Ètica econòmica

Es diu que l’economia no ha tingut mai ètica. I és diu massa fort i es diu massa ràpid. Tota economia, és evident, necessita d’uns tipus antropològics per a practicar-se, per a imposar-se, perquè existeixen moltes economies. Weber va mostrar que el capitalisme va ser possible gràcies a l’impuls de l’ètica protestant que imposava una forma d’actuar, uns valors, un model antropològic: l’home treballador, constant i estalviador. El que segur, més que segur no és un valor és l’interès egoista, esdevingut el motor “racional” de les conductes humanes.

Ben mirat, com diu Michéa, el sistema capitalista només ha pogut posar-se en pràctica històricament en les societats occidentals i desenvolupar-se gràcies a que ha sabut extreure els valors i hàbits que necessitava de tot un tresor d’actituds cíviques que era incapaç de crear per sí sol. Necessitava un valors, l’economia. Els necessitava. No era independent.

El desig i la immediatesa

El principal problema dels desitjos deriva de la manca d’immediatesa. Els anys que triguem en fer-los realitat es transformaran en el redit, generalment la nostàlgia que provoca aconseguir un desig quan ja no som qui érem.

Jo opino, tu opines (i l'objectivitat desapareguda)

Llegeixo l’article de Pilar Rahola a La Vanguardia d’avui diumenge 21 de març. Em quedo sorprès. Després de valorar el comportament del Conseller d’Interior, es pregunta “¿Lo han hecho mal los Mossos?” i la seva resposta és “Sinceramente, no lo sé, entre otras cosas porqué no sé cómo se reprime una manifestación compleja, donde se mezclan estudiantes que protestan con jóvenes antisistema venidos de fuera y con largo historial de provocación ciudadana.” Em sorprén molt la resposta, perquè suposo que la Pilar opina moltes vegades de fets que no sap, de fets que no ha estudiat prou. A mi em sembla que per a valorar la feina de Saura és del tot imprescindible respondre la pregunta sobre l’actuació dels mossos. Perquè si han actuat malament, i Saura reconeix que hi ha hagut errades, la resposta del conseller més aviat es queda curta.
Davant d’un esperit tan “crític” amb Saura, i tan escàs davant dels fets, la pregunta és si sempre que en una manifestació hi hagi “elements distorsionadors” caldrà actuar amb la mateixa contundència. I no poder opinar. Perquè és un fet ètic abans que polític.
La meva opinió és que la violència, es violència a Xile, amb Pinoxet, o aquí amb el tripartit. Com la tortura, la desigualtat o l’assassinat. Millor tenir democràcia, clar. Aquest no és el cas. Però si hi ha hagut excessos, la gent té dret a fer comparacions. I jo crec que això és el que més mal fa. Jo podré explicar als meus fills la repressió franquista, també podré explicar la del dimecres passat. I en cap dels dos cassos m’hauré d’amagar en cap argument sobre les diferències entre una policia i una altra.
Molta gent fou antifranquista. A la llum dels temps actuals, penso que molts ho foren per moda. És avui quan veiem qui segueix mantenint els valors de justícia, equitat i llibertat. Que és pel que es lluitava ahir i avui. Amb tant encerts i amb tantes equivocacions com el dimecres. Perquè hi ha molta gent que si arribat el moment els agafa en el carro dels privilegiats veuen el món d’una manera molt diferent. I això és ridícul.La desgràcia és que tothom que anhela un càrrec (periodista o conseller) no ho farà millor, que millor ho faran aquells que no el desitgen.

Qui es qui? CCOO

El món al revés. Les imatges no menteixen. Malgrat potser algun alumne hagi pogut provocar, la funció de la policia no és pegar a tort i a dret. Què opinen els militants de CCOO? Què opinen els militants d'ICV?

Los sindicatos de los Mossos critican la cobertura informativa de las protestas anti-Bolonia

Quants ferits no mossos diu, Senyor Joan Saura?

