Cioran i el pensament propi

Mai en la vida hem viscut en un món més desorientat que el nostre. Mai. I, perdoneu l'afirmació, mai tant i tants han pensat que eren lliures i que pensaven autònomament. Mai els homes han cregut tant en la seva independència, mai hem conegut tant egocentrisme i niciesa. I aquesta manca d'independència rau principalment, o potser caldria dir "s'expressa", en l'elaboració d'un pensament "propi", unes idees elaborades al marge de la cultura, al marge del contingent de llibres i d'estudis, però en connexió permanent amb el propi jo. Mai. com en els temps actuals, ha estat tan difícil reconèixer la veritat allà on ha pogut aparèixer; mai ha estat present tant el relativisme egocèntric ("ésser relativista en allò que ens interessa"). La tasca urgent del nostre món serà estar en la veritat i, segurament, estar sols. Hem inaugurat la era de les veritats inútils.

"En los tiempos antiguos, había el miedo al fín del mundo -algo que iba a llegar-, pero ahora el apocalipsis está ya presente, de hecho, enlas preocupaciones cotidianas de todo hijo de vecino"  CIORAN, E. (1996). Conversaciones. Barcelona: Tusquets.

Opinadors dels seus interessos

Sobre la crisi s’escampen moltes idees, majoritàriament perquè hem oblidat els grecs. La nostra és la societat de la informació, però també és la societat de la ignorància. Tothom té opinió de tot. Diem “opinió”, diem Grècia, diem “doxa”. Diem que la sociologia és el que s’anomena una “ciència informada”: tothom té opinió sobre els temes que en són el seu objecte. Diem opinió, diem "doxa". Però si diem Grècia, també haurem de dir “episteme”. "Episteme" és ciència. La opinió no és ciència. La pedagogia, com la sociologia, és una ciència, una ciència informada, sobre la qual tothom té una opinió formada sobre tots els temes que tracta. I succeeix que, a més a més, les “veritats” de la sociologia són, sovint, veritats de sentit comú, i, aleshores, la gent pensa “ja ho sabem” i, clar, aleshores, sabem sociologia. I succeix també que si les “veritats” sociològiques no són de sentit comú, aleshores, estan molt allunyades del sentit comú, molt i molt allunyades; i, aleshores, diem «sí, home!; sí, dona!”, incréduls. La sociologia és una ciència ben informada, com la pedagogia. Els que no estan ben informats, sovint, són els opinadors d’aquestes ciències. Com sigui, difícilment superarem als grecs en moltes activitats, però en la qüestió que debatem els podem superar. Efectivament, entre la "doxa" i la "episteme" podem construir la “doxa epistémica”, és a dir, l’opinió ben documentada en investigacions i especulacions ben fonamentades. I en el que fa als arguments no totes les opinions són iguals: unes, les que cometen fal.làcies, les que no es basen en fets comprovats, les que no estan corroborades o contrastades empíricament o críticament, són doxa, pura doxa, i més sovint, pura ideologia; les ben argumentades i que no poden ser superades, provisionalment, per altres arguments millors, són "doxa", certament, però "doxa epistémica". En les tertúlies, trobareu molta i molta "doxa", però no "doxa epistémica", sobre la crisi, sobre els funcionaris, sobre qualsevol tema. Més aviat les tertúlies han fet aparéixer altre tipus de "doxa", la "doxa ideològica", ben coneguda per aquells que hem estudiat el franquisme, o el nazisme, i pels que encara escoltem la ràdio en aquesta democràcia de "doxa ideològica". Això ho vaig aprendre escoltant els tertulians de RAC 1 parlant sobre els funcionaris l'altre dia. Una bona manera d'acabar amb l'atur i aconseguir més justícia, sí senyor. O senyora. No calen més paraules. Us retrateu. Això sí, seguir líders d'audiència. Bravo.

Gehlen polèmica Adorno (III i final)

La nostra època també encunya un discurs de la catàstrofe que coexisteix amb la dèria transformadora, amb l’optimisme del moment, de la poesia i de l’ara. Gehlen anuncia el postmodernisme del poder i dels ignorants. Dels nicis. Serem feliços? Serem com Ghelen. Ens comprometrem? Ens adornarem.
La veritat té molts camins. Però només un de vertader.

Gehlen polèmica Adorno (I)

L’any 1965 es produir un encontre entre dos intel•lectuals. Un, Gehlen, poc conegut, però força influent. La primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser a la Universitat, no recordo si a primer o a segon (ni penso fer res per esbrinar-ho). Un professor seguia a les classes, fil per randa, un dels seus llibres: El Hombre (Editorial Sígueme, Salamanca). No me'l vaig poder comprar perquè no tenia diners i quan vaig anar a la bilbioteca no hi havia cap exemplar, així que no tenia més remei que parar molta atenció a les classes i, com sol ser habitual, em sorgí l'interès. Era molt interessant, raó per la qual podia perdonar que el professor agafés el micro de l’aula i el llegís amb una veu que, em podeu creure, no era precisament la d’una figura del cinema. També podia perdonar que, quan no llegís, expliqués literalment. Aleshores jo seia amb el “Yeti”, a qui he trobat a faltar en més d’una ocasió, al final del a classe. Fumàvem. Fumàvem molt a la classe.

No és per fer-me el jove, però l’enfrontament televisiu de Gehlen amb Adorno no el vaig poder veure. A l’emule no hi ha ni rastre, tot i que trobem la batalla entre Foucault i Chomsky.

En un moment determinat del duel televisiu Gehlen l’etziba a Adorno, més o menys: “Creu vostè realment que el pes de la problemàtica dels principis, de l’esforç de reflexió, de les equivocacions de la vida que segueixen influint profondament, i en els que nosaltres hem caigut, ja que ens hem desentés, centrat-nos en formulismes, ha d’imposar-se a tots els homes?” (perdoneu la barroera traducció)

La pregunta no està exempta de mala llet. I, com veurem, també de un no saber jugar. És una pregunta d’un nen malcriat, sens dubte, la de Gehlen.

Però Adorno, valent com ell sol, contesta: “Sobre això no puc sinó dir amb total senzillesa: ¡Sí! Jo tinc una idea de felicitat objectiva i desesperació objectiva, i diria que mentre els homes siguin disculpats i no se'ls atribueixi l'entera responsabilitat i autodeerminació, també el seu benestar i la seva felicitat en aquest món seran una aparença, una aparença que algun dia esclatarà".

PD. Dedicat a tots els homes i dones de plàstic.