divendres, de maig 28, 2010

On són els nens i les dones dels ciclistes?


Dissabte passat vaig anar a fer una excursió amb uns amics. Feia temps que ens venia de gust caminar des de Santa Coloma fins Alella, passant per Sant Jeroni de la Murtra, que tants records de la meva infància em portava, Can Ruti cap a Font de Cera i, finalment Alella. Més de tretze kilòmetres, amb sabor a passejada. Pel camí, ningú; és a dir, ningú a peu. Ciclistes, una pila. Ciclistes solitaris, en parella i en grup. Ciclistes i més ciclistes. Sorprèn veure l'èxit de la bicicleta de muntanya i sobretot sorprèn veure les quasi inexistents dones que acompanyen els ciclistes. On són les dones mentre els homes van en bicicleta? Això sí és un misteri i no Lost.On són els nens, mentre els homes van en bicicleta? Això sí és un misteri i no Lost. Jo, per la meva banda sempre he intentat compartir els meus gustos amb la meva parella i amb els meus fills. Si faig bé, no ho sé, però sospito que el que faig és un acte revolucionari.

dilluns, de maig 24, 2010

Un nou món feliç

Estic llegint, de manera desordenada, Un Nou món feliç, d'Ulrich Beck (2007, Paidós).  No puc fer un comentari global. Ni vull, de moment. Només destacar el següent: "La creciente tasa de paro no se puede seguir achacando a crisis económicas díclicas, sino a los éxitos de un capitalismo tecnológicamente avanzado" (pàgina 11). Demà deixo el llibre a un alumne així és que ja continuaré copiant algunes cites que paguen molt la pena.

dissabte, de maig 22, 2010

Gehlen polèmica Adorno (III i final)

La nostra època també encunya un discurs de la catàstrofe que coexisteix amb la dèria transformadora, amb l’optimisme del moment, de la poesia i de l’ara. Gehlen anuncia el postmodernisme del poder i dels ignorants. Dels nicis. Serem feliços? Serem com Ghelen. Ens comprometrem? Ens adornarem.
La veritat té molts camins. Però només un de vertader.

dimecres, de maig 19, 2010

Gehlen polèmica Adorno (II)

Carai,  Carai,. Carai. Gehlen pensaria que Adorno s’amagaria. I no, no s’amaga. És més, dona en el clau. Les persones som lliures, som responsables, podem determinar que fer amb les nostres vides. Certament, cal voler. Saber això, és saber molt. Adorno no pot tenir por, Gehlen, sí. Potser ara ja s’ha penedit. Què fàcil és dir que “no podem canviar”, que “no puc fer altra cosa que la que faig”.
Gehlen, siguem objectius, es mostra trampós com ell sol. L’acusa de defensar una antropologia utòpica. És una acusació típica. Adorno es queixa. Argumenta que exonerar l’home no és una constant natural. El poder no ens determina: podem decidir.
Gehlen propugna una situació paternalista: deixem que els homes es dediquin a les seves tasques i estalviem-los la reflexió que els impulsa cap un estat catastròfic. Aquí tot va bé. I el diumenge obren els cinemes, i els teatres i el futbol tornarà d’aquí a poc.
Adorno ho nega. És rotund. En nom de l’alliberament, cal estimular les persones per tal que prenguin consciència de la dolorosa situació que vivim.
Gehlen vol protegir els homes de la reflexió que deprimeix ,ja que no hi ha alternatives. Adorno els reconeix capacitat per la reflexió, però no té solucions. Sols estem al món, com el Lazarillo. De Tormes. Amb un patró cec. I ambiciós.

dissabte, de maig 15, 2010

Gehlen polèmica Adorno (I)

L’any 1965 es produir un encontre entre dos intel•lectuals. Un, Gehlen, poc conegut, però força influent. La primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser a la Universitat, no recordo si a primer o a segon (ni penso fer res per esbrinar-ho). Un professor seguia a les classes, fil per randa, un dels seus llibres: El Hombre (Editorial Sígueme, Salamanca). No me'l vaig poder comprar perquè no tenia diners i quan vaig anar a la bilbioteca no hi havia cap exemplar, així que no tenia més remei que parar molta atenció a les classes i, com sol ser habitual, em sorgí l'interès. Era molt interessant, raó per la qual podia perdonar que el professor agafés el micro de l’aula i el llegís amb una veu que, em podeu creure, no era precisament la d’una figura del cinema. També podia perdonar que, quan no llegís, expliqués literalment. Aleshores jo seia amb el “Yeti”, a qui he trobat a faltar en més d’una ocasió, al final del a classe. Fumàvem. Fumàvem molt a la classe.
No és per fer-me el jove, però l’enfrontament televisiu de Gehlen amb Adorno no el vaig poder veure. A l’emule no hi ha ni rastre, tot i que trobem la batalla entre Foucault i Chomsky.
En un moment determinat del duel televisiu Gehlen l’etziba a Adorno, més o menys: “Creu vostè realment que el pes de la problemàtica dels principis, de l’esforç de reflexió, de les equivocacions de la vida que segueixen influint profondament, i en els que nosaltres hem caigut, ja que ens hem desentés, centrat-nos en formulismes, ha d’imposar-se a tots els homes?” (perdoneu la barroera traducció)
La pregunta no està exempta de mala llet. I, com veurem, també de un no saber jugar. És una pregunta d’un nen malcriat, sens dubte, la de Gehlen.
Però Adorno, valent com ell sol, contesta: “Sobre això no puc sinó dir amb total senzillesa: ¡Sí! Jo tinc una idea de felicitat objectiva i desesperació objectiva, i diria que mentre els homes siguin disculpats i no se'ls atribueixi l'entera responsabilitat i autodeerminació, també el seu benestar i la seva felicitat en aquest món seran una aparença, una aparença que algun dia esclatarà".

PD. Dedicat a tots els homes i dones de plàstic.

dimecres, de maig 12, 2010

Democràcia?

Tenia pensat (i escrit) una entrada diferent, però.. però l'actualitat obliga. Ja sabeu de què va, clar que sí.
1. Em pregunto com pot ser que el Fons Monetari Internacional (FMI) sigui qui marca les polítiques dels governs. Qui ha votat a l'FMI? Ningú. Aquesta democràcia és de nyigui-nyogui, rídicula i poc democràtica. Avui són els funcionaris que veuran reduïda la seva remuneració; una mesura que té una bona acollida entre la població, amb una manca, em sembla, de visió de futur: en un món on les empreses redueixen cada dia el personal, qui donarà feina als nostres fills? Anem cap a un darwinisme de subsistència, anem del llop al llop, però, com digué Brecht.... La reducció de les pensions, però, si que hauria d'aixecar la poca dignitat que ens quedi. Pobres pensionistes, que no rebran ni una petita part dels calers que s'han emportat els pobres bancs. El neoliberalisme és un pou sense fons.
2. Les escoles que no varen fer vaga contra la LEC... que es preparin, perquè ara van per els mestres i les mestres que no ofereixen la digna resistència que es mereix passar l'economia per sobre de l'educació. "El Departament es planteja incrementar l’horari lectiu del professorat per la via de no considerar temps lectiu tot el temps d’esbarjo"

dissabte, de maig 08, 2010

Nici

No sabem si era o no era un nici, però sí sabem que no li costava gaire semblar-ho
PD. En molts casos, però a més a més de semblar-ho un hom té la certesa que darrera de les paraules s'amaga un idiota.

diumenge, de maig 02, 2010

Els primers amors

De vegades sembla que els primers amors siguin com un instrument musical que sonés millor quan menys saps tocar-lo.