Això sí és un informe. Comptem els ferits, o només valen els que presenten un part mèdic? Qui vulgui la veritat, que vagi comptant i vegi els , segons el conseller d'interior, "possibles errors". Sense trampes. A veure qui votarà ara el partit d'esquerres. Miau, Miau!

http://blip.tv/file/1891138

Vencereu però no convencereu: on és Joan Saura?

He anat a la concentració amb els meus nenes. Sabent que el meu nen té deu anys i podia rebre.

Els estudiants es retiren pacíficament rebent de valent de forma gratuïta

http://vilaweb.tv/?video=5598

No es van cometre errors s'han tornat a cometre i em temo que tornaran a cometre'ls. ELs fets són prou greus per dimitir. Tenir el suport del President no és suficient. Sempre hi ha gent que recolza els fets més aberrants.

http://vilaweb.tv/?video=5601

A mi també m'ha recordat el franquisme, com el professor Manuel Delgado.
http://vilaweb.tv/?video=5597

Manifest contra l'actuació policíaca

http://vilaweb.tv/?video=5602

Increïble!

Vencereu però no convencereu, encara que pegueu als estudiants

Ombres del passat. Càrregues policials contra els estudiants. Detenció en el rectorat. Saura que va estar al davant, ara està al darrera. Existeix un límit a la dignitat personal? No ho sembla. Ja sé que els estudiants no són sants i que tota la càrrega ideològica (Cardús al capdavant amb un desafortunadíssim, i poc científic, article a La Vanguardia d'avui, que si puc i tinc temps respondré). De vegades, només de vegades, em pregunto si quan alguns s'aixequen i es miren al mirall no senten vergonya. Cergonya del que veuen. Suposo que no.

Gràcies alumnes per mostrar resistència davant de la injustícia, davant la mercantilització de l'educació, de la segregació econòmica. Gràcies. Una, mil vegades gràcies per fer de contrapès d'un sistema extremat cap al costat fosc de la força, de la raó instrumental, de la burocràcia i la desigualtat. Rebreu, clar que rebreu. Des de l'esquerra. Llàstima.

Les fosses de la memòria

Tot i que tots els dies paga la pena aixecar-se, alguns s’esdevenen especials i plens de significació. Sempre he cregut en la possibilitat de descobrir una meravella tot just girar una cantonada. La màgia, l’atzar, les coincidències existeixen. Ho veureu.
Fa uns dies, un dimarts, baixava a fer classe i de cop i volta se m’apareix un ex-alumne que vaig tenir fa 5 o 6 anys en les classes d'Història de l'Educació. Normalment recordo la fesomia de tots els alumnes que tinc. A més a més, aquest alumne seia amb una noia i cap dels dos prenia apunts de res, però cap apunt de res. Cridava l'atenció, malgrat els meus alumnes no solen prendre gaires notes. En acabar el curs, fent un piscolabis d'acomiadament, em van dir que no prenien apunts (em fa una mica de vergonya confessar-ho) perquè els agradava molt escoltar-me. Els que em coneixeu ja sabeu que per a mi l’humilitat i la modèstia són valors innegociables, però, tot i així, aquella nit vaig dormir d’allò més bé. La tarda del retrobament, després de parlar amb el noi, amb tota la vergonya que m’acompanyava, li vaig demanar el nom i els cognoms perquè no el recordava. La cara sí que la coneixia, però a la Universitat no és fàcil aprendre els noms, especialment quan un hom ha d’estar molt concentrat en la classe perquè de coneixements va més aviat justet. Josep Maria –em va respondre. I què més? –el vaig demanar. Només Josep Maria. Mira la teva bústia! I la teva amiga? Neus!, va dir. Vam quedar que ja prendriem un cafè.
En acabar la classe, a les vuit del vespre, en lloc de córrer cap a casa, cansat-mort com estava, vaig tornar al despatx. I a la bústia hi havia un punt de llibre. S'anunciava l'edició de Les fosses de la memòria de Neus Sallés i Josep Maria López. I és que la vida, de vegades, fa justícia i premia a qui s'ho mereix. I jo que me n'alegro perquè són un bocí de la meva vida i perquè són bona gent.

