En agraïment a Emili Teixidó (r)

Avui, 19 de juny és el meu aniversari. I si ja no m'agrada massa celebrar-ho, a sobre traspassa Emili Teixidor. Una desgràcia. Però, no obstant, permeteu-me que recordi una anècdota amb el ja famós autor de Pa Negre. El vaig conèixer de la mà d'un professor de l'escola que ens feia català i es deia Trias. Ens alliçonava (i com li he agraït sempre) sobre la necessitat de llegir. I, en el meu cas, va tenir un bon èxit. Del seu indiscutible gust i consell literari vaig llegir-me L'Ocell de Foc, un llibre que em va agradar molt i que també ha llegit ja el meu fill gran. Després vingueren obres d'altres escriptors d'entre els quals Josep Vallverdú em va permetre delejar amb Trampa sota les aigües.

Un dia, essent jo estudiant universitari de doctorat, vaig participar en un seminari magnífic sobre literatura i pedagogia. Un dels dies, precisament, vam convidar a Emili Teixidor. La xerrada va resultar del meu agrat així que en acabar vaig anar a parlar una estona amb ell i a felicitar-lo. La xerrada es va anar animant de manera que li vaig reconèixer que algunes de les seves obres m'havien entusiasmat com, vaig dir-li, "L'Ocell de Foc" i "Trampa sota les aigües". I no, no em va decebre; simplement va mirar-me, va somriure i va dir-me: "Això li hauries de dir també a Josep Vallverdú". Tenia raó. El silenci, amic i amigues és, certament, una virtut. Descansi en pau Emili Teixidor.

Gregor Samsa o la metamorfosi dels professors

Quan sento parlar del professorat recordo sovint aquestes paraules de Primo Levi; cada vegada que em sento maltractat professionalment pels polítics de torn recordo aquestes paraules de Los hundidos y los salvados de Levi y, clar, també recordo aquell aforisme del maig del 68 que deia que "Tots som jueus alemanys". Quan us vulgue adonar ja no tindreu escoles, sinó presons; quan obriu els ulls ja no veureu professors sinó arreu veureu Gregor Samsa.

"Humillar, hacer sufrir al era su oficio de cada día; no pensaban en ello, no tenían segundos fines: el fin era aquel. No quiero decir que estuviesen hechos de una sustancia humana perversa, distinta de la nuestra (sádicos y psicópatas los había también, pero eran pocos), sencillamente habían estado sometidos durante algunos años a una escuela donde la moral corriente había sido subvertida"…" el trabajo podía, por el contrario, convertirse a veces en una defensa. Era así para quienes, pocos en Lager, conseguían insertarse en su propio oficio: sastres, zapateros, carpinteros, herreros, albañiles. Éstos, al encontrar su actividad habitual recuperaban, en cierta medida, su dignidad humana. Pero también, era una defensa para muchos otros, como ejercicio mental, como evasión del pensamiento de la muerte, como manera de vivir una jornada; por lo demás, es un hecho conocidos que las preocupaciones cotidianas, aunque sean penosas o fastidiosas, ayudan a apartar la mente de amenazas mayores pero más lejanas". … "la ambición del está tan enraizada en uno que empuja a hacer bien hasta los trabajos , nocivos para uno y par los suyos, hasta el punto de que hay que hacer un esfuerzo consciente para hacerlos ". LEVI, Primo. Los hundidos y los salvados,Personalia de Muchnick Editores, Pàgina 105.

Graelles d'avaluar

Quan vaig començar les classes de Sociologia de l'educació vaig "inventar" un sistema per a corregir exàmens "subjectius". Agafava un tema i apuntava per cada aspecte parcial del tema que abordava un número; per exemple: Bourdieu i Passeron (1), La reproducció (1970) (2), violència simbòlica (3), Explicació de la violència simbòlica (4). A l'hora de corregir els exàmens, apuntava a la part superior el número d'allò que no s'havia citat. Quan un alumne/a venia a reclamar i mirava l'exàmen, flipava, ajupia el cap i ja directament preguntava què havia de fer pel setembre. Era un sistema útil  i ràpid de corregir. Però, tret d'aquesta mania, odio les graelles per a avaluar. Les odio tant que quan veig un pedagog amb una graella (o l'excel) ja no m'en refio, ni del pedagog ni de l'excel. I n'hi ha una pila que s'estimen més les graelles que el sou o els alumnes. Tinc un prejudici, potser. Quan tiren de graella ja penso que és un "pedagog al servei del que hi ha". Molt sovint un pedagog que s'estima més la graella que la justícia de l'avalaució ("jo no li puc pujar perquè m'ha tret un 6'342). Però la gent té fal.lera per aquesta pedagogia oficial i aquesta avaluació totalment deshumitzada. Trobo poc professional avaluar amb graella perquè tot el que es pot avaluar amb graella és, quasi sempre, allò que no és verament essencial. A més a més, fixeu-vos que les graelles, per sol fer de ser graelles i estar fetes per qui te les proporciona (fetes o seleccionades), ja tenen garantida la qualitat que, d'altra banda, no han demostrat. Són positivistes i es pensen que són l'hòstia. Saben dues teòries, i es pensen que ho saben tot. Els manca humilitat perquè no surt a la graella.

Aporia: Si les graelles serveixen per a avaluar, necessitem una graella per avaluar la graella d'avaluar. I ja podeu continuar fins a cansar-vos que torna el futbol.

Signatura amb personalitat

L'altre dia, al dentista, el fillet practicava la signatura que haurà de tenir. Vaig recordar quan jo mateix assajava la meva, fa una pila d'anys, i vaig explicar-li que amb el temps canvia; de pas -no ho hauria d'haver fet- li vaig interpretar la que estava fent i, en aquell precís instant, inventava una teoria: si quan canviem nosaltres canvia la signatura, si canviem la signatura ens modificarem nosaltres: "escriu el nom més amunt per a tenir més confiança en tu mateix", "La línia aquesta allargar-la més a la dreta per ser més optimista en el futur", "fora la melangia, no perllonguis tant la línia cap avall". Em va ensenyar un filòsof en un sopar a interpretar: se'm dona molt bé. Ja en el cotxe li vaig explicar que havia passat un aforisme i que l'havia caçat:

"Molta gent ha dedicat més temps a inventar-se una signatura amb personalitat que a la personalitat mateixa.Signatura amb personalitat "