Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Educació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Educació. Mostrar tots els missatges

dissabte, de juny 15, 2019

Sobre el Maig del 68 i les decepcions

Ara fa una mica més d'un any que vaig participar en un seminari sobre el maig del 68, un tema que havia treballat molt poc. Totes les persones de la meva edat hem viscut, d'una manera o altra, l'esdeveniment, però saber, el que diem saber, sabíem ben poc. A més a més, per poder fer alguna aportació sobre alguna qüestió cal fer un gran viatge. I tenir sort per donar amb alguna clau ja que tothom, si fa no fa, ha anat dient el mateix. Com sigui, entre lectures i converses amb els meus amics, havia donat amb idees prou interessants i, algunes poques, les vaig exposar allà mateix. En acabar la meva intervenció (segons vam dir-me, prou reeixida, sense divagacions i amb hipòesis de treball, fugint de descripcions buides) vaig rebre una decepció que va ser quasi la final, i que no paga la pena explicar. Per quedar bé amb una altra persona, un senyor va quedar malament amb mi.  Tant se val, aquí us deixo l'article que va precedir el seminari, i al que també li manquen moltes idees que ja no vaig poder escriure.

-->

Maig del 68 i la incidència en els discursos pedagògics pobres


-->

dilluns, d’octubre 29, 2018

Contra el vent



AGAINST THE WIND. Escolta-la aquí

(...)

Contra el viento,
Estábamos corriendo contra el viento,
Éramos jóvenes y fuertes,
Estábamos corriendo contra el viento.

Los años arrollados lentamente pasaron,
Y me encuentro a mí mismo solo,
Rodeado de extraños que creí eran mis amigos,
Me encuentro más y más lejos de mi hogar.

Y supongo que perdí mi camino,
Había tantos caminos,
Estaba viviendo para correr y corriendo para vivir,
Nunca preocupándome de pagar o incluso de qué tan
endeudado estaba.

Moviéndome ocho millas por minuto durante meses al mismo tiempo,
Rompiendo todas las reglas que se doblaran,
Empecé a encontrarme a mí mismo buscando,
Buscando refugio una y otra vez.

Contra el viento,
Un poco contra el viento,
Me encuentro a mí mismo buscando refugio contra el viento.

Bueno, esos días vagabundos están más allá de mí ahora,
Tengo mucho más en qué pensar,
Plazos y compromisos,
Qué dejar adentro y qué dejar afuera,
Contra el viento,
Aún estoy corriendo contra el viento,
Soy viejo ahora, pero aún corro contra el viento.

PD. Perquè sempre he estat jo i sempre de veritat. Against the wind. Estimant a qui sovint no l'ha merescut. Against the wind. Però el vent, quan no t'estima, et tomba.

dissabte, de gener 20, 2018

De lo efímero a la intensidad


Del «arte povera» a la pedagogía póvera: El arte de trasmudar lo efímero en intensidad

El artículo que presentamos pretende recuperar algunas ideas pedagógicas olvidadas y abandonadas por la corriente general de la pedagogía actual. Se trata de ideas destiladas del arte y de la historia, modelos «inútiles» que se alejan de las «útiles» ideas positivistas, materialistas y comerciales que están marcando el devenir de la pedagogía. En un primer momento, exponemos sucintamente el movimiento fundado por Germano Celant en 1967 y llamado «arte povera», observando que existen innumerables elaboraciones del pensamiento ligadas a sus obras que resultan pertinentes para la pedagogía. De la comparación entre el «arte povera» y la pedagogía, vemos surgir la «pedagogía póvera», una propuesta que recicla ideas que están cayendo en el olvido a pesar de su enorme interés. En un segundo momento, hemos ido caracterizando la pedagogía póvera comparándola con las producciones y concepciones del arte povera; el resultado es la enumeración y desarrollo de un conjunto de características que, aunque no agotan el fenómeno póvera, fijan lo que podemos llamar «poverismo»

dimecres, de juliol 19, 2017

intelligentsia

"La intelligentsia es la galería de espejos del poder". Per qui no ho sàpiga Panfletos y escritos de la Internacional Situacionista.
A veure si els que es pensen que són d'esquerres se n'adonen que hem sortit del segle XIX. Ni que sigui una mica tard.

