Fa uns dies llegia a La Vanguardia un article sobre l'esport escolar; sobre el comportament dels pares -de les famílies, més aviat, perquè en aquest aspecte la mala educació sí es comparteix- en els partits que juguen els seus fills i filles. De les actituds dels pares i mares ja en sabia alguna cosa, per la via teòrica i per la via pràctica. Poques actitvitats poden donar una idea tan clara de la gent com assistir a un partit que juguin als seus fills; ja sigui de futbol ja sigui de bàsquet, que són els que més he vist com a pare. Certament La actitud agresiva de los padres en el deporte amenaza los grandes valores del juego y perjudica a los niños. Però no només l'actitud agressiva. També amennaça els valors del joc allò que els pares, educadament i tranquil.lament, diuen als seus fills abans del partit, després i, clar, durant. Així, en un esport d'equip no paro de sentir "¡solo!" "¡solo!", o "¡sol!", "¡sol!" . Sol? Sol. En un esport d'equip, els pares els criden que vagin sols. I, clar, al final van sols i, en no ser Messi, perjudiquen l'equip i es perjudiquen ells mateixos.
Em dol, molt, veure com els pares es queixen de l'àrbitre. I em dol el doble veure com criden l'àrbitre quan s'equivoca en un fora de banda al mig del camp. No m'hi sento a gust. Em fa vergonya. També em dol, i em fa vergonya, veure com els nens, petits, petites, es queixen a l'àrbitre o no volen donar la mà a l'adverdari quan perden. I em dol i dona vergonya sentir com algun pare, i alguna mare, justifica els insults i/o renecs del seu fills amb la tòpica expressió "va calent" o la més professional "té el cor a 200 per hora". És precisament a 200 per hora quan cal controlar el cor, que a 60 no té mèrit. Els nens juguen com els hem ensenyat a jugar. Fins que es fan grans. Ni més ni menys.
Entrades
