Hola benvolgut ex-xalumne. Dubtes si em recordaré de tu. No dubtis: et recordo perfectament. Molt. Per això guardo el teu missatge -per això i per vanitat-, enviat molt després de deixar de compartir la Universitat amb mi. Et recordo perfectament i, deixa-m’ho dir,  amb molta estima. De tant en tant, jo també penso en tu. La teva atenció a la classe no s’oblida fàcilment quan un intenta realitzar la seva feina amb carinyo i passió, amb dignitat i amb il.lusió. Recordo, tu també ho recordaràs, el dia que vas dir-me que el que estava dient era feixisme, o alguna cosa així. Ho vas fer amb una dignitat que encara avui em posa els pèls de punta. Només aquella intervenció va valdre ja la pena. Perquè, XX, vas desmuntar el teu rol d'alumne i el meu de professor. Això, més o menys, és el que significa la política, el que trenca amb el lloc que cadascú tenim assignat. Ens teníem estima ja aleshores. Jo no sóc un professor. No accepto aquest rol. El que faig és una altra cosa, amb moltes dificultats, excessives.

El missatge que vas enviar-me és un petit tresor que un professor sempre desitja, malgrat no treballi per rebre’l. No he ofert mai cap feina, cap beca, cap taller, res, a un alumne (cosa que sí fan alguns professors). Per això, el reconeixement que em fas em produeix un xic de vergonya però una enorme satisfacció. Vergonya perquè no puc pensar que treballi per ser reconegut; satisfacció perquè, si és veritat que no persegueixo el reconeixement, rebre’l és un extra, especialment ara que torno a començar el curs.

No sempre l’alumnat queda content, clar. No és tampoc l'objectiu. He tingut, en aquest sentit algun ensurt. Vull que sàpigues que m’he sentit encara més responsabilitzat amb la meva feina des que vaig llegir et teu missatge. El curs passat vam triar-me “padrí” de la promoció de tarda de pedagogia. No volia anar. Fer un discurs al Paraninf de la Universitat era un cop molt dur per la meva humilitat i la meva vergonya. Vaig pensar en gent com tu i vaig decidir que calia retornar el que em doneu i, especialment, el que tu m’has donat. Serà l'edat.

La veritat és que l’educació, a vegades, té aquestes sorpreses. Alumnes que han fet camí al teu costat i tu al costat d’ells. Moltes gràcies i molta sort.

De totes maneres, ja saps que als professors els feu bons els alumnes. Per fer-nos dolents no ens cal ajuda.

Carta que m'envià un ex-alumne

No sé si em recordaràs, jo sempre et tinc molt present. Surts en les converses amb ex companys d’ Universitat, amb els que vàrem coincidir a les teves classes d’ Història de l’ Educació a Catalunya i Sociologia, i en moltes altres on l’educació hi és present.

