Graduació a la Facultat de Pedagogia

Deia Cioran que la glòria avergonyeix perquè es persegueix en secret. Si és veritat o és fals, jo no ho sé; sí sé, però, que cert  reconeixement, quan no es persegueix, dóna molt de plaer i et fa plantejar si potser no el perseguies una mica. Per què, si no, t’hauria de fer il·lusió?

Divendres vaig exercir de padrí dels llicenciats -són les últimes promocions abans de passar als graus- de les alumnes, i algun alumne ben mudat, de pedagogia de la Universitat de Barcelona. L’acte fou preparat per elles amb col·laboració del Javier. Una graduació molt digne, molt entranyable i molt bonica.

Començà a les sis de la tarda, suposo i desitjo que així fos, perquè jo no hi era: estava encara treballant. Vaig arribar cap a les sis i vint i no podia entrar perquè l'edifici del teatre estava ple de gom a gom. Estava ple i ben calent, tot s'ha de dir, que entre la calor i l'emoció venia amb la camisa més fosca per la par de les aixelles. En entrar feien un discurs (seria el primer?) i just en acabar vaig començar a demanar pas per endinsar-me, com les estrelles de cinema, pel passadís central, l’únic espai que restava sense càmeres de vídeo, ni de fotos, ni persones. En aquell precís instant en que em precipito cap a l’escenari, criden al Jou, agafa el micròfon i faig la meva parició pel passadís, així que no se li acut res millor que saludar-me: "Mira, l'Albert!", diu. Tothom es gira i em mira i jo que avanço fredament, com un tomàquet, fins el meu lloc reservat al costat de l'Héctor. L'alumnat crida i, potser fins i tot aplaudeix que amb la vergonya ara ja no sóc capaç de recordar-lo; si recordo que només desitjo arribar al lloc reservat al costat de l'Héctor i sentir les paraules del Jou, que les portes anotades com correspon en un teatre ple a vessar.

Finalment, després de repartir els diplomes, una copeta al claustre i les fotografies que et van demanant pares i alumnes que per això ets el padrí. M’agafo al Jou i foto, i foto, i una altre foto, i gent que saluda aquí i allà i copa de cava.

No sé que en pensen la resta de professors sobre aquest acte, però puc imaginar que hi ha de tot. Alguns pensaran, “perquè és populista”; d'altres, “perquè aprova molt”. Em giro cap al Jou i li dic. El Francesc s’apropa i ens diu que som padrins perquè tením cabell -lògicament ell en té molt menys- perquè som joves, i perquè fem bé les classes. Tot som, però, suiposicions, clar, sobre les classes i sobre la joventut. 

Deia Cioran que la glòria avergonyeix perquè es persegueix en secret. Si és veritat o és fals, jo no ho sé.

Cuaderno amarillo (massa groc)

Llegeixo: “El intelectual, en tanto que intelectual es mezquino, inseguro, egocéntrico, neuróticamente preocupado por su prestigio, despiadado con los demás, chismoso” (Pániker, Salvador (2000). Cuaderno amarillo. Barcelona: Plaza & Janés, p. 210). Aquestes paraules les va comunicar Edgar Morin a Salvador Pániker i més aviat sembla que estigués fent una radiografia de Catalunya, d’Espanya, del món. Fàstic.

Dignitat

Per molts esforços que fem no podem transformar la dignitat en fama, ni la fama en dignitat.

Fi de partida, fi de trajecte.

Aquest és l'últim any  que impartiré la Sociologia, per qüestions burocràtiques. La Història passa a ser optativa i no sé què passarà, perquè passo de demanar res a ningú. Habitualment no dic el que diré, perquè no ho sento, però ara, donades les circumstàncies.... Les meves classes han tingut sempre una bona valoració, fins i tot, utilitzant com utilitzen uns criteris que no en van gens bé, en surto molt ben parat, massa ben parat, tenint present que puc dedicar un temps ínfim a preparar les classes (i en tinc constància documental que no vull publicar). Dilluns comença el final, les meves últimes classes. Unes classes dures, treballades, matineres. Unes classes que ja sento que en manquen. He rebut fa uns dies alguns missatges. Reprodueixo un:

"Benvolgut Albert,

tot i que no ens coneixem sinó de vista pels passadissos de la casa, t'escric per demanar-te una coseta.

