Foucault i la crítica

Extrec, i pel mateix preu descontextualitzo i tradueixo, unes afirmacions de Michel Foucault. Amb la boca petita ho dic, perquè citar Foucault es retratar-se massa. Però les seves paraules serviran per a, torno a descontextualitzar, sanar-me: “En allò que a vosaltres es refereix (…) no sabeu raonar. Pitjor encara, sou perillosos per a nosaltres i per a vosaltres mateixos, excepte que, com nosaltres, no vulgueu trobar-vos un dia patint una justícia que dorm sota les seves arbitrarietats. També representeu un perill històric. Doncs una justícia té el deure d’interrogar-se sempre sobre si mateixa, tal volta com una societat que tan sols pot viure de la reflexió i de l’acció que exerceix sobre sí mateixa i les llurs institucions”. És per aquesta i altres raons que sempre els dic als meus alumnes que jo he vingut, sobretot, a criticar tot el que pugui. Intentem ser justos, però critiquem. Que criticar, amb arguments, no és fàcil. Que criticar és molt saludable. I que és el primer pas en el canvi i en la transformació.

PD. Inventem un aforisme (no gaire bo): Només molesta la crítica a qui se sent retratat i és per això que no suporta al criticaire.