Depecions (21)

A mi, com a Woody Allen, quan escolto Wagner, en venen ganes d'envair Polònia. Però a L'or del Rin (Das Rheingold) es poden fer moltes lectures més enllà de la música i les invasions guerreres. No cal dir que les semblances amb El senyor dels anells són força suggerents. Resumiré la història posant entre corxets altra possible interpretació: Al fons del Rin n'hi ha amagat i custodiat un tresor [el coneixement, el prestigi]. Els nibelungs, treballadors en coves subterrànies [els explotats, els depenents, els pilotes, els...], estan dominats per Alberich [el que ostenta el poder], lleig però llest, que roba l'or per fer un anell que, prèvia renuncia a l'amor [només et serviran per interès], atorga el domini del món [l'ambició, l'egoisme]. Wotan, un déu, robarà l'anell per pagar un palau [qualsevol company, el teu altre jo]. "El nan profereix llavors la terrible maledicció: l'anell significarà la dissort i la mort dels qui el posseeixin. La maledicció es compleix immediatament: un germà mata l'altre per ser-ne l'únic amo". I llavors el grup és un conglomerat d'intrigues i virtuts de plàstic. I pim, pam, pum... 

Bon Nadal

Decepcions (20)

"El tema de los lavabos y de la catalogación de las fichas no es más que un pequeño detalle, por supuesto. Pero donde no existen los detalles no existe el todo. Y empezar por los detalles es la única forma posible de erradicar de esta sociedad la falta de conciencia que la lastra. Éste es nuestro principio de actuación" Haruki Murakami. Kafka en la orilla.

Decepcions (19)

"Seguramente «ser un buen asesor» es algo que acaba teniendo en algún punto que ver con «decirle la verdad al jefe», pero no podemos olvidar que en general a los jefes no es fácil decirles la verdad, sobre todo cuando esta no les conviene; algo que, además, es poco recomendable para el que quiera consolidar su sueldo como asesor, que suele ser bueno" José Luis Pardo, Estudios del malestar.

Sempre tindrem l'opció de deixar de ser assessors i passar a ser pilotes. El sou no varia tant: gran o petit, continuarà sent el mateix. La dignitat, tant se val. La de l'assessor i la del jefe.

Decepcions (18)

"—Kafka Tamura, en la vida de los hombres hay un punto a partir del cual ya no podemos retroceder. Y, en algunos casos, existe otro a partir del cual ya no podemos seguir avanzando. Y, cuando llegamos a ese punto, para bien o para mal, lo único que podemos hacer es callarnos y aceptarlo. Y seguir viviendo de esta forma" Haruki Murakami. Kafka en la orilla.

Decepcions (17) El treball en equip

A veure si ho entenem tots plegats (i totes): Treballar en equip implica necessàriament decidir en equip; en cas contrari, quan decideixes tu i treballes en equip amb els altres, s'anomena explotació i autoritarisme. I si, a sobre, tens mig dit de front, el desastre està servit.

La socetat del cansament (II)

Lo que provoca la depresión por agotamiento no es el imperativo de pertenecer solo a sí mismo, sino la presión por el rendimiento. La sociedad del cansancio. Byung-Chul Han.

Decepcions (16)

"Nosotros sabemos lo peligrosas que pueden resultar las máscaras. Todos nos convertimos en lo que fingimos ser", Patrick Rothfuss, El Nombre del Viento.

Ah! Però tu, precisament tu, no saps qui porta màscara ni saps allò que fingim ser. La manca d'humilitat hauria de ser un delicte.

Decepcions (15). El Mar

"(...) nada como un desastre para poner al descubierto la vulgaridad y fraudulencia del propio mundo, de mi antiguo mundo", John Banville, El Mar.
Les persones, no s'hauria d'oblidar mai, encara que s'estigui sota el paraigües de la claca, són un fi i mai un instrument al servei de l'actor, per molt dolent que sigui el protagonisme i l'obra.

