Hola benvolgut ex-xalumne. Dubtes si em recordaré de tu. No dubtis: et recordo perfectament. Molt. Per això guardo el teu missatge -per això i per vanitat-, enviat molt després de deixar de compartir la Universitat amb mi. Et recordo perfectament i, deixa-m’ho dir, amb molta estima. De tant en tant, jo també penso en tu. La teva atenció a la classe no s’oblida fàcilment quan un intenta realitzar la seva feina amb carinyo i passió, amb dignitat i amb il.lusió. Recordo, tu també ho recordaràs, el dia que vas dir-me que el que estava dient era feixisme, o alguna cosa així. Ho vas fer amb una dignitat que encara avui em posa els pèls de punta. Només aquella intervenció va valdre ja la pena. Perquè, XX, vas desmuntar el teu rol d'alumne i el meu de professor. Això, més o menys, és el que significa la política, el que trenca amb el lloc que cadascú tenim assignat. Ens teníem estima ja aleshores. Jo no sóc un professor. No accepto aquest rol. El que faig és una altra cosa, amb moltes dificultats, excessives.
El missatge que vas enviar-me és un petit tresor que un professor sempre desitja, malgrat no treballi per rebre’l. No he ofert mai cap feina, cap beca, cap taller, res, a un alumne (cosa que sí fan alguns professors). Per això, el reconeixement que em fas em produeix un xic de vergonya però una enorme satisfacció. Vergonya perquè no puc pensar que treballi per ser reconegut; satisfacció perquè, si és veritat que no persegueixo el reconeixement, rebre’l és un extra, especialment ara que torno a començar el curs.
No sempre l’alumnat queda content, clar. No és tampoc l'objectiu. He tingut, en aquest sentit algun ensurt. Vull que sàpigues que m’he sentit encara més responsabilitzat amb la meva feina des que vaig llegir et teu missatge. El curs passat vam triar-me “padrí” de la promoció de tarda de pedagogia. No volia anar. Fer un discurs al Paraninf de la Universitat era un cop molt dur per la meva humilitat i la meva vergonya. Vaig pensar en gent com tu i vaig decidir que calia retornar el que em doneu i, especialment, el que tu m’has donat. Serà l'edat.
La veritat és que l’educació, a vegades, té aquestes sorpreses. Alumnes que han fet camí al teu costat i tu al costat d’ells. Moltes gràcies i molta sort.
De totes maneres, ja saps que als professors els feu bons els alumnes. Per fer-nos dolents no ens cal ajuda.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada