Del mandat democràtic, però del dolor com el primer dia

"Tenim un mandat democràtic", sentim dir últimament; un mandat democràtic sorgit de les urnes. Hi ha un consens tan gran en aquesta afirmació que anar en contra t'assenyala com un "espanyolista", adjectiu més enllà del qual ja no existeix res pitjor. Però no podem deixar de cridar l'atenció sobre el consens, un consens construït pel poder constituït, que també aspira a ser constituent (la qual cosa no deixar de ser una paradoxa que ja ens hauria de fer sospitar sobre el consens del mandat democràtic). Existeix un consens, és a dir, els partits que governen estan d'acord, han estudiat, com deia Rancière, en les mateixes escoles, mantenen un joc d'amistat més enllà de la ideologia, molt més que una ideologia més enllà de l'amistat. Pensen lesmateixes solucions. I el poble assisteix activament (una part del poble) a la constitució constituent del partit constituent per la construccció del consens.

Afaitant-se a favor del vent de l'angoixa, però del dolor com el primer dia, ningú no en diu res.