Graduació a la Facultat de Pedagogia

Deia Cioran que la glòria avergonyeix perquè es persegueix en secret. Si és veritat o és fals, jo no ho sé; sí sé, però, que cert  reconeixement, quan no es persegueix, dóna molt de plaer i et fa plantejar si potser no el perseguies una mica. Per què, si no, t’hauria de fer il·lusió?

Divendres vaig exercir de padrí dels llicenciats -són les últimes promocions abans de passar als graus- de les alumnes, i algun alumne ben mudat, de pedagogia de la Universitat de Barcelona. L’acte fou preparat per elles amb col·laboració del Javier. Una graduació molt digne, molt entranyable i molt bonica.

Començà a les sis de la tarda, suposo i desitjo que així fos, perquè jo no hi era: estava encara treballant. Vaig arribar cap a les sis i vint i no podia entrar perquè l'edifici del teatre estava ple de gom a gom. Estava ple i ben calent, tot s'ha de dir, que entre la calor i l'emoció venia amb la camisa més fosca per la par de les aixelles. En entrar feien un discurs (seria el primer?) i just en acabar vaig començar a demanar pas per endinsar-me, com les estrelles de cinema, pel passadís central, l’únic espai que restava sense càmeres de vídeo, ni de fotos, ni persones. En aquell precís instant en que em precipito cap a l’escenari, criden al Jou, agafa el micròfon i faig la meva parició pel passadís, així que no se li acut res millor que saludar-me: "Mira, l'Albert!", diu. Tothom es gira i em mira i jo que avanço fredament, com un tomàquet, fins el meu lloc reservat al costat de l'Héctor. L'alumnat crida i, potser fins i tot aplaudeix que amb la vergonya ara ja no sóc capaç de recordar-lo; si recordo que només desitjo arribar al lloc reservat al costat de l'Héctor i sentir les paraules del Jou, que les portes anotades com correspon en un teatre ple a vessar.

Finalment, després de repartir els diplomes, una copeta al claustre i les fotografies que et van demanant pares i alumnes que per això ets el padrí. M’agafo al Jou i foto, i foto, i una altre foto, i gent que saluda aquí i allà i copa de cava.

No sé que en pensen la resta de professors sobre aquest acte, però puc imaginar que hi ha de tot. Alguns pensaran, “perquè és populista”; d'altres, “perquè aprova molt”. Em giro cap al Jou i li dic. El Francesc s’apropa i ens diu que som padrins perquè tením cabell -lògicament ell en té molt menys- perquè som joves, i perquè fem bé les classes. Tot som, però, suiposicions, clar, sobre les classes i sobre la joventut. 

Deia Cioran que la glòria avergonyeix perquè es persegueix en secret. Si és veritat o és fals, jo no ho sé.