Al llarg de la meva carrera “professional” com a pedagog i quan he hagut de prendre les decisions que m’havien de fer anar a un lloc o un altre sempre m’he preguntat: Què hauria fet l’ Albert? Descobrir les teves classes va ser una injecció d’aire fresc i un plaer immens. Recordo encara moltes de les coses que explicaves i segurament avui en dia sóc professor gràcies en part a tu. Recordo que quan t’escoltava em deia a mi mateix, jo vull ser així donant classes. Jo vull ser un professor així... en definitiva, jo vull ser professor. Després d’estar uns mesos de tècnic a una entitat (pels volts del 2008), vaig passar a dirigir un Centre Obert, del Centre Obert vaig anar de Mediador Comunitari al barri del XX per acabar el 2009 donant classes de Cicles Formatius de Grau Superior d’ Integració Social i Educació Infantil. Pensava... com l’Albert. A finals del 2009 em van trucar per anar a un CAEP al barri del XX i vaig estar 3 anys de professor i mestre en una escola increïble amb un 85% d’immigració. Degut a les retallades no em van poder renovar el contracte a finals de juny i el 2012-2013 em van fitxar per anar de director d’una Unitat d’ Escolaritat Compartida al barri de la XX treballant en l’extrem més extrem de l’educació. T’escrivia perquè actualment torno a canviar de feina, 2 anys treballant a la XX han estat suficients per mi i necessito canviar d’aires. Et volia dir que has estat present sempre en les decisions que he pres i volia que ho sabessis. No hauria seguit el camí que he seguit si no t’hagués conegut i avui no seria el pedagog que sóc si no t’hagués conegut. M’agrada l’educació i m’agrada la feina de professor. No m’agraden els pedagogs de despatx, de calaix, progres alternatius que no trepitgen una aula en sa vida. Els que diuen que els nens són bons, els que diuen que els col·lectius més marginals són els que més et donen després. Els que diuen que adoren la seva feina cada dia i que per ells es més important són els alumnes. No m’agrada els que diuen que la seva carrera no és el que s’esperaven i els que l’adoren. M’agrada la pedagogia més extrema i l’educació més ingratificant. Només t’escrivia per donar-te les gràcies per com em vas fer veure el món. Seguiràs sempre present en les decisions que aniré prenent... 

PD. Tot i que ja ha passat molt de temps, en breu publicaré una reposta.

Qui és n'Ángela?

No és ni el moment ni el lloc. Clar que no. Però almenys és un lloc i és un moment. L'únic, segurament. Tens molta sort, Ángela. Quina falta d'humilitat, per la meva part, dir-ho així. Em refereixo a que hi ha alguns alumnes que m'han escrit correus i als que no he contestat. I s'ho mereixen. També. Però s'ho mereixen menys que tu i, a més a més, sé que entendran perfectament el perquè.  Ep!, no ho puc explicar, però  ells sabran -si no, no hauríen escrit el que han escrit-, que tu t'ho mereixes més.

Mira, Ángela, no sé com dir-ho per tal que t'ho creguis realment. Ets una persona sensacional. Tú sola (i això no ho saps) has fet que vagi a cada classe amb il.lusió. Sí, Ángela, tú. Il.lusió. El no trobar-te ha estat un drama. I molts dies -cap el final-, no t'he trobat. El teu somriure és un elixir. Màgia. Pedagogia. Estima.

Et trobaré a faltar. L'ensenyament et trobarà a faltar. Tants i tants i tantes que són tan correctes, tan bons estudiants, tant de tot... Però, Ángela, com tu, ningú, ninguna. Bé, potser alguna. Potser la Diana.  No sé, potser més gent. Però tu ets la Garlan al Mac d'Hoz, l'Alícia al País de Meravelles, Freire a la Pedagogia de l'Oprimit. Jo qué sé, Ángela, jo qué sé. Només sé que la meva vida, la vida de professor, m'haurà valgut le pena per poder estar amb tú, per mirar-nos, per sentir-nos, per conversar. Sé, clar que ho sé, que la gent no comprendrà això que escric, ni m'importa. Si sóc feliç, ho sóc, en part, gràcies a tú. Però no sé explicar-ho. 

Un alumne de la universitat m'escrivia que sempre que havia de prendre una decisió pensava: "qué haurai fet l'Esteruelas". Mai l'he escrit agraint les seves paraules. Ho faré. Clar que ho faré. Però ara desitjo que en tú pensis: "Qué pensaria l'Esteruelas". I sent com ets seràs la millor. Passant el pont que tens, qué ja saps quin és. 

Gràcies, Ángela. G:ràcies.

Resposta d'un professor-funcionari

Estimat ex-alumne. Saps que no obtindràs cap benefici de les teves paraules, per això t’agraeixo profundament el teu missatge en una època de crisi com la que vivim. No només de crisi econòmica, sinó de crisi de relacions, líquides i gasoses, de crisi política, de crisi d’amor. T’ho agraeixo perquè mai he fet servir el meu “poder” per tal de ser valorat:  ni dono feina, ni recomanacions, ni pujo nota. Tampoc tu ho haguessis acceptat. I he escrit "acceptat" perquè és del que es tracte: no de dir "jo no m'ho mereixo", etc, i para mentrestant la mà. En conec un munt de casos. I té mèrit. Mèrit meu, en no fer-ho, i mèrit teu, en no esperar-lo. Comencem a ser un reducte.

