Reconforta anar al teatre a comprovar com allò antic encara està de plena vigència. Passat de moda, potser, però l'outlet triomfarà. Decepciona veure que, en realitat, el món no canvia tant com ens pensem i es diu. Veient Mort d’un viatjant, d’Arthur Miller, al Teatre Lliure, un acaba per adonar-se que el món s’ha aturat i que el sistema capitalista ha produït misèria. Ben mirat, el que fa és, sobretot, ocasionar tragèdia; la tragèdia que ha aportat el somni americà a les nostres societats contemporànies. Perquè el somni americà és sobretot això, un somni, una il·lusió, una mentida que construeix una persona entregada al seu treball: “un viatjant ha de tenir somnis. És part de la seva feina”. Tant se val si és un viatjant, al capdavall és una persona, un treballador, un pare, un marit.
El problema és que els somnis d’un home, són això, somnis, il·lusions, mentides; els somnis d’una societat, per contra, esdevenen darwinisme social en estat més o menys liquat o més o menys gasós. El somni americà, la meritocràcia, és la fantasia del control social i, com fantasia, com somni i com control no pot generar més que misèria i tragèdia, és el seu indefugible resultat.
El somni americà, però, implica acceptar acríticament la realitat de la competència, el desig de ser el millor; no és, com l’Arthur Miller deia, un “qüestionament revolucionari de l’entorn estable”. No ho pot ser. No ho ha estat. No ho serà. Els somnis, liberals o neoliberals, seran tragèdia, però no seran veritables somnis.
Entrades