És que no tenen feina els polítics?

El senyor Maragall no para. Ara, té la genial idea de canviar el calendari escolar; després, se li acut la gran idea de les hores extres i eminentment socialistes; més tard, que se li acudirà? Doncs, més tard se li acut desdir-se.
El seu cap no vol ser menys i es destaca ara amb congelacions salarials i amb allò d’apretar-se el cinturó. S-O-C-I-A-L-I-S-M-E o Neoliberalisme? Bona solució a la crisi! Els estalvis provocats per aquestes mesures els hauria de donar als bancs, pobrets. Segur que encara no ho han pensat. O sí?

Paulo Freire, l 'esquerra i l'esperança

El divendres vaig anar amb els alumnes a unes jornades titulades significativament “Consumir més? Part de la solució o part del problema?” No em va acabar de fer el pes, la veritat, malgrat la clara solvència dels ponents: l’economista Albert Recio, el sociòleg Joaquim Sempere i el president de la Xarxa de Consum Solidari, Xavier Montagut. Sobretot, no em va agradar corroborar el desconcert en el que es mou la crítica social i política. Ni un bocí d’esperança. Crítica sense propostes. Jo crec que no hauríem de quedar-nos aquí, jo crec que no calen ponències crítiques si no van acompanyades de propostes perquè al capdavall surts amb menys esperança de la que portaves de casa. I és estrany perquè hi ha solucions. Es poden portar a terme alternatives.
El que ens passa és que declarem obsolet allò que ja coneixem i només ens fixem en allò nou. Per això ningú cità Paulo Freire, un dels educadors més importants del segle passat. Important, conegut i popular, tant per les seves propostes de transformació social i ètiques com pel mètode d’alfabetització. Freire havia escrit que “L’esperança es fa indispensable per a l’existència” i que “La lluita per l’esperança és permanent i s’intensifica en la mesura en què es percep que no és una lluita solitària”. Jo, a més a més, afegiria que no es pot ser una persona equitativa si no es té esperança, que no s’és d’esquerres (en un sentit ampli) si s’abandona ‘l’esperança”. Féu present a Paulo Freire: tota ponència ha de contenir somni i il.lusió.

Crisi? Quina crisi?

La veritat és que no tenia pensat escriure res sobre la crisi. No tinc temps. No tinc ganes. Tinc aquests dies molta feina. Aprofito, no obstant, un missatge sobre com afrontar la crisi publicat en un blog amic per tal d'animar-vos a llegir-lo i fer-li comentaris. La sintonia amb el que penso és sorprenent. Més sorprenent encara és que poca gent, seudo comentaristes polítics i blogguers amb més lectors que sentit, hagi dit res tan sensat. Ni se l'han apropat. Un senyal de que més enllà de la ideologia política ens trobem en el racionalisme i en l'opció pels valors.

Per la meva banda, ja sabeu el que penso. Quan parlem de crisi hem de dir per a qui és crisi. Molta gent està fent l'agost, moltes empreses aprofiten per a fer dissabte i els polítics van fent el ridícul amb propostes asstronàutiques. Incentius a les empreses, a les grans empreses, que malbaraten els recursos. Més als que més tenen. Creen feina, ens diuen; com si la resta haguéssim llegit mai un diari. O canviem la manera de viure o d'aquesta crisi només sortirem amb més injustícia, menys equitat i amb la data fixada per una propera i desigual crisi. Perquè en els últim anys, vinga creixement, vinga creixement, però de la igualtat ni rastre.

El més positiu? Recordar Supertramp.

La solució a la crisi que vindrà

Deshabitatges definitius

Certament, com deia Antonio Machado, arriba un dia en el què no et reconeixes quan ets mires al mirall. On és aquell noi de 20 anys que jo era?; on és aquell infant? El temps presenta efectes ben materials i ben físics. Morim moltes vegades a la vida. Però només ens penedim de la última i definitiva.