus. Quin detall. El Yeti! Com m'anyoro del Yeti. Quins records! Vam estudiar junts i seiem al final de la classe. El Yeti ha passat imprimint l'empremta amb uns grans peus que semblaven raquetes de caminar per la neu. O com s'anomenin, que la neu em dona molt de fred i l'evito. Quan puc, l'evito. Avui, però, no he pogut.
2. Quina fal.lera amb la neu, els nens! I com els entenc! Són els detalls de la bellesa de la infància. Nosaltres amb la nostra seriositat i ells vivint la vida. Nosaltres, els llestos, ocupats amb la crisi i l'economia i les ambicions estúpides (qui les tingui); ells, els tontos i els ignorants (?), jugant. Avui, però, al fons de la riera Nietzsche reia amb el seu grandiós bigoti.


PD. Avui he rebut un correu que diu, més o menys, que "Seguint les instruccions de l'Ajuntament demà sí hi haurà classe". I jo no sabia que l'Ajuntament era el que decretava l'inici quan no ha indicat la suspensió. S'agraeix, però, saber quelcom de l'administració.
Alguns diuen que la vida és així: privatitzem beneficis i externalitzem els riscos. Però la  foto, eh?, és maca.

dissabte, de febrer 27, 2010

El desconcert de la tradició

Seguint ordenant papers em trobo amb aquesta petita joia que, en algunes ocasions, he ensenyat als meus alumnes quan parlava del neoliberalisme. Front a la postmodernitat i la injustícia, tradició. Es queden astorats. Defensar la tradició com una forma de resistència a la injustícia que ens porta el neoliberalisme? I aleshores explico un parell d'anècdotes i cito, per omplir-me de respecte i serietat acadèmica, Zygmunt Bauman: Treball, consumisme i nous pobres. Noteu el desconcert, que he posat en cursiva. La nota és de fa uns anys. I és que em costa tant llençar papers....


Dia de la truita

Benvolguts pares i mares:
Us comuniquem que elk proper dijous dia 3 de febrer celebrarem per la tarda el dia de la truita, seguint la traidicó popular de l’inici del Carnestoltes.
Els nens i nenes hauran de portar un berenar i per tal, us fem els següents suggeriments: entrepà de truita, entrepà de botifarra d’ou, entrepà variat.... o coca de llardons.
Els nens i nenes del Cicle Inicial berenarem junts fent diferents activitats col.lectives.

Atentament: L’equip de mestres de Cicle Inicial

dissabte, de febrer 06, 2010

La feina mal feta i Alella

Quins temps que corren, Mon Dieu, quins temps! Excel•lència, qualitat, obra ben feta i, al capdavall, fem la feina pitjor que fa una pila d’anys. Perdoneu-me que em refereixi a Alella per a exemplificar-ho, i permeteu-me que parli del “Butlletí d’informació Municipal Ajuntament D’Alella” (n. 259 de febrer de 210), que edita la Regidoria de Comunicació. A la pàgina sis, s’avisa d’errades: “A la contraportada de l’edició anterior d’El Full informava [ep,! A mi aquesta redacció no em quadra!] erròniament del “segon lliurament de bosses compostables”. En realitat, es tractava del “primer lliurament” [suposem que “bosses compostables” deu estar bé]. El butlletí reproduïa també per error la imatge d’una targeta T-10 antiga (Alella-El Masnou-Teià), en comptes de l’actual [Bravo!].
El Full té 15 pàgines, un fet que excusa les petites errades que s’escolen perquè ha de ser molt laboriós corregir-lo. A més a més, El Full de febrer ja ve amb un paperet avisant d’una errada. Serà una moda fer la feina mal feta? Serà modèstia, o serà qüestió de “l’esperpent de l’Estatut”, qualificatiu usat en l’espai dedicat als grups municipals per a referir-se a l’Estatut que va engegar el govern al qual pertany una part de l’actual equip de govern d’Alella?
Mentrestant, les necessitats del poble creixen i creixen i creixen.... I en parlarem.

diumenge, de novembre 15, 2009

Mirades al món, mirar sense veure

El dissabte, després del partit de futbol quasi preceptiu dels dissabtes dels nens, vaig anar a sentir la xerrada de l’Arcadi Oliveres que amb el títol “La crisi, tan certa en el Sud com en el Nord” s’inscrivia en les jornades de Cooperació anomenades “Mirades al món”. En la propaganda no posava qui organitzava l’acte que pretenia “conscienciar la ciutadania sobre la necessitat de cooperar en l’actual conjuntura econòmica”. Sempre, certament, és millor mirar el món llunyà que el de la nostra quotidiana actualitat, perquè ens deixa més tranquils a tots plegats. Sobretot, deixa tranquils de consciència a qui, amb el seu dia a dia, col·laboren fer el món com és.
Ja se sap que amb l’edat un perd la capacitat de veure de prop, o pot perdre-la. No crec que sigui el cas del gran professor, gran persona i President de Justícia i Pau Arcadi Oliveres. No crec. No crec. És a dir, tampoc no ho sé, perquè el tema tractat en la xerrada és llunyà i l’Arcadi, per educació, bona fe o desconeixement no fa habitualment, no va fer, cap referència a la situació dels Ajuntaments, a les externalitzacions, a les decisions preses de manera dubtosament moral i dubtosament democràtica. No va fer cap referència, volem dir, a la forma de pensar que fa possible una bona part dels problemes del món. M’estranya. M’estranya perquè l’Arcadi sempre fa referència als valors socials i morals.
Jo sempre que vaig a un acte d’aquest tipus i sento parlar l’Arcadi em pregunto que faig jo per a millorar el món des de la meva vida quotidiana, però per la nodrida assistència a les seves xerrades em temo que molts que assisteixen i assenteixen formen més part del problema que de la solució. Molt més. Moltíssim més. Ells ho saben, i jo crec que l’Arcadi també i, aquesta deu ser la raó de parlar, en la propaganda de l’acte, de “conscienciar la ciutadania”, perquè nosaltres no estem per conscienciar-nos, nosaltres estem per a guanyar eleccions, per tenir feina, per servir-nos, per gestionar de manera arrogant, alo Felip V, “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”, que vol dir “no perdent vots”. Hauria de fer, l’Arcadi referència directa a aquests fets? Referència directa als fets, no a les persones. Doncs jo crec que sí; així anem més lluny, més lluny de la compra del paquet de cafè de comerç just quan celebrem el Nadal. I aquesta és la meva crítica d’avui. Cal posar-se les ulleres de “mirar i veure” el petit i proper, tant o més que les de mirar la llunyania, per tal que les “Mirades del món” no s’esdevinguin “paraules des del limbo”

