dimarts, de novembre 16, 2021
Decepcions (22) Hipòcrites, escribas y fariseos
diumenge, de setembre 26, 2021
Les causes del botellot
diumenge, de maig 30, 2021
diumenge, d’abril 18, 2021
Pedagogia neoliberal
La pedagogia neoliberal fa més experiments que John Dewey i amb més fe que San Juan Bosco
dimarts, de desembre 22, 2020
Depecions (21)
dimecres, de novembre 11, 2020
Decepcions (22) El puto càncer
El meu pare va morir en un moment molt poc propici. Ens començàvem a estimar, després de superar la pobresa i l'ansietat. Tenia el pobre 59 anys. Estava mol tocat. Nascut el 1933, farinetes i a dormir, el pobre. Jo tenia 29 anys i moooltes penes, quan va morir. No la mereixia, ni ell ni jo. Ell, amb el el carnet de la CNT, amagat, amagat, amagat. Alguna bomba perduda, algun banc. Mai no em va dir res de res. I li dono les gràcies.
La Mare, morta de càncer, havia nascut al 1937. Guapa com un sol. India com ella sola. Quina foto d'ìndia m'ensenyava sempre en l'àlbum familiar! Recordo, i recordaré fins a la meva mort, l'escalfor de les seves mans, calentes, calentes, calentes. Morí en la tristor. I, aleshores, la necessitava.
La meva germana, ufff, la meva germana. No la puc oblidar! Feminista radical! L'eix violeta! Comunista radical! de l'MCR, o jo que sé! Morí, també de càncer. Tan jove... Tan jove... I quan tant ens estimàven... El dia que em va explicar que era lesbiana, no vam dormir en tota la nit, abraçats i abraçats. Eren altres temps. Encara recordo aquella nit; la voldria viure sempre... cada dia. Una i altra vegada. I altra i altra i altra i altra i altra més. Perquè ella em va ensenyar el valor del respecte, de l'amistat, de la passió, de la literatura i de la filosofia. I ara sóc el llop estepari, el pijoaparte, Cioran, Silvio Rodríguez i tot, tot, tot. I no em puc estar d'estimar-la. Que fugi el càncer. No puc soportar la seva presència, en ningú, menys en aquells que estimo de fa tant anys. Aquí estic jo, fill de puta! Però deixa els meus en pau. Si us plau.