La Ley Sinde i la cultura

No és la meva intenció emetre un judici sobre la Llei Sinde. M'acompanya la ignorància, per una banda, i la desgana, per una altra. Però tenia ganes d'expressar el que penso des que vaig sentir un programa a la ràdio, entre fogons i plats, que en parlava. Malparlava. Errava. Crec.

Fa anys, anava al Cineclub Imatges, enamorat com estava d'una noia que també hi anava.Quatre gats. Fassbinder, Tanner, i altres genis m'obligaven a un sobreesforç. Per sort, res de Rossellini. Més tard, amb l'èxit de la proposta, els continguts es suavitzaren i l'assistència es multiplicà per 30. Res d'Antonioni.  L'escot, La naranja mecànica.... D'aquella època em quedà el plaer del cinema i, sobretot, del plaer del cinema els divendres. I, amb la vinguda al món dels nens, dels meus nens, el cineclub es presentà a casa. Tots els divendres, després d'acabada la jornada i la setmana laboral, sessió de cinema. Els germans Marx, Agárrame ese fantasma, El mago de Oz, Indiana Jones, La Guerra de las Galaxies, Ultimatum a la Tierra, El gendarme.... i tantes altres.

1. Primera mentida: Baixar-se pel.lícules d'internet és gratis. No, els usuaris han de pagar religiosament la connexió. Cada mes. Algú es beneficia de les connexions a internet, per tant. No són ells qui haurien de pagar per les descàrregues?

2. Segona mentida: Compartir pel.lícules va contra la cultura. No, tot el contrari. Internet permet accedir sobretot a pel.lícules que són difícils de trobar, poc comercials, quasi oblidades. On trobar les de Lou Costello i Bob Abbott? EL que va contra la cultura és pensar "només" en el benefici.

3. La manera (una forma) d'agafar gust pel cinema és veient cinema. El cinema poc comercial, si a sobre, no és gaire accesible, produirà l'efecte fugida. Cinema espanyol? català? Doncs, deixeu que la gent li prengui el gust. Que puguem tastar. Així fareu millor cinema.

4. La cultura no pot ser només economia. Per això les biblioteques tenen servei de viceoclub (per això i per la crisi de lectura que hi ha; i perquè els polítics només es preocupen de tenir usuaris dels seus mal governats serveis públics)

Això sí és un Conte de Nadal (II) i Fama

1. Ah! Els catalans canalons de Sant Esteve! Res de res; per Sant Esteve el tradicional era menjar l’arròs de coll i punys que era força econòmic en contraposició amb els burgesos canalons (i boníssims, tot s’ha de dir).

2. Per cert, el dia de Nadal, el Gall d’Indi, ni provar-lo; el Gall d’Indi era una tradició cara que menjaven les famílies adinerades de Barcelona i que provenia de més enllà de l’Atlàntic. La resta, pollastre, i gràcies.

3. Ahir vaig anar a veure Fama, cosa de tenir nens. Ostres! Hi ha dues escenes magnífiques que penso passar en les meves classes de Sociologia a veure que diuen els i les alumnes.

La primera mostra una parella. Van a una festa. Mentre el noi va a buscar un refresc, la noia es posa a parlar amb un antic alumne de l’escola que ara treballa en una sèrie de televisió. El noi li proposa que vagi a fer un càsting i s’acomiaden amb un petonet. Ah! Però el noi que ha anat a buscar el refresc els enxampa fent-se un petó (a la cara, res de llengua ni cargol). El noi s’enfada i li explica a la seva parella que l’altra només es vol aprofitar i que si va al càsting pleguen (més o menys) Ah, carai! Quin morro masculí. Quina situació de gelosia tan coneguda! La noia, però, va al suposat càsting. Això és el més greu. El noi tenia raó i l’actor només vol donar-se (perdoneu l’expressió de la meva infantesa) el bistec. Home...  la pel•lícula hauria de ser més educativa i mostrar que el tio és un mandon i que cal ajudar la noia!, que ja es grandeta i que si no vol no es donarà el bistec per un paper en la sèrie. Vaja, dic jo.

La segona. Un parell de nois han fet una cançó i els falta la veu. Senten una noia de l’escola i li proposen que canti amb ells. Fan una maqueta i la porten a un productor que la troba interessant. Quan tornen després d’uns dies a veure al productor els diu que allò interessant no és la cançó sinó la veu de la noia i la volen promocionar.. Però els dos nois s’empipen i un l’etziba a la noia: “et vaig descobrir jo” així és que no li diuen: “tia, aprofita l’ocasió, que mola molt i que t’ajudarem”. No, no... La noia, entre l'espasa i la paret, desaprofita l’ocasió i se’n va amb els nois. Solidaritat? Una m.. amb la solidaritat de grup. Si arriba a ser un noi, tira milles i disc al canto.

La qüestió és que en la discussió posterior, els dos nois, el Jordi i jo, interpretavem que era una pel•lícula que impulsava contravalors; mentre que, al•lucina, les noies amb qui parlaven pensaven que no. I ara jo hauria de dubtar, però de moment no puc. Va ser molt entretingut.

Som records en el Museo del Temps

Qué hermosa vida la del que huye... de la televisió i se'n va al teatre el diumenge, al Teatre Nacional. I quina vida la de qui va a veure un espectacle infantil com "El museu del Temps", una idea original de José Antonio Portillo, a qui l'hauríem de fer un monument per treure el teatre infantil del sopor en el que, exceptuant bendites excepcions, ens té  mig adormits. I quina sort sentir i veure l'Àlex Cantó, el Nacho Diago i el Carmelo Moreno. Quina sensibilitat! Renoi! Perdoneu que no citi tothom, que la llista és llarga i la vida curta, però certament us ho mereixeu. Escenografia fabulosa! Així sí, gens afectada ni sensiblera. Estava fart, en la meva feina de pare, de veure obres, que tracten els nens com si fossin ciutadans de segona, sense enteniment, ni sensibilitat i, de sobte, Albena Teatre es presenta i diu: home, el més important de la vida és el temps. I agafen el temps i fan una obra filosòfica infantil. Després de la derrota del València contra el Madrid, un hom es reconforta amb València amb aquesta obra on "xiquets i quitetes de diferents ciutats han buscat en la seua memòria un objecte molt important de la seua infància. Un objecte que guardarà un record, un temps passat que no volgueren perdre. Després van soterrar eixe objecte en un lloc triat per ells mateixos, a la seua ciutat, perquè res ni ningú poguera furtar el seu temps passat i així poder construir el Museu del Temps del món". I jo ja m'estic pensant amb el meu nen gran i el meu nen petit, i amb el meu propi nen quin objecte enterrarem per tal de recordar-lo, perquè, al capdavall, què som sinó records?

PD. També he anat a veure Julie &Júlia (o era Julia &Julie?) Una pel.lícula sobre cuina i blogs. La primera que he vist sobre el tema blogaire. Una noia decideix escriure un blog explicant lers receptes d'un llibre de cuina. Vol ser escriptora i al final, gràcies al blog, aconsegueix publicar un llibre.

Per a passar l'estona.