A Sevilla, fa uns dies, vaig llegir-me un altre llibre d'Italo Calvino que, malgrat ser força reconegut, no va entusiasmar-me, excepte per dos cites, una de les quals us porto a col.lació avui que m'envaeix una certa tristesa. I no sé si la tristesa és deguda a aquest vent de la tarda, a que fa bastant temps que he estat massa ocupat o per solidaritat, i una enyorança que ja comença, amb l'Esteve.
"I en Polo:
-L’infern dels vius no és alguna cosa que serà; n’hi ha un, és aquell que existeix ja aquí, l’infern que habitem cada dia, que formem quan estem junts. Hi ha dues maneres per no patir-lo. La primera és fàcil per a molts: acceptar l’infern i fer-se part d’ell fins al punt de no veure’l més. La segona és perillosa i exigeix atenció i aprenentatge continuats: cercar i saber reconèixer qui i què, enmig de l’infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai”. CALVINO, Italo,
(1985). Les ciutats invisibles. Barcelona: Empúries, pàgina 162.
Entrades
4 comentaris:
Això d'acceptar l'infern és fotut...i massa habitual.
Temps d'enyors ;( Veurem com va.
Com tu, Les ciutats invisibles, no es dels meus preferits. Fins i tot els millors fluixegen de vegades :)
L'infern existeix aquí i ara com diu Calvino i per suposat existeix encabada la vida, és a dir, quan ens morim:) l'astucia del dimoni es fer-nos creure que no existeix deia el bo de Baudelaire. PD: No m'agrada Italo calvino:( saludus
De vegades, criteri, les circumstàncies s'imposen i si lluites contra elles les fas més gran. Cal deixar-les debilitarl i després patapam!
Deu ser un llibre molt bé, Clídice. Em va suggerir molts aforismes, però no m'ho vaig passar bé llegint-lo.
Efectivament, Noctas, l'infern és ben palpable. Marcovaldo, però,´s'adiu molt amb la crisi que estem visquent. Si no l'has llegit, paga la pena.
Publica un comentari a l'entrada