Dissabte passat vaig anar a fer una excursió amb uns amics. Feia temps que ens venia de gust caminar des de Santa Coloma fins Alella, passant per Sant Jeroni de la Murtra, que tants records de la meva infància em portava, Can Ruti cap a Font de Cera i, finalment Alella. Més de tretze kilòmetres, amb sabor a passejada. Pel camí, ningú; és a dir, ningú a peu. Ciclistes, una pila. Ciclistes solitaris, en parella i en grup. Ciclistes i més ciclistes. Sorprèn veure l'èxit de la bicicleta de muntanya i sobretot sorprèn veure les quasi inexistents dones que acompanyen els ciclistes. On són les dones mentre els homes van en bicicleta? Això sí és un misteri i no Lost.On són els nens, mentre els homes van en bicicleta? Això sí és un misteri i no Lost. Jo, per la meva banda sempre he intentat compartir els meus gustos amb la meva parella i amb els meus fills. Si faig bé, no ho sé, però sospito que el que faig és un acte revolucionari.
Entrades
10 comentaris:
El meu Pare es ciclista. Et puc dir que mentre ell esta pedelejant la seva dona esta a casa estirada al sofa gaudint d'una bona peli i una mica de calma... Està be trobar moments tb de sol·litud, mantenir un petit espai privat. Llàstima que al meu home no li agradi l'esport!
Bon cap de setmana!!!
Home, tant com revolucionari, no ho sé, però si a tu i la teva dona us funciona... doncs perfecte! I probablement, com diu la Laura, als ciclistes i a les seves dones també els deu funcionar. Per la meva banda (per què no sigui dit que no em mullo) em sento prou a gust sense sentir-nos obligats a a compartir les mateixes aficions.
Per cert, l'altre dia vaig estar a Alella. (De quan en quan anem a comprar carn a Can Librada :)
Estic d'acord. Si es comparteixen aficions perfecte, però no cal fer-ho tot, sempre junts.
Ara el dubte de si les dones fan més o menys bicicleta de muntanya, o esport en general...aixó ja... Potser em veuen a mi i a la meva tropa llangandaixejant per les parets, i pensen "que fan els homes mentre les dones escalen?".
LAura, Brian i Txes teniu tota la raó: les dones deuen estar la mar de bé al sofà, però ens em de preguntar la raó per la qual no podem compartir més els homes i les dones. ës això el que m'intriga: m'agradaria més compartir, perquè sé (i sabreu) que molta gent disfruta d les aficions per separat però en clara desigualtat (l'home molt i la dona molt poc, era aquest el sentit del meu post.
Entenc el que dius i volies dir, però girava la truita. Penso que cada cop menys existeix aquesta desigualtat...aquesta que d'altres encara es couen a les cases. També és veritat que jo visc en un ambient social un xic peculiar, on els homes també ploren, i les dones també gaudeixen del sexe esporàdic amb llibertat. Per posar exemples. Tinc aquesta sort i de vegades em penso que la realitat és la que jo visc, i per desgràcia no és així.
Homeeee però aquesta és una molt bona notícia. Les senyores deuen romandre a casa fent l'arròs i cuidant dels minyons. Encara hi ha esperança:)
Khoury i les paraules
“ Fixa't bé en les paraules, fill, i sabràs per què als homes els captiva la lectura i entendràs que són les paraules que ens observen a nosaltres. Les paraules poden veure-hi. Respiren”
E. Khoury
Jo sóc dona ciclista i dona de ciclista i, normalment, sóc amb ell. També sóc dona muntanyera i dona de muntanyer i jugadora de bàsquet dona de jugador de bàsquet i ... ho compartim gairebé tot, perquè qui m'acompanya de fa 32 anys és el meu millor amic. Això no és tan estrany, el pare i la mare sempre van plegats i sempre han compartit afeccions, com els avis també, tots quatre. És el normal ;)
ENcara bo, Clidice, perquè ja m'estava sentint més estrany. No és que calgui compartir-ho tot, però entre tot i res.... I penso que, en aquest aspecte, les parelles comparteixen poc. Jo, fins i tot, quedo, de vegades, per llegir algun llibre i així poder anar comentant-lo.
evidentment també tenim afeccions per separat, fins i tot fem un viatge anual per separat. el més curiós és quan, un amic del meu home li va preguntar: "surts a sopar amb la dona? i no t'avorreixes?". bé, la pregunta ja ho diu tot.
Publica un comentari a l'entrada