La Cup tampoc

“No hay palabra confiscada, nadie amordaza a nadie, los pueblos hablan, hablan sin parar –pero jamás han dejado de hablar el lenguaje de sus amos". (Henry-Levy, 1978: 44).

La Cup tampoc.

Reistència

“Tan cierto es que no existe deseo original ni parasitario, que no existe deseo rebelde ni corrosivo, que no sean simples versiones de la voluntad pura del Amo” (Henry-Levy, 1978: 41).

I no és que estiguem alienats, com s'apressaria a dir un mentider de les falses i interessades resistències, és que l'alienació primera és presentar-se com a esclau i actuar com Amo.

Als capitalistes

“La ideología es una “mentira” que, al caer gota a gota en el corazón de los hombres, los fuerza a “conocer poco y mal” la realidad de su opresión (Henry-Levy, 1978: 15).

Tots aquells que creieu en el sistema esteu tan equivocats o més que aquells que no en creuen. La vida no us alliberarà del vostre somni.

Alternativa

"(...) los sindicatos (...) eliminando toda forma de propiedad o apropiación se vuelven propietarios privados, ya no del capital sino del proletariado" Bernard Henry-Levy. (1978). La Barbarie con rostro humano. Barcelona: Monte Avila Editores, p. 81

Per desgràcia aquesta és l'essència que comparteixen aquells que es pretenen alternativa. Al capdavall, la mentida per norma, l'explotació per sistema.

Psicary Lacapoppins. Un conte molt trist

Hi havia una vegada, que em perdonin els psicòlegs i les psicòlogues, una psicoanalista molt bona, molt bona, però que molt bona. A més a més de ser bona, molt bona, s’agradava a sí mateixa molt, però que molt. Sempre tenia, en secret i de forma inédita, un diagnòstic per a tot (potser no era tant lacaniana com es pensava). Un dia la va anar a visitar un mag que, el pobre, tenia la síndrome de Peter Pan. El mag estava molt preocupat per la quantitat de nens i nenes que no anaven a escola. El mag estava molt trist. Un dia, diuen les llengües viperines i acomplexades, que Psicary Lacapoppins va inventar la solució a l’absentisme infantil i juvenil: faria un grup de teràpia. Dit i fet. Amb el temps, el mag que tenia la síndrome de Peter Pan, o això l’havien dit perquè creia en els miracles i tenia moltes il·lusions, va preguntar-li com anava la teràpia dels nens i nenes absentistes. No ho sé, va respondre Psicary Lacapoppins, no he començat perquè no ha vingut encara ningú. I el mag es deixà colpir uns instants de la tristesa que envaeix a qui té encara una il·lusió, només uns instants i tornà a somriure confiat en què, quan comencés la teràpia, sens dubte Psicary Lacapoppins solucionaria el problema de l’absentisme i de la seva tristesa.

PD. Què difícil és fer compost amb merda de tan poca qualitat!

Una sensació

Quan més estudio més humil em sento, però més difícil em resulta ser-ho. Els defectes dels altres apareixen nítidament. Es poden resumir en un: ambició injustificada.

La vida és

La vida és essencialment biològica; viure-la, però, significa simplemente humanitzar-la; no trobar-li el sentit ens aboca senzillament a consumir-la.

Al meu fill gran que avui ha vist com, sota la neu i l'adolescència, la càmera de fotos l'abandonava per anar al fons del llac mentre les llàgrimes s'apressaven a acomiadar-la com si fos un enamorat (jo, el fet, l'he vist amb menys romanticisme).