dimarts, de desembre 22, 2020

Depecions (21)

A mi, com a Woody Allen, quan escolto Wagner, en venen ganes d'envair Polònia. Però a L'or del Rin (Das Rheingold) es poden fer moltes lectures més enllà de la música i les invasions guerreres. No cal dir que les semblances amb El senyor dels anyells són força suggerents. Resumiré la història posant entre corxets altra possible interpretació: Al fons del Rin n'hi ha amagat i custodiat un tresor [el coneixement, el prestigi]. Els nibelungs, treballadors en coves subterrànies [els explotats, els depenents, els pilotes, els...], estan dominats per Alberich [el que ostenta el poder], lleig però llest, que roba l'or per fer un anell que, prèvia renuncia a l'amor [només et serviran per interès], atorga el domini del món [l'ambició, l'egoisme]. Wotan, un déu, robarà l'anell per pagar un palau [qualsevol company, el teu altre jo]. "El nan profereix llavors la terrible maledicció: l'anell significarà la dissort i la mort dels qui el posseeixin. La maledicció es compleix immediatament: un germà mata l'altre per ser-ne l'únic amo". I llavors el grup és un conglomerat d'intrigues i virtuts de plàstic. I pim, pam, pum... 

Bon Nadal

dimecres, de novembre 11, 2020

Decepcions (22) El puto càncer

El meu pare va morir en un moment molt poc propici. Ens començàvem a estimar, després de superar la pobresa i l'ansietat. Tenia el pobre 59 anys. Estava mol tocat. Nascut el 1933, farinetes i a dormir, el pobre. Jo tenia 29 anys i moooltes penes, quan va morir. No la mereixia, ni ell ni jo. Ell, amb el el carnet de la CNT, amagat, amagat, amagat. Alguna bomba perduda, algun banc. Mai no em va dir res de res. I li dono les gràcies. 

La Mare, morta de càncer, havia nascut al 1937. Guapa com un sol. India com ella sola. Quina foto d'ìndia m'ensenyava sempre en l'àlbum familiar! Recordo, i recordaré fins a la meva mort, l'escalfor de les seves mans, calentes, calentes, calentes. Morí en la tristor. I, aleshores, la necessitava. 

La meva germana, ufff, la meva germana. No la puc oblidar! Feminista radical! L'eix violeta! Comunista radical!  de l'MCR, o jo que sé! Morí, també de càncer. Tan jove... Tan jove... I quan tant ens estimàven... El dia que em va explicar que era lesbiana, no vam dormir en tota la nit, abraçats i abraçats. Eren altres temps. Encara recordo aquella nit; la voldria viure sempre... cada dia. Una i altra vegada. I altra i altra i altra i altra i altra més. Perquè ella em va ensenyar el valor del respecte, de l'amistat, de la passió, de la literatura i de la filosofia. I ara sóc el llop estepari, el pijoaparte, Cioran, Silvio Rodríguez i tot, tot, tot. I no em puc estar d'estimar-la. Que fugi el càncer. No puc soportar la seva presència, en ningú, menys en aquells que estimo de fa tant anys. Aquí estic jo, fill de puta! Però deixa els meus en pau. Si us plau.

dissabte, de novembre 07, 2020

Decepcions (20)

"El tema de los lavabos y de la catalogación de las fichas no es más que un pequeño detalle, por supuesto. Pero donde no existen los detalles no existe el todo. Y empezar por los detalles es la única forma posible de erradicar de esta sociedad la falta de conciencia que la lastra. Éste es nuestro principio de actuación" Haruki Murakami. Kafka en la orilla.

dimecres, d’octubre 21, 2020

Decepcions (19)

"Seguramente «ser un buen asesor» es algo que acaba teniendo en algún punto que ver con «decirle la verdad al jefe», pero no podemos olvidar que en general a los jefes no es fácil decirles la verdad, sobre todo cuando esta no les conviene; algo que, además, es poco recomendable para el que quiera consolidar su sueldo como asesor, que suele ser bueno" José Luis Pardo, Estudios del malestar.

Sempre tindrem l'opció de deixar de ser assessors i passar a ser pilotes. El sou no varia tant: gran o petit, continuarà sent el mateix. La dignitat, tant se val. La de l'assessor i la del jefe.

dijous, de setembre 24, 2020

Decepcions (18)

"—Kafka Tamura, en la vida de los hombres hay un punto a partir del cual ya no podemos retroceder. Y, en algunos casos, existe otro a partir del cual ya no podemos seguir avanzando. Y, cuando llegamos a ese punto, para bien o para mal, lo único que podemos hacer es callarnos y aceptarlo. Y seguir viviendo de esta forma" Haruki Murakami. Kafka en la orilla.



dilluns, d’agost 03, 2020

Decepcions (17) El treball en equip

A veure si ho entenem tots plegats (i totes): Treballar en equip implica necessàriament decidir en equip; en cas contrari, quan decideixes tu i treballes en equip amb els altres, s'anomena explotació i autoritarisme. I si, a sobre, tens mig dit de front, el desastre està servit.

dilluns, de juliol 20, 2020

La socetat del cansament (II)


Lo que provoca la depresión por agotamiento no es el imperativo de pertenecer solo a sí mismo, sino la presión por el rendimiento. La sociedad del cansancio. Byung-Chul Han.