Hi havia una
vegada, que em perdonin els psicòlegs i les psicòlogues, una psicoanalista molt
bona, molt bona, però que molt bona. A més a més de ser bona, molt bona,
s’agradava a sí mateixa molt, però que molt. Sempre tenia, en secret i de forma inédita, un diagnòstic per a
tot (potser no era tant lacaniana com es pensava). Un dia la va anar a visitar un
mag que, el pobre, tenia la síndrome de Peter Pan. El mag estava molt preocupat
per la quantitat de nens i nenes que no anaven a escola. El mag estava molt
trist. Un dia, diuen les llengües viperines i acomplexades, que Psicary
Lacapoppins va inventar la solució a l’absentisme infantil i juvenil: faria un
grup de teràpia. Dit i fet. Amb el temps, el mag que tenia la síndrome de Peter
Pan, o això l’havien dit perquè creia en els miracles i tenia moltes
il·lusions, va preguntar-li com anava la teràpia dels nens i nenes absentistes.
No ho sé, va respondre Psicary Lacapoppins, no he començat perquè no ha vingut
encara ningú. I el mag es deixà colpir uns instants de la tristesa que envaeix
a qui té encara una il·lusió, només uns instants i tornà a somriure confiat en
què, quan comencés la teràpia, sens dubte Psicary Lacapoppins solucionaria el
problema de l’absentisme i de la seva tristesa.
PD. Què difícil és fer compost amb merda de tan poca qualitat!
Entrades
