Independentisme, guerra i inexistència.

Últimament abunden els escrits sobre independentisme. Augmenten els nacionalistes i també els perdonavides. Augmenta, sobretot, l’exclusió dogmàtica. I aquest no és el país que jo somio. Ni molt menys. En conec uns quants d’independentistes “de tota la vida”, que no han llegit mai un llibre i que tenen més formació doctrinària que no pas humana; posats a dir, tampoc destaquen en educació de cap tipus. I sovint menys encara en capacitat crítica. I encara menys en cortesia. Del que els interessa agafen allò que els convé. Estant en possessió de la veritat, com es pensen que estan, destil·len una Catalunya repugnant. Repugnant i de mentida. Perquè no és possible la construcció social sense el diàleg, ni desitjable la construcció de Catalunya amb el ferro de la ignorància i la màscara. La Catalunya que es construeix des del seu petit tràfic d’influències, els estudis elaborats cobrant per ser uns coneguts, o saludats. El dia que calgui votar la independència, si us plau, fiqueu el meu vot en un altre urna perquè no vull que s’impregni de la pudor totalitària dels que treballen per compte d’altri cobrant del renec. Sereu independentistes, però la vostra Catalunya put.

Completeu amb:
L'independentisme és guerra
On és aquella Catalunya? Ha existit mai?