La civilització de l'espectacle

Voldria escriure de molts temes, però estic entestat en viure i la intensitat d'aquests mesos m'ho ha posat un xic difícil. Aquestes vacances, a més a més de viure, he estat llegint bastant: La era del vacío de Gilles Lipovetsky -una obra que fa magistralment honor al títol- que volia llegir per una qüestió estrictament professional i  La civilización del espectáculo, un assaig (?) de Vargas Llosa, entre d'altres (Kafka, Reverte, Martel). Podria fer un munt  de valoracions positives i negatives, però en la xarxa en podeu trobar algunes i jugar a veure si són o no encertades. El més important és que el llibre del premi Nobel, en general, fa honor a la banalització de la cultura de la que parla. Sense adonar-se, clar. Frívol en general i frívol en concret, però bastant interessant. La valoració que fa de Michel Foucault és força inculta. El titlla de postmodern i d'estructuralista. "Los filósofos libertarios como Michel Foucault", diu (p. 86), aplicant un estereotip a u  filòsof que va pertànyer al Partit Comunista Francès i que es va desvincular. No li haurien de tenir en comte a Vargas Llosa que es refereixi a Foucault fent referència a que "frecuentaba los baños gays de San Francisco" perquè seria acudir a l'escàndol propi del periodisme de la societat de l'espectacle, però Vargas Llosa no hauria de sentir-se afalagat per aquest comentari més propi de la bàrbara incultura que de la "alta cultura" que troba (i trobem) a faltar. El llibre de Vargas Llosa paga la pena malgrat ell (no debades es diu Llosa) consideri que tot el divertit és superficial i el seriós avorrit.

 Malgrat tot, m'interessa ara copiar una cita que pot il·luminar algun "filòsof" (amb què poca cura utilitzem les paraules!) que afirma que estudia més del que estudia perquè si estudiés tant com diu fora millor persona. Sí, efectivament, la cita versa sobre l'obsolescència del coneixement i encara dubto en escriure-la perquè a partir d'ara perdrem el plaer de sentir afirmar, bàrbarament, que és inútil fer una tesi doctoral sobre un filòsof d'un corrent quasi extinc:

"Las ciencias progresan, como las técnicas, aniquilando lo viejo, anticuado y obsoleto, para ellas el pasado es un cementerio, un mundo de cosas muertas y bsuperadas por los nuevos descubrimientos e invenciones. Las letras y las artes se renuevan pero no progresan, ellas no aniquilan su pasado, construyen sobre él, se alimentan de él y a la vez lo alimentan, de modo que a pesar de ser tan distintos y distantes, un Velázquez está tan vivo como Picasso y Cervantets sigue siendo tan actual como Borges o Faulkner" p. 73

Foucault i la crítica

Extrec, i pel mateix preu descontextualitzo i tradueixo, unes afirmacions de Michel Foucault. Amb la boca petita ho dic, perquè citar Foucault es retratar-se massa. Però les seves paraules serviran per a, torno a descontextualitzar, sanar-me: “En allò que a vosaltres es refereix (…) no sabeu raonar. Pitjor encara, sou perillosos per a nosaltres i per a vosaltres mateixos, excepte que, com nosaltres, no vulgueu trobar-vos un dia patint una justícia que dorm sota les seves arbitrarietats. També representeu un perill històric. Doncs una justícia té el deure d’interrogar-se sempre sobre si mateixa, tal volta com una societat que tan sols pot viure de la reflexió i de l’acció que exerceix sobre sí mateixa i les llurs institucions”. És per aquesta i altres raons que sempre els dic als meus alumnes que jo he vingut, sobretot, a criticar tot el que pugui. Intentem ser justos, però critiquem. Que criticar, amb arguments, no és fàcil. Que criticar és molt saludable. I que és el primer pas en el canvi i en la transformació.

PD. Inventem un aforisme (no gaire bo): Només molesta la crítica a qui se sent retratat i és per això que no suporta al criticaire.