No puc dir-te gaire més, la veritat, perquè sento una certa vergonya. Vergonya, sí, de pertànyer a una institució que humilia de forma profundament immoral amb les seves qualificacions i classificacions, i privilegis. Per això no he treballat mai amb l’objectiu de reconeixement; quan s’esdevé, és molt animós, però també em fa vergonya, perquè no deixo de ser un guardià del Lager en que crítics i acríticsde l'escola em convertit l'escola.

Fa un temps que penso que el meu paper està finint, que la meva manera de fer classes comença a estar fora de lloc i que no puc adaptar-me a les noves exigències: em falta fe en aquesta pedagogia oficialista que canvia les sigles cada dos mesos (competències, resultats d’aprenentatge, UEC, UEE i tantes altres....). Si t’ha estat útil, tens tu la responsabilitat perquè has permès que jo pugui fer el que vaig fer, dir el que vaig dir, i ser com vaig ser. És la meva feina, encara. Però si vaig dir el que vaig dir va ser perquè tu deies el que deies, doncs l’educació és un joc de relacions. I has estat capaç d’obviar les humiliacions obligades del joc.

Pretendre ara i aquí dir tot el que penso d’aquestes relacions, és una tasca que em depassa. El temps, i els meus escrits aquí, han d’anar reblant la meva pràctica. Deixa'm, però, dir-te que ja he renunciat, fa temps, a ser un fariseu, és a dir, he renunciat a parlar des de dalt, des del dogma. I ho he aconseguir molt sovint. No vull “atontar”, és a dir, no vull emancipar, ni fer lliure, ni crític ningú. És més, he intentat parlar des de l’antidogma , deixant que cadascú es defineixi, però fent veure que la definició no pot ser una definició tancada. No cal dir que quan una classe està dominada per algun o alguna dogmàtica les crítiques em plouen sota la forma de: es dedica més a la universitat, no s'implica... Excuses! És la forma que el dogma pren en l'antidogma: fer creure que implicar-se és deixar-se la pell, la família i la vida. Dogmatisme. Qui milita en una secta, de dretes, d’esquerres o religiosa, no agraeix l’antisecta. Si alguna cosa no suporta el dogmàtic és el no donar importància a la creença i mostrar que és de plàstic, i poc veraç.

No em queda més que recordar-te que mentre no aconseguim una mica més de justícia, caldria que continuessis estudiant, perquè, de ben segur, ens calen educadors com tu: càndid, carinyós. Una persona de veitat. Fins i tot, massa de veritat. Et deixo amb unes paraules d’un apreciat professor. És l'única cosa que tinc i vull tenir: les paraules:

“En contraste con ella, en irresoluble tensión, podría plantearse también la existencia de una específica inhumanidad propiamente humana, una maldad, una capacidad de destrucción/construcción, de indiferencia y/o de inferiorización, de dominación, exerminio y aniquilación del otro (y de lo otro), que estaría presidida por el principio de utilidad y de eficacia, por la vinculación vertical, jeràrquica, desigualitaria y “contractual”: por la intervención sobre el otro desde el proyecto, el cálculo, el interés, el beneficio y la acumulación; por la conquista del fuituro, el imperio de la ley y la voluntad de poder” Fernando González Placer.”Educar y humillar: dos pájaros de un tiro”, pàgina 3.

