Aneu a pastar, rumiants!

Ara el veig militant a ERC (anava a posar Esquerra Republicana, però en no ser ni esquerra ni republicana he preferit posar les sigles per tal d'identificar clarament que em refereixo a un partit polític, que així resulta més clar), ara ja milita a CIU; on no l'he identificat mai és en un ofici. I és que els partits no poden substituir al SOC. Aneu a cagar!

Prediccions pel 2012. ¡Lo vais a flipar! (2)

La ciutat.

Predicció 2. Aparcament públic. Els aparcaments de carrer (els pocs que queden) aniran desapareixent, com per art de màgia, mentre que els Ajuntament treuran un bon rendiment del lloguer d'aparcaments públics que traspassaran a empreses privades que empraran la recaudació en benefici propi. Abans se'ns haurà aplicat la tècnica psicològica Robespierre, que consisteix en separar-nos el cap del cos de manera que siguem incapaços de pensar que potser la mesura no està bé.

Predicció 3. Els bombers. Quins temps aquells en els què qui no pagava un seguro contra incendis es convertia en un pollastre a l'ast (sense canelons ni allioli ni croquetes)! Recordeu aquelles plaques que posàven a les façanes per tal d'indicar que la casa pagava el seguro contra incendis? Us enrecordeu que fa molt de temps els bombers no eren un servei públic, ni molt menys feien calendaris sense roba?

Placa en una casa sevillana. No sembla tan antiga.

Els bombers aniran minvant la seva atenció pública malgrat continuarà essent gratuïta per tots aquells que no l'hagin d'utilitzar; ara bé, quan s'utilitzi, caldrà pagar-la al comptat, o anar tirant de galledes d'aigua. Els canvis cap a aquest model han començat ja, però s'avançarà lentament. Potser amb copagament. Potser començant per enviar una factura "virtual".

L'art de crear problemes

Avui, prenent un cafè amb uns companys amb els que fem tertúlia, parlaven de la política local, com moltes altres vegades. És el que tenen els pobles: el morbo del coneixement més o menys profund dels polítics i de la política. Un coneixement que fa que, a molts i a moltes, no els vegis com a polítics, senzillament perquè no ho són. Uns en el bon sentit de la paraula no en són de polítics, i altres en el sentit més dolent. Parlàven (per iniciativa meva, que avui he patit les conseqüències) del trànsit, de la l'embús tan gran que es munta, i que triga molt en desmuntar-se, a l'hora de l'entrada a l'Institut i a l'escola. Deia jo que és normal, perquè la idea genial d'acumular serveis (escola, Institut i Llar d'infants) té això precisament: acumula també trànsit. Clar, se'm diu, que puc no anar en cotxe. Cada dia anava passejant i, quan puc, encara vaig. Des que van posar els itineraris escolars per a facilitar anar caminant a l'escola és més difícil trobar aparcament al poble per fer la resta de camí caminant. Paradoxal. Ben mirat, el camí que agafa molta gent no ha patit cap transformació. L'itinerari escolar és, per tant, mitja pamema (Si Tonucci s'enterés). Alella és un poble de població molt dispersa, fet que provoca que hagis d'agafar el cotxe fins el centre i després anar caminant on sigui. L'autobús, que és una bona sol.lució per l'home que no té pressa, o no treballa, o li coincideixen els horaris (que no són els de Barcelona), no és una bona alternativa per a mi. 

Què passa? Que cada vegada que "arreglen" un passeig s'acaba reduint l'aparcament i ho tens més difícil per a aparcar. Optes, a desgrat, pel cotxe. Avançada la tertúlia, el Manel m'explica que quan es traslladi una escola privada que hi ha al centre del poble, la situació millorarà. Li dic, li explico, que la situació millorarà durant un any, per temporalitzar hipotèticament, i que a poc a poc els polítics aniran arreglant passejos que s'esdevindran pipicans i el trànsit tornarà a ser l'excusa per a incitar a anar caminat a l'escola, quan no hi haurà caplloc on deixar el cotxe.

I és que la política local s'ha transformat en l'art inútil de la gestió del problema en lloc de ser l'art i la ciència de la previsió. Els polítics generen els problemes i després els gestionen. Moriran d'èxit. Però abans ens complicaran la vida a tots. I a totes.