Decepcions (14) El compromís

"¿Cómo habría alguien de comprometerse con una institución que no se compromete con uno?", deia Richard Senneth en La cultura del nuevo capitalismo, llibre que, per altra banda, no m'ha satisfet gaire.
Jo, la veritat, sempre m'he compromès amb alguna institució que no s'ha compromès amb mi i, lògicament, amb aquella que sí m'ha valorat, m’ha tingut present i estimat. La institució, però, al final, és quelcom sense vida ni sentiments. Una institució hereta la suma, la mitjana podríem dir, dels seus membres. Aquest és el problema. Algunes persones critiquen la institució, però fan baixar la mitjana.
Ben mirat, la meva experiència em faria tornar a formular el pensament de Senneth d'aquesta altra manera: "Com t’hauries de comprometre amb unes persones que no es comprometen amb tu?" I és que els fets no es canvien quan et donen la raó ni quan es forcen les interpretacions, no?
Al final, no caldria aclarir-ho, no he estat enfadat mai, ni sóc una persona rancuniosa, ni molt menys. No m’anima mai la venjança, això ho sé jo i ningú més pot saber-ho. Però quan es demana veritat, és serveixen fets. I si els fets no són veritat, són menys mentida que els contes. I la dignitat està en reconèixer les indignitats.

Decepcions (13)

«Posiblemente cuando eres joven piensas que algo debe ser profundo solo porque es difícil y te falta la suficiente confianza en ti mismo para decir “esto es una memez.» A Francis Fukuyama ¿El fin de la Historia? y otros ensayos.

Sí, ja sé que he llegit molt tard aquesta obra, però qui em podrà criticar? Com sigui, cal preguntar-se com persones, per altra banda molt racionals i llegides -no sé si cultes-, s'enfonsen en la seva pròpia profunditat, cosa que bé podríem qualificar-la com a superificialitat. Qui els envolta, sovint s'enfonsen en la hipocresia. O no?

Decepcions (12)

Timothy Leary ho va dir tan clarament en anglés que no caldria traduir-ho: «tune in, turn on, drop out»: "se coge la onda, se ve claro y se larga uno". I els que deien que t'estimaven, no triguen en obrir-te la porta. I la vida és així de marevellosa. Per sort. O per desgràcia. O per sort. O per desgràcia. O, o, o. o

Decepcions (11)

"Marginarse no es fácil, aunque pueda parecer lo contrario", va escriure Luis Racionero a De qué van los 60. Afegir que "deixar que et marginis, sí que és fàcil", no seria menys cert.

El Déu de l'apocalipsi

"¿Qué hace el diablo cuando llega el apocalipsis? Se transforma en dios". De qué van Los 60, Luis Racionero.
I a partir d'aquí es podrien dir taaantes coses...
Paràfrasi: Si alguns impulsen l'apocalipsi, si intenten que tot vagi a pitjor, que els dolents siguin els altres, és perquè, no poden essent el diable, només poden regnar en l'infern. El temps, però, passa factura als melancòlics (i als pilotes).

Decepcions (10)

Un empleado informático puede referirse a un colega elogiosamente diciendo que tiene “cero lastre”, vale decir, que está disponible para aceptar tareas extra, responder a situaciones de emergencia, o ser reasignado y reubicado en cualquier momento. Zygmunt Bauman, Vida de consumo

Les persones, efectivament, no són consumibles de la idea dels altres, no són instruments per a que alguns es pengin medalles. Com deia aquells llibre, cap medalla val la salut d'un infant. Cal ser miserable per pensar altra cosa.

La societat del cansament

Todos los esfuerzos por la vida conducen a la muerte. La sociedad del cansancio. Byung-Chul Han

Esperança de les decepcions

¿Escucharon?
Es el sonido de su mundo derrumbándose. Es el del nuestro resurgiendo.
El día que fue el día, era noche.
Y noche será el día que será el día.
Subcomandante Marcos

Darrera de cada descepció ens espera l'esperança.