dissabte, d’abril 09, 2016

Submissió a la cultura

Molts professors diuen als seus alumnes, en el decurs d'una classe, que "si a algú no l'interessa el que explico pot sortir fora". En els nivells obligatoris, no poden marxar, si no... I en els nivells postobligatoris no marxen "per la nota" i perquè poden consultar el telèfon a la classe.  Si es prohibís el telèfon, molts marxarien. Els alumnes van a la classe a veure si els motiven, vaja, "a veure què fan" i a veure els amics. Per a molts, l'educació és passar un temps assegut fins que els donen un títol.
Ben mirat, en lloc de dir "si a algú no l'interessa" seria més correcte dir "si algú és incapaç d'interessar-se...", perquè, no ens enganyem, això és el que passsa exactament: una gran incapacitat d'interessar-se per la cultura i pel món. Generalitzant, clar. 
Ensenyar i aprendre, no obstant, és precisament això: sotmetre la voluntat al tema del professor. És així com hem après a estimar, La Celestina, Tirant lo Blanc, Sed de Mal o La Muntanya Màgica. El professor no ens va motivar, sinó que nosaltres vam decidir escoltar-lo, i aprendre. I ara som una mica més feliços, i més lliures.

dissabte, de març 05, 2016

Rosa Sensat, una mestra d'avantguarda

La gran obra pedagògica de Rosa Sensat, l’Escola del Bosc, va néixer el 8 de maig de 1914. Era alhora una institució higiènica i un espai d’assaig dels valors de l’avantguarda pedagògica. Arribada la Segona República, la fundadora va voler convertir-la en el model per a la renovació de l’ensenyament.
L'article que vaig escriure per la revista Barcelona, Metròpolis amb C.V el pots trobar aquí.

dissabte, de febrer 20, 2016

Educació i pobresa


"Cap política educativa pot ser efectiva en la lluita contra la pobresa, si no es tenen en compte els efectes de la pobresa sobre l'educació" (Tarabini) 

diumenge, de desembre 20, 2015

Intel.lectuals de baixa veracitat

Allà està, després d'escriure el seu article, assegut amb la família sense dir ni piu, amb te llibre, amb el telèfon. D'aquí una estona ens explicarà com es viu la vida, tot adornat amb la doxa pròpia que ens permet continuar vivint la mentida. Evidentment, la mort in not the end.
Però, no ens enganyem, existeix una discriminaió evident de la classe baixa en la nostra educació. Pregonar-hono dona de menjar ni ven llibres, clar.

dijous, de setembre 17, 2015

Hola benvolgut ex-xalumne. Dubtes si em recordaré de tu. No dubtis: et recordo perfectament. Molt. Per això guardo el teu missatge -per això i per vanitat-, enviat molt després de deixar de compartir la Universitat amb mi. Et recordo perfectament i, deixa-m’ho dir,  amb molta estima. De tant en tant, jo també penso en tu. La teva atenció a la classe no s’oblida fàcilment quan un intenta realitzar la seva feina amb carinyo i passió, amb dignitat i amb il.lusió. Recordo, tu també ho recordaràs, el dia que vas dir-me que el que estava dient era feixisme, o alguna cosa així. Ho vas fer amb una dignitat que encara avui em posa els pèls de punta. Només aquella intervenció va valdre ja la pena. Perquè, XX, vas desmuntar el teu rol d'alumne i el meu de professor. Això, més o menys, és el que significa la política, el que trenca amb el lloc que cadascú tenim assignat. Ens teníem estima ja aleshores. Jo no sóc un professor. No accepto aquest rol. El que faig és una altra cosa, amb moltes dificultats, excessives.
El missatge que vas enviar-me és un petit tresor que un professor sempre desitja, malgrat no treballi per rebre’l. No he ofert mai cap feina, cap beca, cap taller, res, a un alumne (cosa que sí fan alguns professors). Per això, el reconeixement que em fas em produeix un xic de vergonya però una enorme satisfacció. Vergonya perquè no puc pensar que treballi per ser reconegut; satisfacció perquè, si és veritat que no persegueixo el reconeixement, rebre’l és un extra, especialment ara que torno a començar el curs.
No sempre l’alumnat queda content, clar. No és tampoc l'objectiu. He tingut, en aquest sentit algun ensurt. Vull que sàpigues que m’he sentit encara més responsabilitzat amb la meva feina des que vaig llegir et teu missatge. El curs passat vam triar-me “padrí” de la promoció de tarda de pedagogia. No volia anar. Fer un discurs al Paraninf de la Universitat era un cop molt dur per la meva humilitat i la meva vergonya. Vaig pensar en gent com tu i vaig decidir que calia retornar el que em doneu i, especialment, el que tu m’has donat. Serà l'edat.
La veritat és que l’educació, a vegades, té aquestes sorpreses. Alumnes que han fet camí al teu costat i tu al costat d’ells. Moltes gràcies i molta sort.
De totes maneres, ja saps que als professors els feu bons els alumnes. Per fer-nos dolents no ens cal ajuda.

diumenge, de setembre 13, 2015

Carta que m'envià un ex-alumne



No sé si em recordaràs, jo sempre et tinc molt present. Surts en les converses amb ex companys d’ Universitat, amb els que vàrem coincidir a les teves classes d’ Història de l’ Educació a Catalunya i Sociologia, i en moltes altres on l’educació hi és present.
Al llarg de la meva carrera “professional” com a pedagog i quan he hagut de prendre les decisions que m’havien de fer anar a un lloc o un altre sempre m’he preguntat: Què hauria fet l’ Albert? Descobrir les teves classes va ser una injecció d’aire fresc i un plaer immens. Recordo encara moltes de les coses que explicaves i segurament avui en dia sóc professor gràcies en part a tu. Recordo que quan t’escoltava em deia a mi mateix, jo vull ser així donant classes. Jo vull ser un professor així... en definitiva, jo vull ser professor. Després d’estar uns mesos de tècnic a una entitat (pels volts del 2008), vaig passar a dirigir un Centre Obert, del Centre Obert vaig anar de Mediador Comunitari al barri del XX per acabar el 2009 donant classes de Cicles Formatius de Grau Superior d’ Integració Social i Educació Infantil. Pensava... com l’Albert. A finals del 2009 em van trucar per anar a un CAEP al barri del XX i vaig estar 3 anys de professor i mestre en una escola increïble amb un 85% d’immigració. Degut a les retallades no em van poder renovar el contracte a finals de juny i el 2012-2013 em van fitxar per anar de director d’una Unitat d’ Escolaritat Compartida al barri de la XX treballant en l’extrem més extrem de l’educació. T’escrivia perquè actualment torno a canviar de feina, 2 anys treballant a la XX han estat suficients per mi i necessito canviar d’aires. Et volia dir que has estat present sempre en les decisions que he pres i volia que ho sabessis. No hauria seguit el camí que he seguit si no t’hagués conegut i avui no seria el pedagog que sóc si no t’hagués conegut. M’agrada l’educació i m’agrada la feina de professor. No m’agraden els pedagogs de despatx, de calaix, progres alternatius que no trepitgen una aula en sa vida. Els que diuen que els nens són bons, els que diuen que els col·lectius més marginals són els que més et donen després. Els que diuen que adoren la seva feina cada dia i que per ells es més important són els alumnes. No m’agrada els que diuen que la seva carrera no és el que s’esperaven i els que l’adoren. M’agrada la pedagogia més extrema i l’educació més ingratificant. Només t’escrivia per donar-te les gràcies per com em vas fer veure el món. Seguiràs sempre present en les decisions que aniré prenent... 

PD. Tot i que ja ha passat molt de temps, en breu publicaré una reposta.


dimecres, de juny 24, 2015

Qui és n'Ángela?

No és ni el moment ni el lloc. Clar que no. Però almenys és un lloc i és un moment. L'únic, segurament. Tens molta sort, Ángela. Quina falta d'humilitat, per la meva part, dir-ho així. Em refereixo a que hi ha alguns alumnes que m'han escrit correus i als que no he contestat. I s'ho mereixen. També. Però s'ho mereixen menys que tu i, a més a més, sé que entendran perfectament el perquè.  Ep!, no ho puc explicar, però  ells sabran -si no, no hauríen escrit el que han escrit-, que tu t'ho mereixes més.
Mira, Ángela, no sé com dir-ho per tal que t'ho creguis realment. Ets una persona sensacional. Tú sola (i això no ho saps) has fet que vagi a cada classe amb il.lusió. Sí, Ángela, tú. Il.lusió. El no trobar-te ha estat un drama. I molts dies -cap el final-, no t'he trobat. El teu somriure és un elixir. Màgia. Pedagogia. Estima.
Et trobaré a faltar. L'ensenyament et trobarà a faltar. Tants i tants i tantes que són tan correctes, tan bons estudiants, tant de tot... Però, Ángela, com tu, ningú, ninguna. Bé, potser alguna. Potser la Diana.  No sé, potser més gent. Però tu ets la Garlan al Mac d'Hoz, l'Alícia al País de Meravelles, Freire a la Pedagogia de l'Oprimit. Jo qué sé, Ángela, jo qué sé. Només sé que la meva vida, la vida de professor, m'haurà valgut le pena per poder estar amb tú, per mirar-nos, per sentir-nos, per conversar. Sé, clar que ho sé, que la gent no comprendrà això que escric, ni m'importa. Si sóc feliç, ho sóc, en part, gràcies a tú. Però no sé explicar-ho. 
Un alumne de la universitat m'escrivia que sempre que havia de prendre una decisió pensava: "qué haurai fet l'Esteruelas". Mai l'he escrit agraint les seves paraules. Ho faré. Clar que ho faré. Però ara desitjo que en tú pensis: "Qué pensaria l'Esteruelas". I sent com ets seràs la millor. Passant el pont que tens, qué ja saps quin és. 
Gràcies, Ángela. G:ràcies.

dissabte, de març 29, 2014

Visca el guasà!

"Tu saber de profe y tu inquietud de padre sencillamente te habían hecho perder el sentido de la ignorancia". Pennac, D. (2009). Mal de escuela. Barcelona: Debolsillo, p. 244.
A mi, no obstant, el que m'ha passat no és aquesta pèrdua de modèstia; senzillament, he anat "desadaptant-me" als nous alumnes. Les institucions educatives s'han transformat en màquines de fabricar ignorància i no és fàcil adaptar-se a elles, sobretot pels professors que s'estimen la cultura.
Per desgracia, ara tinc un any més que l'any passat i no gaire més saviesa. Visca el guasà!

dilluns, de març 17, 2014

El gran defecte

"El gran defecto de los profesores sería su incapacidad para imaginarse sin saber lo que saben. Sean cuales sean las dificultades que han debido superar para adquirilos, en cuanto los adquieren sus conocimientos se les vuelven consustanciales, los perciben  esi fueran evidencias ("¿Pero es evidente vamos!), y no pueden imaginar que sean por completo ajenos a quienes, en ese campo preciso, viven en estado de ignorancia". Pennac, D. (2009). Mal de escuela. Barcelona: Debolsillo, p. 244.
I, a sobre, molts en saben molt poc. El cas s'aguditza en els polítics, certament.

dimecres, de gener 01, 2014

Darwin, els camps d'extermini i el pensament pedagògic del neoliberalisme

Fa uns mesos vaig enllestir i publicar un article que sortia de la línea que havia portat fins ara, molt més centrada a Catalunya, però que pensó continuar perquè en tinc algunes idees.
L'article, que es troba entre els 30 més consultats l'any anterior malgrat la publicació és tardana, fa un seguit d'aportacions. La necessitat de diferenciar la forma de conduir-se socialment i el paradigma de l'extermini, la vinculació del camp de concentració amb la societat postmoderna, descreguda i animal, la denúnica de l'economia com un ídol. Continuaré ara amb una anàlisi antropològic i després un altre sobre el poder.
 
 
Malgrat tot, el 2013 m'ha portat més aviat un desencís

dissabte, de juliol 07, 2012

Prediccions per al futur 2012. L'educació (II)

(Després de veure com es va acomplint una per una les prediccion, donem una nova entrega)

L'educació.
Predicció 3. Impuls a la idea de que el millor és tenir els fills a casa en lloc de portar-los a l’Escola Bressol. Adobarem la idea amb un parell de preguntes, i dos o tres tertúlies, sobre les conseqüències funestes d’anar a escola tant tempranament i amb un parell de notícies sobre lo malament que ho fan les i els mestres d’infantil. Cágate lorito!
Predicció 4. Baixada de la qualitat educativa proporcional a la seva propaganda. Professorat mal pagat de manera que només es dedicarà a l’ensenyament (públic, clar) aquells que no trobin feina d’altra cosa. Les privades coparan, no com ara, el millor professorat (que serà, per fer-nos una idea, el pitjor del que encara existeix ara). Això sí que és un encanteri flipnat i no els que feia Harry Potter.
Predicció 5. (Feia temps que la tenia escrita i ara resulta que a  FP es pagarà una matrícula de 360 euros, quota de material apart). Les escoles i instituts públcis seran bàsicament finançats pels propis usuaris. Se li continuarà dient Ensenyament públic i direm que és obligatori i gratuït.

dimarts, de maig 01, 2012

Prediccions per al 2012 (Educació)

L'educació.
Predicció 1. Eliminació de la idea de la importància d’estudiar a la Universitat. Prèviament s’apujaran molt i molt les taxes per tal de convèncer els escèptics, i pobres, de la inutilitat dels estudis universitaris. Aquesta és la manera clàssica en què les classes benestants s’han reservat els millors llocs de feina. Funciona, i el que funciona no cal canviar-ho.
La primera predicció ja s'ha acomplert. Com sigui, la pujada de taxes no s'aturarà aquí. Continuarà.

Predicció 2. Instauració d'una taxa de serveis contractats en Escoles Bressol, per trams. Portar els infants a l’escola bressol costarà un preu bàsic. Cada servei suplementari s’haurà de pagar a part. Canvi de bolquers vol la senyora? 10 euros; treure els mocs vol el senyor? 3 euros més. Vol que li diem pel nom o bé pel número? Pel nom? 2 euros. Vol escola amb activitats o sense? Matí i tarda, o només matí? 30 euros. Les famílies més humils, quan ho necessitin i s'ho puguin permetre, contractaran el bàsic. La igualtat d’oportunitats se’n ressentirà. Cava i coca. Per les classes altes serà una bicoca.

dimarts, de febrer 21, 2012

Als estudiants valencians (i no valencians)

"Però és clar, només feia algunes setmanes que eren al Lager, encara no havien après que al Lager no es feien preguntes"
LEVI, Primo. (2008). Si això és un home. Barcelona: Edicions 62 (una edició de butxaca), p. 207.
Per cert, un dels llibres triats en una edició italiana sobre els deu llibres que més influència han exercit a Itàlia. El vaig llegir al suplement de La Vanguardia dels dimecres.

No s'assembla tot molt al franquisme?

divendres, de novembre 04, 2011

Tot el que vols saber de PISA i que el Departament d'Educació no t'explicarà (II)