Carta a un professor "funcionari"

Jo també tinc el meu amor propi. Per això publico aquest missatge:

Hola Albert!!
Avui puc dir que he passat un dia amb L'Albert Esteruelas. M'explico. Quan vaig acabar el grau superior, em vaig prometre a mi mateix intentar no perdre contacte amb els professors que havien transformat quelcom en mi. I entre ells hi ets tu. Per raons de temps o de prioritats, no havia trobat el moment de fer-ho, però avui ha passat una d'aquelles coses que cal compartir.
Tot remunta a ahir a la nit on abatut pel cansament vaig quedar adormit al sofà, això vol dir, llevar-te a les 3:30 amb cara de còmic i anar cap al llit amb els ossos del tot descol·locats. Allà les 8, i a so de despertador, viatge al bany i despertar-se lentament. Ja al menjador amb el cafè i les galetes a punt, he recordat com de costum el somni de la nit anterior. Aquí apareixes tu al bar d'un camp de futbol desconegut; per alguna raó important, volíem parlar, però no ho aconseguíem. Era molt complicat, ni parlàvem el mateix idioma, ni uns homes i dones a complot ens deixaven fer-ho. Ja havent esmorzat he recordat que ahir era la gala Gaudi dels premis del cinema català i en aquesta hi va aparèixer ......... , i vaig recordar entre premis, que tu el coneixies. Després d'això he lligat caps i he relacionant que si havia somiat amb tu, era per aquesta raó.

Actualment sóc un home amb temps. La majoria dels matins de la setmana tinc temps per poder fer allò que em ve de gust i decideixo invertir. Això és un privilegi. I aquí tornes a aparèixer tu. Al Juny vaig decidir ordenar els apunts de TEI i ho vaig deixar a mitges. Avui, i per culpa d'això, he decidit reprendre aquesta feina. Això m'ha portat sorpreses i reflexions molt positives. L'any passat gaudia de la teoria al matí i de la pràctica a la tarda, éssent també un privilegiat que estudiava al matí per ser educador i treballava a les tardes d'educador. Què més es pot demanar? Jo avui sé la resposta. Recuperar tots aquells papers oblidats plens d'eines i de reflexions treballades encara no fa un any. Tornar a sentir la passió per diferents autors i rellegir des d'una òptica no imposada, tots aquests recursos amagats que ens vau anar donant. Després d'això, a la tarda, amb el grup d'infants que comparteixo mils d'hores jugant i creixent, ha estat diferent, molt més menys rutinari i més ple d'oportunitats que d'altres dies en què sents que el dia a dia et va ofegant; i tot plegat ho relaciono amb aquest fet.
Per acabar d’adobar tot això, tancant la sessió a la ludoteca, ho he explicat a l'equip i ens n'enreiem. En aquest moment he recordat la vella adreça que consultava: el blog d'evocacions. Després de fer-hi un ràpid cop d'ull i afegir-lo a "favoritos", m'he decidit rebuscar el teu correu d'entre els apunts i dedicar un temps narrar-te la història i a justificar el nom del correu, ja que per mi, això ha estat com passar un dia amb tu, l'Albert Esteruelas!! Avui per mi això ha set un DIA 1 entre d'altres, i em venia de gust compartir-ho, perquè entre moltes d'altres coses, tu ens vas ensenyar una mica més a donar sentit a aquests petits detalls i a donar-hi l'importància que tenen. Avui ha estat aquell dia en què un petit toc a l'enfoc, et mostra més horitzons. Un dia carregat d'adrenalina i força que misteriosament ha arribat.
Això vol també ser un GRÀCIES (en majúscula) i un homenatge a la teva tasca d'educador crític, transformador, disposat, compromès i inconformista.
Espero que per tu aquest mail també pugui esser una injecció de força i ganes.
Apa.
Paraules internautes des de ........
Si tens quelcom a dir, ja ho saps.

PD. Demà, o demà passat, la meva breu resposta.

