Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Globalització. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Globalització. Mostrar tots els missatges

dimecres, de juliol 10, 2013

El proletariat

“El proletariado en el poder és ràpida y necesariamente la farsa siniestra de los tanques en Budapest y Praga” (Henry-Levy, 1978: 94).

diumenge, de gener 06, 2013

Aforisme 1268

Som responsables de la realització d’una possibilitat, però no de les possibilitats entre les que hem triat.

Avís a tots aquells que manipulen als altres dient-los que són exclosos del sistema o simplement que són responsables del que els passa. En el camí del mig, en aquest cas, trobem la veritat.

divendres, d’abril 06, 2012

Teoria o pràctica?

Un tal Juanma intervé, assenyadament, en els comentaris demanant més acció, més praxis, i menys teoria. I la reposta és llarga, llarga i llarga. La teoria sempre il.lumina la pràctica, sempre. Se m'acudeix una cita de Paulo Freire, però la deixem per un altre dia perquè és massa actual. Anem més lluny, anem a Quevedo i actuem com si d'un aforisme es tractés: res d'interpretació. Pura textualitat. Gran Quevedo. Un altre dia la resposta amb Cioran.

Las leyes con que juzgas, vil cohino, [oh Batino! ala versió publicada de Quevedo]
menos bien las estudias que las vendes;
lo que te compran solamente entiendes;
más que Jasón te agrada el Vellocino.

El humano derecho y el divino,
cuando los interpretas, los ofendes,
y al compás que te encoges o la extiendes,
tu mano para el fallo se previno.


No sabes escuchar ruegos baratos,
y sólo quien te da te quita dudas;
no te gobiernan textos, sino tratos.

Pues que de intento y de interés no mudas,
o lávate las manos con Pilatos,
o, con la bolsa, ahórcate con Judas.

Arturo Pérez Reverte (1998). El sol de Breda. Madrid: Alfaguara, p- 58-59.
PD. No fa referència , al comentarista, sinó a la realitat de la pràctica actual, de asuntos falta, com diria Bécquer, de més teoria.
A veure si tinc temps i reprodueixo el que m'ha escrit una doctoranda japonesa, que té el seu interès.

dilluns, de maig 24, 2010

Un nou món feliç

Estic llegint, de manera desordenada, Un Nou món feliç, d'Ulrich Beck (2007, Paidós).  No puc fer un comentari global. Ni vull, de moment. Només destacar el següent: "La creciente tasa de paro no se puede seguir achacando a crisis económicas díclicas, sino a los éxitos de un capitalismo tecnológicamente avanzado" (pàgina 11). Demà deixo el llibre a un alumne així és que ja continuaré copiant algunes cites que paguen molt la pena.

dimecres, de maig 19, 2010

Gehlen polèmica Adorno (II)

Carai,  Carai,. Carai. Gehlen pensaria que Adorno s’amagaria. I no, no s’amaga. És més, dona en el clau. Les persones som lliures, som responsables, podem determinar que fer amb les nostres vides. Certament, cal voler. Saber això, és saber molt. Adorno no pot tenir por, Gehlen, sí. Potser ara ja s’ha penedit. Què fàcil és dir que “no podem canviar”, que “no puc fer altra cosa que la que faig”.
Gehlen, siguem objectius, es mostra trampós com ell sol. L’acusa de defensar una antropologia utòpica. És una acusació típica. Adorno es queixa. Argumenta que exonerar l’home no és una constant natural. El poder no ens determina: podem decidir.
Gehlen propugna una situació paternalista: deixem que els homes es dediquin a les seves tasques i estalviem-los la reflexió que els impulsa cap un estat catastròfic. Aquí tot va bé. I el diumenge obren els cinemes, i els teatres i el futbol tornarà d’aquí a poc.
Adorno ho nega. És rotund. En nom de l’alliberament, cal estimular les persones per tal que prenguin consciència de la dolorosa situació que vivim.
Gehlen vol protegir els homes de la reflexió que deprimeix ,ja que no hi ha alternatives. Adorno els reconeix capacitat per la reflexió, però no té solucions. Sols estem al món, com el Lazarillo. De Tormes. Amb un patró cec. I ambiciós.

