Submissió a la cultura

Molts professors diuen als seus alumnes, en el decurs d'una classe, que "si a algú no l'interessa el que explico pot sortir fora". En els nivells obligatoris, no poden marxar, si no... I en els nivells postobligatoris no marxen "per la nota" i perquè poden consultar el telèfon a la classe.  Si es prohibís el telèfon, molts marxarien. Els alumnes van a la classe a veure si els motiven, vaja, "a veure què fan" i a veure els amics. Per a molts, l'educació és passar un temps assegut fins que els donen un títol.
Ben mirat, en lloc de dir "si a algú no l'interessa" seria més correcte dir "si algú és incapaç d'interessar-se...", perquè, no ens enganyem, això és el que passsa exactament: una gran incapacitat d'interessar-se per la cultura i pel món. Generalitzant, clar. 

Ensenyar i aprendre, no obstant, és precisament això: sotmetre la voluntat al tema del professor. És així com hem après a estimar, La Celestina, Tirant lo Blanc, Sed de Mal o La Muntanya Màgica. El professor no ens va motivar, sinó que nosaltres vam decidir escoltar-lo, i aprendre. I ara som una mica més feliços, i més lliures.

Fermament depenents

Zweig, el gran escriptor, ho va expressar clarament en el seu assaig sobre Erasme: la dependència econòmica de l’intel.lectual és també, i quasi necessàriament, una dependència de les seves idees. Es tracta d’allò que el poble, sàviament, descriu com l’impossibilitat de no mossegar la mà que et dóna de menjar.

 “Pero que el intelectual se emancipe no entra dentro de las previsiones de un mundo aún semimedieval. El marcado escalonamiento social separa claramente unas clases de otras: los príncipes, terrenales y eclesiásticos, los clérigos, los gremios, los soldados, los funcionarios, los artesanos, los campesinos, cada clase es un grupo rígido, cuidadosamente amurallado contra cualquier intruso. En este orden del mundo aún no hay sitio para los intelectuales, los creadores, los eruditos, los artistas independientes, los músicos.” p. 41.

Hem tornat al món anterior a l’humanisme. Però no és enyor de l’humanisme el que m’ anima, més aviat és una desenyorança del medievalisme el que em commou.

 “Los honorarios, que más tarde garantizarán la independencia, no se han inventado todavía. Al hombre de espíritu no le queda otra elección que servir de alguna manera a las clases dominantes, ser sirviente de un príncipe o de Dios. Puesto que el arte aún no es un poder, teien que buscar favor en casa de los poderosos o ser favorito de un señor caritativo, mendigar aquí una prebenda y allí una p ensión, tiene que doblegarse (...) y engrosar el círculo  de la servidumbre. Si no quiere morirse de hambre, tiene que halagar al vanidoso con dedicatorias, asustar al miedoso con panfletos, cortejar al rico con cartas mendicantes. Incesantemente y sin ninguna seguridad, en casa de un mecenas o de muchos, se repite esta lucha indigna por el pan de cada día” p. 41-42.

No és mai més digne l’opressor que l’oprimit. El més indigne de tots els homes és aquell que, criticant la indignitat de la dependència, s’esdevé un col.laborador de qui la instaura, per tal de, tot continuant criticant la dependència, poder establir-la.

Zweig, Stefan (1938, cito per 2005). Erasmo de Rotterdam. Triunfo y tragedia de un humanista. Barcelona: Paidós.

La llibertat Guiant al Poble

O el poble guiant la llibertat