Cioran i el pensament propi

Mai en la vida hem viscut en un món més desorientat que el nostre. Mai. I, perdoneu l'afirmació, mai tant i tants han pensat que eren lliures i que pensaven autònomament. Mai els homes han cregut tant en la seva independència, mai hem conegut tant egocentrisme i niciesa. I aquesta manca d'independència rau principalment, o potser caldria dir "s'expressa", en l'elaboració d'un pensament "propi", unes idees elaborades al marge de la cultura, al marge del contingent de llibres i d'estudis, però en connexió permanent amb el propi jo. Mai. com en els temps actuals, ha estat tan difícil reconèixer la veritat allà on ha pogut aparèixer; mai ha estat present tant el relativisme egocèntric ("ésser relativista en allò que ens interessa"). La tasca urgent del nostre món serà estar en la veritat i, segurament, estar sols. Hem inaugurat la era de les veritats inútils.

"En los tiempos antiguos, había el miedo al fín del mundo -algo que iba a llegar-, pero ahora el apocalipsis está ya presente, de hecho, enlas preocupaciones cotidianas de todo hijo de vecino"  CIORAN, E. (1996). Conversaciones. Barcelona: Tusquets.

Foucault i la crítica

Extrec, i pel mateix preu descontextualitzo i tradueixo, unes afirmacions de Michel Foucault. Amb la boca petita ho dic, perquè citar Foucault es retratar-se massa. Però les seves paraules serviran per a, torno a descontextualitzar, sanar-me: “En allò que a vosaltres es refereix (…) no sabeu raonar. Pitjor encara, sou perillosos per a nosaltres i per a vosaltres mateixos, excepte que, com nosaltres, no vulgueu trobar-vos un dia patint una justícia que dorm sota les seves arbitrarietats. També representeu un perill històric. Doncs una justícia té el deure d’interrogar-se sempre sobre si mateixa, tal volta com una societat que tan sols pot viure de la reflexió i de l’acció que exerceix sobre sí mateixa i les llurs institucions”. És per aquesta i altres raons que sempre els dic als meus alumnes que jo he vingut, sobretot, a criticar tot el que pugui. Intentem ser justos, però critiquem. Que criticar, amb arguments, no és fàcil. Que criticar és molt saludable. I que és el primer pas en el canvi i en la transformació.

PD. Inventem un aforisme (no gaire bo): Només molesta la crítica a qui se sent retratat i és per això que no suporta al criticaire.

Retallades o Mentides

Les ideologies passen de moda. Potser. La historia s’acaba. Potser. Però el feixisme, en el que té d’essencial (la divisió i tractament dels homes entre homes i animals-homes), perdura. Mentre quedi una sola possibilitat de separar l’home de la seva dignitat, el feixisme farà acte de presència, amb la seva grandiloqüència i espectacularitat. I prendrà la forma de la excepcionalitat, de l’acte per al bé dels altres. Però el "mal necessari" és, sens dubte mal, però no ens convencereu que era necessari. L'economia pot ser ciència, però la vostra economia és ideologia.

"“El círculo diabólico de las medidas fascistas permitía “crear deliberadamente unas condiciones y estados de excepción intolerables y luego utilizarlos para legitimar medidas todavía más radicales” 

BAUMAN, Z. (2008). Modernidad y Holocausto. Madrid: Sequitur, p. 223 Sobre una cita de Helen Fein.

Maneta del Real Madrid al Betis. Aforismes

El Madrid va fer una maneta a l'Espanyol (5-0). El Madrid va fer dues manetes al Betis.

El Madrid va fer una maneta a l'Espanyol (5-0). Xavi Alonso i Sergio Ramos una cada un al Betis.

Messi va fer una maneta al Bayern Leverkusen; Xavi Alonso i Sergio Ramos en van fer altra maneta al Betis.

No seran les últimes manetes

Als que no sou infern

A Sevilla, fa uns dies, vaig llegir-me un altre llibre d'Italo Calvino que, malgrat ser força reconegut, no va entusiasmar-me, excepte per dos cites, una de les quals us porto a col.lació avui que m'envaeix una certa tristesa. I no sé si la tristesa és deguda a aquest vent de la tarda, a que fa bastant temps que he estat massa ocupat o per solidaritat, i una enyorança que ja comença, amb l'Esteve. 

 "I en Polo: 

-L’infern dels vius no és alguna cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres per no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai”. CALVINO, Italo, (1985). Les ciutats invisibles. Barcelona: Empúries, pàgina 162.