diumenge, de gener 10, 2010

Kolakowski i l'Estatut

Fa pocs us vaig parlar del filòsof polac Leszek Kolakowski, concretament de la seva obra “Por qué tengo razón en todo”, un llibre format per diversos articles, molts d’ells, però no tots, molt interessants. Prenc algunes notes i mentre els nens s’entreguen a la seva tasca infantil amb els legos, jo pim-pam, a picar a l’ordinador alguns apunts. Poso Baykat, la cançó inclosa a l’àlbum Sénégal, d’Ismaël Lo, un cantant que vaig conèixer per la tele i pel meu amic Siscu (sic).
Diu Kolakowski que el capitalisme és cobdícia, mentre que el socialisme és un intent d’institucionalitzar la fraternitat, d’eliminar el mercat i que tot sigui propietat estatal, de manera que va prendre cos totalitàriament perquè la igualtat institucional només és possible des de la coacció institucional, és a dir, que la igualtat forçosa exigeix mitjans totalitaris i el totalitarisme implica una desigualtat extrema, almenys en el referent a bens desitjats com el de l’accés a la informació i el poder polític. Ah! I molts ràpidament s’apressaran a identificar (segurament amb raó) als espanyols amb els socialistes, que obliguen Catalunya i els catalans a ser tan solidaris que la desigualtat s’esdevé extrema. Però Kolakowski no parla de Catalunya.
Ah! Com m’agradaria que la independència signifiqués l’acabament de l’oligarquia que, ja sigui de la mà de Montilla, de Mas, dels arreplegats (o reagrupats), o dels no arreplegats, però passats massa artificialment de pes (i egocentrisme i dogmatisme), ens esclavitza, perquè: “En la pràctica la distribució de bens tampoc és possible quan tot el poder es concentra en mans d’una oligarquia no sotmesa a cap control, de manera que ni tan sols en els països socialistes va existir res que s’assemblés ni de lluny a la igualtat. Concebuda així la igualtat és un idea autodestructiva". Dit amb altres paraules: "La fraternidad establecida institucionalmente desemboca en una tiranía totalitaria que no se da por satisfecha al converitr a las personas en seres obedientes y pasivos incapaces de rebelarse contra el poder, sino que les exige una colaboración activa bajo la amenaza del castigo. Esta clase de socialismo es el reino de la mentira”.Ah! Que bello es vivir, James Stewart!"  Ah!,  que la Catalunya independent no s'esdevingui el regne del socialisme i sí el de la justícia social!

Però també penso en el pervindre de les nostres escoles, més enllà del filòsof alemany Nietzsche (que parlà d'educació, clar), un pervindre que, permeteu-me la broma, és, aplicant l'anàlisi de Kolakowski, socialista. Veiem: “El socialisme consisteix en que la gent no tingui dret a iniciar cap tipus d’activitat socialment útil sense cap ordre de l’Estat.” Doncs, canviem Estat per Equip Directiu, Cap de Departament o el que sigui. O, per exemple, canviem el següent: “ Los movimientos socialistas no totalitarios padecían inhibiciones ideológicas y, por regla general, les faltó valor para desenmascarar y combatir de una manera consecuente al sistema político más despótico y asesino del siglo XX –si exceptuamos el nacionalsocialismo alemán-, porque, a pesar de todo, era una variedad de socialismo, y hacía gala de una fraseología internacionalista y humanista heredera de la tradición socialista; la tiranía leninista logró apoderarse del término. ” Pensem en l’actitud de molts professors i professores que pateixen inhibicions “ideològiques” davant la llei que ens porta a tots (a tots els usuaris de la pública) a la ruïna. O, pensem en altres que malgrat en la teoria són un “toma del frasco carrasco” en el dia a dia són un “dame pan y dime tonto”. Ah! Qué bello es vivir, James Stewart! Ah! Qué grande es el cine  i qué bàrbars alguns intel·lectuals dogmàtics!