Altre final de trajecte

1. S'ha acabat un curs. Un altre curs. Un altre curs dur. Per a mi ha estat una mica com un any sabàtic perquè necessitava "descansar", i m'he deixat anar. La sort, per tant, ha estat dispar. Unes classes m'han sortit molt bé, d'altres regulars. També, clar, he tingut alumnes oberts i alumnes tancats, com la boa del petit príncep. Massa classes, al capdavall. De totes maneres, d'aquest curs m'en vaig amb uns articles per escriure sobre el poder i sobre la resistència; sobre Ferrer; sobre Darwin, i més de 800 aforismes inventats. Perquè sóc professor, però abans que res sóc persona i necessito els meus espais i ser quelcom més que la feina, perquè qui és només la seva feina finalment no és res (mira, un altre aforisme)

2. L'any vinent, però, serà de dedicació total i absoluta recuperant il.lusions i forces.

Enguany els alumnes van tornar a convidar-me a participar a les Jornades de Pedagogia. Vaig declinar la invitació per impossibilitat horària (i cansament). Però estic molt agraït perquè els alumnes no conviden tothom.

3. També m'ha fet molta il.lusió que m'hagin convidat com a padrí a la festa de graduació de la Universitat. És un orgull per a mi i allà estaré fent petons i donant la mà.

Vocació, música i amistat

Últimament estic rebent molt bones crítiques. Massa. Especialment importants per a mi són les relacionades amb la feina, perquè fa molt de temps que vaig decidir que calia anar amb il.lusió renovada a la feina, no deixar mai que la burocratització m'omplís l'ànima. El resultat és que no pares de treballar, perquè sempre hi ha algú que et demana un favor, una atenció... Però els alumnes solen recompensar; aquesta vegada, a més a més de amb pàraules, amb un fuet de Vic i un acrònim, i una poesia.

Vaig enviar una comunicació a un congrés, sobre l'ètica de la competència, i m'han felicitat. No he pogut anar, perquè no volia deixar sol amb la feina un company.

Però el qaue més il.lusió em fa és anar a sentir el meu amic Jordi Gomara cantar. Les cançons són molt boniques. Veniu.

Les fosses de la memòria

Tot i que tots els dies paga la pena aixecar-se, alguns s’esdevenen especials i plens de significació. Sempre he cregut en la possibilitat de descobrir una meravella tot just girar una cantonada. La màgia, l’atzar, les coincidències existeixen. Ho veureu.
Fa uns dies, un dimarts, baixava a fer classe i de cop i volta se m’apareix un ex-alumne que vaig tenir fa 5 o 6 anys en les classes d'Història de l'Educació. Normalment recordo la fesomia de tots els alumnes que tinc. A més a més, aquest alumne seia amb una noia i cap dels dos prenia apunts de res, però cap apunt de res. Cridava l'atenció, malgrat els meus alumnes no solen prendre gaires notes. En acabar el curs, fent un piscolabis d'acomiadament, em van dir que no prenien apunts (em fa una mica de vergonya confessar-ho) perquè els agradava molt escoltar-me. Els que em coneixeu ja sabeu que per a mi l’humilitat i la modèstia són valors innegociables, però, tot i així, aquella nit vaig dormir d’allò més bé. La tarda del retrobament, després de parlar amb el noi, amb tota la vergonya que m’acompanyava, li vaig demanar el nom i els cognoms perquè no el recordava. La cara sí que la coneixia, però a la Universitat no és fàcil aprendre els noms, especialment quan un hom ha d’estar molt concentrat en la classe perquè de coneixements va més aviat justet. Josep Maria –em va respondre. I què més? –el vaig demanar. Només Josep Maria. Mira la teva bústia! I la teva amiga? Neus!, va dir. Vam quedar que ja prendriem un cafè.
En acabar la classe, a les vuit del vespre, en lloc de córrer cap a casa, cansat-mort com estava, vaig tornar al despatx. I a la bústia hi havia un punt de llibre. S'anunciava l'edició de Les fosses de la memòria de Neus Sallés i Josep Maria López. I és que la vida, de vegades, fa justícia i premia a qui s'ho mereix. I jo que me n'alegro perquè són un bocí de la meva vida i perquè són bona gent.