Paulo Freire, l 'esquerra i l'esperança

El divendres vaig anar amb els alumnes a unes jornades titulades significativament “Consumir més? Part de la solució o part del problema?” No em va acabar de fer el pes, la veritat, malgrat la clara solvència dels ponents: l’economista Albert Recio, el sociòleg Joaquim Sempere i el president de la Xarxa de Consum Solidari, Xavier Montagut. Sobretot, no em va agradar corroborar el desconcert en el que es mou la crítica social i política. Ni un bocí d’esperança. Crítica sense propostes. Jo crec que no hauríem de quedar-nos aquí, jo crec que no calen ponències crítiques si no van acompanyades de propostes perquè al capdavall surts amb menys esperança de la que portaves de casa. I és estrany perquè hi ha solucions. Es poden portar a terme alternatives.
El que ens passa és que declarem obsolet allò que ja coneixem i només ens fixem en allò nou. Per això ningú cità Paulo Freire, un dels educadors més importants del segle passat. Important, conegut i popular, tant per les seves propostes de transformació social i ètiques com pel mètode d’alfabetització. Freire havia escrit que “L’esperança es fa indispensable per a l’existència” i que “La lluita per l’esperança és permanent i s’intensifica en la mesura en què es percep que no és una lluita solitària”. Jo, a més a més, afegiria que no es pot ser una persona equitativa si no es té esperança, que no s’és d’esquerres (en un sentit ampli) si s’abandona ‘l’esperança”. Féu present a Paulo Freire: tota ponència ha de contenir somni i il.lusió.