dijous, de gener 07, 2010

Tornar a l'escola o no tornar

L’any vinent, sento, em diuen o llegeixo, tal dia com avui els nens aniran a escola en lloc de quedar-se, com avui, a casa a jugar amb les joguines que els reis els han portat. I els mestres, clar, també aniran a treballar en lloc de tenir un dia, com avui, de festa. Molts celebren la notícia; en conec uns quants. I potser és una notícia que cal celebrar. Però no ens deixem enganyar! Quina és la raó de treure la festa? Em sembla que la infantesa és prou interessant, una part de la vida que, viscuda en dignes condicions, ha de perllongar-se el màxim possible. A la merda allò que diuen els psicòlegs com quelcom positiu: “el nen vol créixer”; si el nen vol créixer, el nen està malalt. El nen ha de ser un infant, tot el temps que pugui i en les millors condicions possibles, el nen ha d’esgotar al màxim la seva infantesa, no fotem. Aleshores, treure un dia per a jugar és un crim, però sobretot és un crim fer-lo per raons de mercat, per submissió a les empreses. Si els pares treballen, demanem a les empreses que donin també festa en aquest dia o, si voleu, que els nens es quedin sols, portar-los a esplai, o, si no, pagar algú per tal que els cuidi, que segur que costa infinitament menys que la playstation 2, 3, 4 i 5. Treure el dia de festa per acontentar les empreses és directament un crim contra la infantesa. Que aprendran un dia més a escola? Si sempre diem que tota acció ha de respectar l’interès superior de l’infant, digueu-me, què volen els nens, quedar-se a casa o veure la cara dels mestres un dia abans?
Per anar pensant:
1. Com es pot ser Conseller d'Educació i defensar l'economia per sobre de l'escola?
2. Com es pot ser (o pretendre-ho) un intel.lectual i no agradar-te el cinema?
3. Com es pot ser filòsof o pretendre-ho) i donar la raó als que no els agrada el cinema?
4. Com viure en el món menys lliure de la història i pensar que vius en el país d'Autonomia?
5. Com?

dissabte, d’octubre 03, 2009

El Gran Empresari

Mentre que el Gran Empresari de la vida fa els contractes a la gent cada vegada més llargs, els grans empresaris de l’economia ens els fan, impiament, més curts.

divendres, de setembre 18, 2009

La fi del treball o la fi del desig?

Ja que ens hem estat parlant de la tecnologia, us faig avinent una cita d’un llibre que tenia per casa pendent d'enllestir, “El fin del trabajo” de Rifkin. La vida precària del professor-pare-marit-amic-doce far niente em va impulsar a llegir just el capítol que necessitava per a argumentar una classe. El libre és molt interessant i molt adient en la conjuntura en què ens trobem, malgrat molts crítics ja havíen avançat, sembla que equivocadament, que Rifkin s’havia equivocat; no només, deien els comentaristes, no ha descendit el grau d’ocupació, sinó que és de les més altes de la història. Sobren els comentaris. Llegim:
“La empresa Japan’s National Bycicle Company está incluso más avanzada en su capacidad para dar ràpida respuesta en sus operaciones bajo pedido. Se mide al cliente en una màquina en la sala de exposiciones y se aplican sus medidas al tamaño y forma adecuada de una bicicleta, con la ayuda de un sistema de diseño asistido por ordenador. El cliente decide respecto al tipo y modelo de los frenos, la cadena, las llantas, los tubulares y el color. Se puede incluso llegar a escoger el nombre personalizado de la bicicleta. La información se transmite electrónicamente a las plantas de fabricación de la empresa y la bicicleta terminada, fabricada bajo pedido, puede ser montada y enviada en menos de tres horas. Irónicamente, la empresa ha descubierto, a través de sus estudios de mercado, que la respuesta es demasiado ràpida, lo que reduce el entusiasmo de sus clientes, con lo que se ve en la obligación de retrasar las entregas durante una semana de forma que el comprador pueda llegar a experimentar la “alegría de la anticipación”. Rifkin, J. (2004[escrita el 1994]). El fin del trabajo. Barcelona: Paidós, pàgina 135.
Com sigui, crida l'atenció que malgrat la velocitat de fabricació sobrin encara molts dies per a entregar-la. En què quedem... volen la bicicleta o simplement gaudir del fet de comprar?

divendres, de setembre 04, 2009

Utopia, Leo Bassi i l’esquerra

Ahir vaig anar al teatre. Leo Bassi. Utopia. Un espectacle ben trenat, molt ben trenat.
Precedit, com sabeu, per la polèmica de les seves representacions a Madrid, resulta difícil d’entendre la raó. Com indica en el prospecte de presentació, “Por haber querido defender los principios de una sociedad laica, en un espectáculo ciertamente bufonesc opero construido sobre una base teórica muy seria, fui víctima de una brutal campanya de oposición por parte de la derecha nacional católica que culminó con el descubrimiento de una bomba en el Teatro Alfil de Madrid a pocos metros de mi camerino”.
Més enllà de l’actitud teatral i bufona, el que diu es caracteritza per la lògica i, potser exagerant una mica, es tracta d’informacions i opinions ben sabudes per la gent mínimament informada. La renúncia dels defensors del lliure mercat als seus principis quan els convé, la mentida mateixa del lliure mercat que essent mercat dista molt de ser lliure; les estafes de Maddof; l’actitud del papa davant les guerres mundials....
Ben mirat, “Utopia” és una crítica a l’esquerra política, que Bassi vincula al terme "progressista", els que miren al futur, i dreta política, que són els "conservadors", els que miren el passat (i sovint a les comissions urbanístiques). Bassi es mostra decebut per l’actitud de l’esquerra, com és també lògic, i intenta situar-se en un nivell de superació. Cal, diu, “sacudir a la izquierda de su sopor”, descobreix el “impresionante vacío de propuestas" i és que “tras la fachada intelectual hay muy poco contenido”. Tota la raó, senyor Leo i ja és hora que la gent "d'esquerres" ho digui.
El millor de tot és l’esperança que mostra en un futur, perqué l'esperança és una condició indispensable per a bastir un món nou. A més a més, en Leo BAssi té una capacitat de connectar amb el públic que podria ser envejable si l'enveja fos una característica de "l'home nou": “Hay que volver a la fuente del pensamiento de izquierdas, rejuvenecer nuestros valores o si no cualquier día descubriremos que hasta los principios de la Ilustración serán puestos en duda por el Nuevo Oscurantismo”. Jo diria que aquests valors ja estan posats en solfa fins i tot des de la cuina de Ferran Adrià (però això ja és un altre post).

Tres qüestions finals.
1. Un moment màgic: quan es transforma en pallasso, en silenci, davant la mirada del telespectador. Màgic i emotiu.
2. Una crítica als editors del prospecte: "Marx i Fourrier", diu. Fourrier? Suposo que es refereixen a Fourier, el pare dels falansteris. No té més importància, però algú podria vincular l’errada a la ignorància, o la deixadesa de l’esquerra, o la manca d'humilitat envers les enciclopèdies.
3.Bassi explica una anècdota meravellosa però força simptomàtica del què és avui l’esquerra, la que no ens identifica. Sortint de Santander va anar a visitar una cova (sensacionals i precioses. Jo vaig visitar "El Castell" i "Les Monedes", si no en falla la memòria). Estaven tancades pel públic, però a Bassi el van reconèixer i les hi van obrir per ell. Apa! I és que entre l’esquerra i la dreta hi ha un nou moviment que és el del rebuig del privilegi, vingui d’on vingui. Rebutjar el privilegi quan són els altres qui els gaudeixen, és fàcil. Tota altra consideració és pura mentida, pur obscurantisme, pura esquerra hipòcrita.
Senyor Bassi, el seu espectable ho té tot. Li sobra, però, el privilegi. Però una flor no fa primavera. Felicitats.

divendres, de juliol 17, 2009

Ferrer i Guàrdia i la racionalitat

Ferrer i Guàrdia va ésser assassinat, entre d’altres raons, per la seva racionalitat. Llur anàlisi del món i coherència desembocà en la tasca inútil de l’educació en un món de bojos. Pretendre tornar raonables les persones sectàries i dogmàtiques el va portar a perdre la vida. La racionalitat, sens dubte, ens acaba per robar el més preciós de nosaltres mateixos.

divendres, de juliol 10, 2009

Els pirates i les empreses

En unes xerrades sobre consum vaig sentir dir el següent a Albert Recio, un professor d’economia de la UAB: “L’empresa “x” [essent x gairebé qualsevol empresa gran] funciona com els pirates de Somàlia”; és a dir, que demanen diners a canvi de fer allò que ja haurien de fer en un món i una societat que apreciés un xic més l’equitat i la justícia. Pirates. Carai!, pirates! Un somni infantil que esdevé un malson dels adults! Com gaudeixen els conservadors veient com les empreses privades, que funcionen tan eficientment, amb tanta qualitat i eficàcia, reben diners públics per a poder tirar endavant! Us imagineu que quan una empresa pública anés malament les empreses privades haguessin de posar diners? No, clar que no us ho podeu imaginar. No ha passat mai. Ni passarà.

dilluns, de juny 22, 2009

Mentides i oximorons

Llegeixo en el llibre Els mestres dela República [Portell, Raimon I Marques, Salomó. (2006). Els mestres de la República. Badalona: Ara Llibres], la següent dedicatòria: "A tots aquells que han treballat, treballen i treballaran per una educació pública de qualitat". Una mentida i dos oximorons.
La mentida: "Els que treballaran en una educació pública".
Oximoron 1: Educació pública.
Oximoron 2: Pública de qualitat
El llibre, però, no és de ciencia-ficció, sinó d'història. I maco.
P.D. La gran notícia avui, a l'Insti, és que tindrem un dels professors que necessitem. Gran notícia. Globalització. Mercantilització.

dijous, de juny 04, 2009

L'Escola Pública s'esdevé Escola Nacional

Acabo d'assistir, de manera privilegiada, a una conversa entre una professora i un ex-company de feina. Impagable. La professora treballa en un centre "no conflictiu". El Ex-company és un professor en excedència, que explicava que ara treballa més hores, guanya menys i només té un mes de vacances. La contra? Deia que ara ja no pateix la símdrome del "diumenge a la tarda". Aquest professor treballava mitja jornada i només feia classes de batxillerat, en un centre poc conflictiu. També parlaven de la degradació de l'ensenyament en els últims tres anys. El professor no pensa tornar, encara que guanyi menys, treballa més hores i tingui sols un mes de vacances.
Que bé que viuen els professors!

dilluns, de maig 25, 2009

Museu del passat tancat.

Alguns han dit que “cerrar un museo es de talibanes”. Jo crec que de talibans no és tancar-los, sinó bombardejar-los. Ara bé, el que em sembla llastimós és raonar quelcom semblant a què és un museu del passat, com més o menys ha declarat una autoritat. Com que creiem que ha estat una errada lingüística, no li dediquem més temps.
Un museu del passat? D’això es tracta, no?; els museus són del passat tant com del present. El que em passa, penso, és que a mi m’agrada que hi hagi museus, llibres, músiques, que no m’agraden. Perquè tothom té dret a la vida i els gustos són qüestió de doxa i no d'espisteme. No sento cap simpatia pels militars, ni pels museus militars, ni per les armes, ni pels soldats. Tampoc pel pensament únic. El museu es pot enriquir amb una cultura de la Pau, es poden traslladar peces, adquirir-ne de noves, però no trobo adient donar la idea que s’ha desmantellat un museu perquè evoca el passat, un passat que no s’adiu (no?) amb els nostres temps.
El franquisme fou un règim totalitari. El sant món nostre de cada dia no ha estat mai tan controlat ni mai les persones s’han sentit, paradoxalment, tan lliures. Contradiccions de la història. Del passat. Del present.

diumenge, de maig 03, 2009

Deshumilment escriure

Una escriptura complexa és un senyal inequívoc de pensador. Això sí, de pensador que no s’ha pogut alliberar del llast que el manté en el fons de les paraules.

dimarts, d’abril 28, 2009

L'escola de la nostra actualitat

Aquí us deixo un dels aforismes dels que estic més orgullós:

Primer van prohibir portar jocs excepte els dilluns. Després van prohibir portar jocs cap dia. Deixaren, més tard, de fer la rua i disfressar-se el Carnestoltes. La celebració de La Castanyada foren quatre gargots en un paper. Prohibiren jugar a les bales, als cromos, i a la pilota. Les colònies desaparegueren. Desaconsellaren parlar de qüestions que no tocaven. I continuà anomenant-se escola.

diumenge, d’abril 12, 2009

Moderns i ignorants

No podem menysprear allò antic pel fet de pertànyer al passat; fer-ho no ens fa més moderns, que ens fa més incults.

dissabte, de març 21, 2009

Qui es qui? CCOO

El món al revés. Les imatges no menteixen. Malgrat potser algun alumne hagi pogut provocar, la funció de la policia no és pegar a tort i a dret. Què opinen els militants de CCOO? Què opinen els militants d'ICV?

dijous, de març 19, 2009

Vencereu però no convencereu: on és Joan Saura?

He anat a la concentració amb els meus nenes. Sabent que el meu nen té deu anys i podia rebre.

Els estudiants es retiren pacíficament rebent de valent de forma gratuïta

No es van cometre errors s'han tornat a cometre i em temo que tornaran a cometre'ls. ELs fets són prou greus per dimitir. Tenir el suport del President no és suficient. Sempre hi ha gent que recolza els fets més aberrants.

A mi també m'ha recordat el franquisme, com el professor Manuel Delgado.
http://vilaweb.tv/?video=5597
Manifest contra l'actuació policíaca
Increïble!