El futbol és política (per sort)

Ja ho vaig dir fa un temps: el futbol és política. Alta política. Altíssima política. I és tan alta política perquè mentre que en la desastrosa política de partits (espanyols i catalans) la falsedat i la hipocresia ens apropa a la manera de fer política de les pitjors dictadures, en el futbol la política, en el sentit pristí, apareix cartesianament (de forma clara, per tant, i diàfana). El futbol és la política sense engany. 

Així, caldria tenir present que els clubs de futbol són partidaris de formes de govern, de maneres de fer política. No es tracta, evidentment, de polítiques de partit, sinó de formes de governar. En aquest sentit, el Barça i el Reial Madrid són paradigmes de govern que lluny de ser similars representen dos pols oposats. Mentre el Barça representa el liberalisme, el Madrid s’ha apropat clarament al neoliberalisme. I no és, no sigueu ingenus ni us deixeu manipular, que uns –el Barça- siguin antics i altres –el Madrid- siguin moderns, no. És tracta de que el liberalisme, en la seva forma més comuna, sempre ha tingut present les conseqüències ètiques de les seves polítiques; el neoliberalisme, en la seva forma dolça –encara i per poc temps- ha vinculat la política al Déu economia i a la Deesa èxit  El liberalisme ha estat sempre controlat per la religió (santa i imperfecta religió) que, si és cert que ha fet mal en el món, ha estat capaç de fer molt bé i, sobretot, controlar que el mal fes del món la seva masia. També socialisme i l’anarquisme, en les versions socials i no polítiques han col.laborat a que el món fos una mica millor. Anorreats els murs ideològics, pels propis partidaris, la injustícia no té més fre que el propi cansament. 

No ens estranyi, per tant, que atorga tot el poder, el poder absolut, el poder sense control, a un entrenador esdevingui una forma de generar injustícia. El Madrid ha funcionat com un neoliberalisme esportiu i els resultats estan a la vista. En tres anys i un munt de despesa, els resultats han estat pèssims. Els resultats esportius, però encara més els socials i els culturals. La tancada a Antón Meana ha estat només una mostra d’una acció d’un club en caiguda lliure, caiguda cultural, caiguda ètica, caiguda social.

Quan un club només es mou per l’èxit a qualsevol preu, comença ja per perdre: perd justícia, perd ètica. Volent guanyar a l’etern rival, comença per perdre. El liberalisme, per contra, el de Tito Vilanova, genera simpatia, fa gols, fa estimació, fa cultura. Encara que es perdi, com es va perdre l’any passat, no anorrea el club perquè sempre ha guanyat en cultura, en educació. Una llàstima: llàstima el periodisme seguidista (en massa, excepció feta de Garcia Caridad, gran periodista de la vella escola, i algun més, pocs) construït sobre les pedres de l’odi al rival, i no per l’amor a una idea; llàstima pels diners gastats en èxit improductiu. Sigueu neoliberals: el Madrid mostra el camí.

Barcelonisme liberal o neoliberalisme madridista.

Si no coneixessim un munt d’opinions superficials, jo diria que aquella que afirma que no cal barrejar el futbol amb la política és la més ridícula i banal de totes. I us ho dic sabent que en la llista de les banalitats en tinc un lloc reservat, fet que, per altra banda, no em desagrada.  Cap banalitat però comparable a la de no barrejar política i futbol.... El futbol forma part de la política, com els hospitals (i els metges, i els medicaments, i les epidèmies).

Ben mirat, és enganyós que s’entengui que un, el futbol, i l’altra, la política, transcorrin separats perquè aleshores s’entén la política només com a política de partits (però no de futbol). Mireu, és bo que futbol i política estiguin relacionats i és bo, i saludable, que aquesta idea confongui els polítics.

Pensem en el Barça i, qui pugui, que pensi en el Madrid. El Real és un equip que representa, en l’actualitat, les relacions líquides de les que parla el flamant premi Cervantes Zygmunt Bauman. Les relacions líquides són relacions de consum, de poc compromís o per un curt espai de temps, de canvi constant, de relacions superficials i passatgeres El Barça, però, representa, encara, el poder de la tradició, de la planificació a llarg termini, de la paciència, del lligam, de l’arrel. Així, el Madrid canvia d’entrenadors sovint, i el Barça, no. Per això, els jugadors són allò que caduca com l’aire que respirem, mentre que en el Barça continuen més anys. La política esportiva Kleenex front al mocador de tela. Per això és l’economia contra el treball; el capitalisme de casino front al capitalisme de l’Estat del Benestar. Periodisme seguidista, front a periodisme d’opinió; enaltiment de la mentida, front a enaltiment de la veritat. No ens estranya que a Madrid es valori l’eficàcia de l’entrenador per sobre de tot, mentre que a Barcelona l’eficàcia de l’entrenador va de la mà amb l’educació de l’eficàcia.

A més a més, però, la secció de futbol del Barça és la voluntat d’inserir-se en un món que no va bé i col.laborar a mitigar les injustícies, mentre que el Madrid és la voluntat d’inserir-se en el món de l’empresa; el Barça surt al món i produeix beneficis; el Madrid se’n beneficia i produeix beneficis a qui ja en té de beneficis.

El Barça és Guardiola, és el respecte, és l’humilitat, l’educació, la temperança, però també la rebel.lia del moment; el Madrid és la justificació constant mitjançant les tècniques de la publicitat, dels desviament de la mirada, de l’assessoria d’imatge; el Barça és el creixement personal i la competència amb un mateix; el Madrid és la mirada a l’altre i la competència directa i indirecta. Esforç, per un costat, lluïment per l’altre; Modèstia o enaltiment; ésser estimat o cercar l’estima; companyerisme o falsedat. El Barça és el liberalisme; el Madrid el neoliberalisme.

Per això sóc del Barça.

Indefinició quàntica

1. Mantenir-se en un estat d'indefinició quàntic (i no linxar ningú)
2. Ens costarà un segle (o més) recuperar allò que hem perdut en aquests 10 (quasi 11) anys de segle XXI
3. L'estat de l'educació és PISA?
4. Som més educats avui que ahir?
5. El museu del Barça està al camp
6. Riem