Sóc una estudiant de tercer que tanmateix desitjaria matricular algunes matèries de quart. El cas és que en època de matriculacions, el teu grup d'Història de l'Educació a Catalunya, ja es trobava tancat...Sé q hi ha places a l'altre,ara bé, jo sóc alumne de tardes i malauradament no he pogut cursar amb tu sociologia. Parlant en plata, m'agradaria molt poder fer aquesta assignatura amb tu per conéixer la teva docència. Així doncs, aquí va...hi hauria alguna possibilitat que obrissis el teu grup aquest proper semestre per tal de poder-m'hi matricular? No em faré pesada, però el cert és que m'encantaria que existís aquesta possibilitat. Moltíssimes gràcies i molt bona entrada d'any."

No sé si l'any vinent continuaré amb altres matèries, perquè sóc un esperit lliure, una persona que valora la feina ben feta i no estic disposat a fer qualsevol cosa. El meu treball es desenvolupa d'amagat, imitant matuserament l'anonimat de Salinger, salvant les distàncies, clar. La meva obra sóc jo. Per d'altres, el seu jo és la seva desgràcia i la seva obra unba excusa.

De la immigració i la fama

Algunes conclusions sobre la immigració publicades en un comentari al blog de Brian (tan de pressa que hi havia algunes faltes):

1. Què passaria si als immigrants no tinguessin unes condicions de vida mínimament dignes? Recordem que això (com la desigualtat extrema a la que estem arribant) és el que va donar lloc a la invenció de l'Estat del Benestar. Si no gastem en la gent (immigrants estrangers, i immigrants catalans) haurem de gastar en presons, en policia, i, al capdavall, en rams de flors al cementiri.

2. Perquè no ens fixem en un fet tan simple com és que tothom té dret a la vida? Nosaltres hem col.laborat prou bé a crear unes condicions penoses en els seus països; encara que no ens agradi reconeixer-lo.

3. Què sentim quan una persona mor al carrer perquè ningú la vol atendre? Què passarà si no tenin cobertura de salut?

4. Si deixem que hi hagi gent sense servei sanitari estem obrint la possibilitat a acostumar-nos a que alguns tinguin serveis i altres no; no és el primer pas per "nordamericanitzar" la nostra salut? És el que ens interessa com a ciutadans? (si ens interessa, com deia Sánchez Dragó, como ciudadasnos)

Una resposta a Criteri:

Fa un temps que va preguntar la raó per la qual les vaques grosses no publiquen comentaris als blogs.

1. No ho necessiten, i, sovint, les vaques grosses només actuen per interès propi: no ho necessito, no publico comentaris. Així de simples (o era ximples?).

2. No pensen que pagi la pena aclari res. Ells són els que tenen raó i altres si volen aprende, que vagin al seu blog.

3. Si al teu blog, la teva coneixença, els pot proporcionar algun aventatge, els tens tot el dia enganxats.

4. D'Eugeni d'Ors n'hi va haver un, d'imbècils uns quanst més.

5. En els comentaris es fica la pota molt més del que convindria. Un exemple: la resposta que el senyor Ramon Alcoberro em dispensa sobre la Filosofia de l'Educació: "En quant [sic] a la filosofia de l’educació, la seva relació amb la filosofia és similar amb la relació que la música militar manté amb la música. En temes d’educació crec més en el professor que en la metodologia. Ja sé que és poc modern, però en 30 anys de fer classes he vist canviar metodologies tants cops que m’he tornat escèptic." Resposta al següent que vaig comentar: "Vas fer un comentari en un post sobre la Filosofia de l’Educació que va provocar algun comentari força desafortunat sobre la mateixa Filosofia. Ben explicada, sempre he trobat que als alumnes els interessa molt, però per a explicar-la bé cal tenir humilitat, molta humilitat, i coneixença." Jo parlo d'humilitat i ell de metodologia, això sí és música militar! La filosofia de l'educació és la música militar. Bravo! Ajudant la filosofia!