diumenge, d’octubre 11, 2009

La meva contribució al centenari Ferrer i Guàrdia

En aquest últim any he estat treballant en el tema Ferrer. He escrit uns tres articles i una comunicació per a un congrés. He preparat un llibre que em queda a l'ordinador i que, si tinc temps i alguna editorial té interès, miraré de publicar-lo. No penso pilotejar ningú, òbviament. El cas és que el dia 13 d'octubre, dimarts, farà cent anys de l'afusellament (no, com diuen alguns, assassinat legal). No m'agrada que es celebri més la figura que l'obra, però les persones som així: els noms sempre van per endavant. Com sigui, us deixaré una part d'un article escrit en castellà i en col.laboració, com més m'agrada; un article polèmic, i, ja que alguns m'ho han dit, força interessant, sobre l'autoria del llibre. També el posaré en la barra lateral ja que circula per internet.

dilluns, de juny 01, 2009

El soldadet de plom

Els millors punts de llibre
Arnau Esteruelas ha estat el guanyador del concurs del punt de llibre convocat per la Biblioteca Ferrer i Guàrdia amb motiu de la celebració del Dia Internacional del Llibre Infantil. Fulanito de Tal va ser premiat amb l’accèsit. Els punts de llibre estan inspirats en els contes de Hans Christian Andersen. Els premiats van escollir les obres El soldadet de plom i L’abecedari.
L’Arnau sent molt plaer en la lectura. I nosaltres l’animem. Sabem que l’estem fent un bitxo ben estrany. Tothom ho sap. És qüestió de valors.
Felicitats, Arnau!

Exposició d'alguns punts de llibre

dimecres, de gener 07, 2009

Tres regals de reis

Foto d'Arnau i Sergi Esteruelas

Els reis m'han deixat tres regals:

1. Una nevada a Alella

2. Una cançó bonica, de classe iu amb perspectiva de classe, del Jordi Gomara: Homenatge a Joan Brossa (provisional)

3. Un post envejable de l'Adrià Blanco: M'agradaria

dimarts, de gener 06, 2009

Han passat per casa els reis

Demà tot tornarà a la "normalitat". Haurem après la il·lusió


Aquest és l'últim anys que els reis passen per casa. A partir d'ara, ens caldrà tenir noves il·lusions


Neva a Alella

El micra no arrencarà demà.



Hem fet un ninot de neu. Com a les pel.lícules

dimarts, de novembre 18, 2008

Verdis, mentis i trampites

Ometem judicis de manera frívola. Moltes vegades. És cert. Ben cert. Comparar generacions sol ser una d’aquestes banalitats. El meu fill m’explica, i jo observo, com juguen als cromos els nens d’ara. Alguns nens d’ara, si més no. Si juguen a tirar ala paret, el que més s’apropa és el guanyador. Però la regla té molts matisos. Quan llencen, si te n’adones que la tirada no és gaire bona, pots dir “mentis”, i la jugada queda anul·lada. També, si caus, pots dir “verdis” (que vol dir “de veritat”), i guanyes. També existeix “vientecito”, i no s’hi val la tirada perquè fa vent; i d’aquesta manera, existeixen moltes més possibilitats. És a dir, guanya el més espavilat en trampes (“trampites”) i argúcies (“argucites”?) de tota mena. No guanya el més hàbil o el que més sort té. Abans, als cromos, les bales o el parxís, guanyaves o perdies, i ja està. Punt. Ara, el joc s’ha tornat salvatge. Alguns estudis diuen que, efectivament, ara som menys educats que temps enrera. Frivolitat? Opinió gens fundada? No! Ni molt menys. L’economia tindrà quelcom a explicar, perquè el lliure mercat ha buidat la vida de valors, de mica en mica, lentament, a poc a poc. I això té explicació. Però el temps de ser nen, no.

dilluns, d’octubre 06, 2008

Optimisme quasi global

La que ens va caure
La que ens està caient

LA QUE ENS CAURÀ

Amb tots els canvis que s'estan produint i nosaltres encaparrats només amb el climàtic.

Fotografies fetes per Arnau i Sergi Esteruelas

dissabte, d’octubre 04, 2008

Alella, una nova escola

Fotografia feta per Arnau i Sergi Esteruelas

Alella demana fa temps una nova escola. Es reclamava ja amb temps del conseller Bargalló. Amb menys empenta que ara, certament. Aquest rètol és el que més em plau. Està ben en consonància amb l’estat de l’edifici. El que més m’agrada és el beneït escepticisme dels que l’han retolat. Ja!, diu. Podria dir també: Juà! Juà!. Després de tants anys el que queda a un poble és l’humor. Potser també la hipocresia d’alguns. Quan la construeixin caldrà reclamar una escola nova. No caldran autocars.

enviat per Albert Esteruelas a la/es 19:22