La feina mal feta i Alella

Quins temps que corren, Mon Dieu, quins temps! Excel•lència, qualitat, obra ben feta i, al capdavall, fem la feina pitjor que fa una pila d’anys. Perdoneu-me que em refereixi a Alella per a exemplificar-ho, i permeteu-me que parli del “Butlletí d’informació Municipal Ajuntament D’Alella” (n. 259 de febrer de 210), que edita la Regidoria de Comunicació. A la pàgina sis, s’avisa d’errades: “A la contraportada de l’edició anterior d’El Full informava [ep,! A mi aquesta redacció no em quadra!] erròniament del “segon lliurament de bosses compostables”. En realitat, es tractava del “primer lliurament” [suposem que “bosses compostables” deu estar bé]. El butlletí reproduïa també per error la imatge d’una targeta T-10 antiga (Alella-El Masnou-Teià), en comptes de l’actual [Bravo!].

El Full té 15 pàgines, un fet que excusa les petites errades que s’escolen perquè ha de ser molt laboriós corregir-lo. A més a més, El Full de febrer ja ve amb un paperet avisant d’una errada. Serà una moda fer la feina mal feta? Serà modèstia, o serà qüestió de “l’esperpent de l’Estatut”, qualificatiu usat en l’espai dedicat als grups municipals per a referir-se a l’Estatut que va engegar el govern al qual pertany una part de l’actual equip de govern d’Alella?

Mentrestant, les necessitats del poble creixen i creixen i creixen.... I en parlarem.

Mirades al món, mirar sense veure

El dissabte, després del partit de futbol quasi preceptiu dels dissabtes dels nens, vaig anar a sentir la xerrada de l’Arcadi Oliveres que amb el títol “La crisi, tan certa en el Sud com en el Nord” s’inscrivia en les jornades de Cooperació anomenades “Mirades al món”. En la propaganda no posava qui organitzava l’acte que pretenia “conscienciar la ciutadania sobre la necessitat de cooperar en l’actual conjuntura econòmica”. Sempre, certament, és millor mirar el món llunyà que el de la nostra quotidiana actualitat, perquè ens deixa més tranquils a tots plegats. Sobretot, deixa tranquils de consciència a qui, amb el seu dia a dia, col·laboren fer el món com és.
Ja se sap que amb l’edat un perd la capacitat de veure de prop, o pot perdre-la. No crec que sigui el cas del gran professor, gran persona i President de Justícia i Pau Arcadi Oliveres. No crec. No crec. És a dir, tampoc no ho sé, perquè el tema tractat en la xerrada és llunyà i l’Arcadi, per educació, bona fe o desconeixement no fa habitualment, no va fer, cap referència a la situació dels Ajuntaments, a les externalitzacions, a les decisions preses de manera dubtosament moral i dubtosament democràtica. No va fer cap referència, volem dir, a la forma de pensar que fa possible una bona part dels problemes del món. M’estranya. M’estranya perquè l’Arcadi sempre fa referència als valors socials i morals.
Jo sempre que vaig a un acte d’aquest tipus i sento parlar l’Arcadi em pregunto que faig jo per a millorar el món des de la meva vida quotidiana, però per la nodrida assistència a les seves xerrades em temo que molts que assisteixen i assenteixen formen més part del problema que de la solució. Molt més. Moltíssim més. Ells ho saben, i jo crec que l’Arcadi també i, aquesta deu ser la raó de parlar, en la propaganda de l’acte, de “conscienciar la ciutadania”, perquè nosaltres no estem per conscienciar-nos, nosaltres estem per a guanyar eleccions, per tenir feina, per servir-nos, per gestionar de manera arrogant, alo Felip V, “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”, que vol dir “no perdent vots”. Hauria de fer, l’Arcadi referència directa a aquests fets? Referència directa als fets, no a les persones. Doncs jo crec que sí; així anem més lluny, més lluny de la compra del paquet de cafè de comerç just quan celebrem el Nadal. I aquesta és la meva crítica d’avui. Cal posar-se les ulleres de “mirar i veure” el petit i proper, tant o més que les de mirar la llunyania, per tal que les “Mirades del món” no s’esdevinguin “paraules des del limbo”