La quarta crítica. Es pregunta Gimeno Sacristán (Felicitats per l'article), després de reconèixer la importància de la comprensió lectora, si és important el nombre de llibres que es llegeixen els alumnes, les vegades que s’en va a la biblioteca, l’expressió oral. Es pregunta Gimeno Sacristán la raó per la qual triem Ciències i no el coneixement social. Perquè la formació artística no està valorada? o formació física I es pregunta si tot això no és important en l’educació. I tots sabem que sí, que també és important.
La cinquena crítica. Vaja, que PISA té un valor ideològic, clar. La trampa de PISA a Europa, a Catalunya ja hem vist que també adquireix altres accepcions, és que es tracta d'una estratagema, d'una ideologia. Política i econòmica. Perquè l'economia no és neutral, fet que en els blogs molt sovint passem per alt quan parlem de l'ECONOMIA, com si fos una ciència neutral. I no ho és. Sabíeu que el 2012 es vol incloure una prova més de cabdal importància? Sí, es tracta de l’educació financera. Un acord entre BBVA, el Déu pagà, i l'OCDE.
Es pregunta, el senyor catedràtic (que no es cubà, ni el Che Guevara, ni Evo Morales, per sort), si “¿Se tomarán en cuenta las informaciones que necesitan los consumidores para no ser pagadores de las codiciosas prácticas del sector financiero?” p. 77 Doncs, molt ens temem que no. Un govern que es presti a aquesta utilització de l’educació ha de continuar anomenant-se democràtic? Qui paga mana? Qui ha pagat al sector financer?. (Mira, ara se m'ha vingut un aforisme: Qui paga mana, però qui mana ja no paga)
La crítica sisena. Se suposa que allò que s’avalua és valuós educativament, és a dir, que paga la pena. PISA, certament, no es dedica només a fer un diagnòstic o a comparar sistemes d’educació, sinó que pot servir per a jerarquitzar centres. Us enrecordeu d’aquell professor gironí que era tot fet de llei però poc de saber què passa amb la llei? Doncs deia que no hi ha jerarquització. Bé, tots sabem que els centres estan “classificats” ja, i, si no ho evitem, amb l’excusa de gestionar bé els recursos públics, ho estaran encara més. Alguns pensareu (i algunes), i què hi ha de dolent en jerarquitzar? Doncs que els resultats depenen, en gran mesura, del nivell social i econòmic de les famílies amb la qual cosa poden dedicar-nos a donar més a qui més té.
És curiós aquesta excusa de “gestionar bé els recursos públics” perquè s’utilitza abusant de la bona voluntat de la gent. I de la ignorància, també. No de la ignorància general, sinó de la ignorància educativa. Qui no desitja que es gestionin bé els recursos? Doncs això s’anomena “tautologia”: és una afirmació vertadera sí o sí. A més a més, pressuposa que s’estan gestionant malament i que els professors es neguen, per sectarisme i per gregarisme (que també, clar, existeix) a una bona gestió. Què maquiavèl·lic. Perquè una cosa és el diagnóstic (cal gestionar bé) i una altra la sol.lució (jerarquitzem, etc). El que interessa, però, no és gestionar bé, sinó gestionar estratègicament o, parlant ras i curt, ideològicament. Tota la inspecció us podria donar mil exemples de gestions dolentes en els centres. El que ja no tinc tan clar és que us poguessin donar la mateixa quantitat de solucions. De solucions posades en la pràctica.
Continuarà (si la migranya m'abandona definitivament)

divendres, d’octubre 28, 2011

La trampa de PISA


"Un logro educativo bajo sospecha: Cataluña, que en la prueba PISA de 2009 mejoró sus resultados anteriores hasta igualar la media de la OCDE y superar la nota obtenida por sus compañeros del resto de España, maquilló la muestra de alumnado más allá de lo que estipula la OCDE, de forma que infrarrepresentó a los escolares inmigrantes y repetidores de la comunidad. La Generalitat excluyó de las pruebas al 5,95%, casi un punto porcentual más del máximo estipulado por la OCDE. La mayoría de los descartados formaba parte de los colectivos más susceptibles de obtener peores resultados.
Los analistas consultados dudan entre achacar este sesgo a una mala gestión de la prueba o una voluntad real de maquillar los resultados, pero en cualquier caso cuestionan la nota obtenida. "Probablemente no se mejoró en 2009. Solo se provocaron unas condiciones especialmente favorables para obtener mejores notas", advirtió ayer Ferran Ferrer, el director del trabajo de un centro de estudios especializado en educación que ha revelado las irregularidades. La Generalitat, por su parte, comunicó por la tarde que ha ordenado al Consejo Superior de Evaluación que analice el informe y revise los criterios mediante los que se selecciona la muestra de estudiantes que deben realizar las pruebas PISA."
I no només està maquillada (segons sembla), també és una prova molt i molt parcial. Un dia explicarem la trampa de tots els estudis PISA. Certament, hem entrat en un procés de maquillatge continu. Mai com ara ha estat més veritat que no hi ha fet, només interpretacions (interessades)

diumenge, de setembre 25, 2011

Un nou paradigma d'educació (?)

M'han fet arribar el següent vídeo referent a l'educació. No està malament. L'estil és molt estadounidenc, molt visual, brometes de tant en tant i molt unidireccional, sense gaires reflexions. És un vídeo en la línia que faria un "guanyador", és a dir, que permet que ens fem moltes preguntes passada la façana de la presentació. La menció del TDAH no és gaire afortunada, en la línia de molts venedors de llibres de pedagogia, però paga la pena veure'l.
Tinc les meves reserves. Jo diria que el paradigma no és nou sinó que està en la mateixa línia ideològica que l'actual, però no ho sembla. Què enpenseu?