Prediccions per al 2012. La política (2)

Una predicció que, si som sincers, és per als propers anys. El treball s'acaba. Desapareix. Caldrà reinventar noves fornes de guanyar-se la vida. Per cert, apart filies i fòbies, la fin no justifica els mitjans, ni per molt famós i poderosos que es sigui es pot passar per sobre de la llei. No ens n'alegrem de la condemna de Garzon,, clar, però ens n'alegrem de la vigilància sobre el compliment de les lleis, especialment per aquells que l'han d'administrar.De Camps, estaen temptats de desbarrar, però crec en l'administració de justícia i respecto els dictamens. La ètica, però, ja és una altra cosa. I en l'ètica Camps ha quedat retratat. Vaja, s'ha passat vint pobles.

La política
Predicció 3. L’atur. Augmentarà dràsticament l’atur, fet que farà augmentar el nombre d’enginyers de l’engany, publicistes i professionals de l’estadística o cuiners de les matemàtiques. No s’aconseguirà enganyar massa ni massa bé. Sí s’enganyarà als “lectors d’un sol llibre” (és a dir, els que elaboren el seu pensament en sintonia amb el que se’ns explica en els mitjans de comunicació, inclosos els periòdics estrangers, of course). Final de la societat laboral i també de la societat de l’oci. Lo “Del paro al ocio” de l’estimat Luis Racionero ja fa temps que ha caducat en la seva veritat. Final de la societat laboral: no recuperarem ni la meitat de l’atur aconseguit, per moltes trampes que fem. Inici de la societat penitenciària. Bé, Bauman ja ha anat donant alguna pista. Poques pistes i molts premis; la relació entre pistes i premis us la deixo imaginar.

Prediccions pel 2012. ¡Lo vais a flipar! (2)

La ciutat.

Predicció 2. Aparcament públic. Els aparcaments de carrer (els pocs que queden) aniran desapareixent, com per art de màgia, mentre que els Ajuntament treuran un bon rendiment del lloguer d'aparcaments públics que traspassaran a empreses privades que empraran la recaudació en benefici propi. Abans se'ns haurà aplicat la tècnica psicològica Robespierre, que consisteix en separar-nos el cap del cos de manera que siguem incapaços de pensar que potser la mesura no està bé.

Predicció 3. Els bombers. Quins temps aquells en els què qui no pagava un seguro contra incendis es convertia en un pollastre a l'ast (sense canelons ni allioli ni croquetes)! Recordeu aquelles plaques que posàven a les façanes per tal d'indicar que la casa pagava el seguro contra incendis? Us enrecordeu que fa molt de temps els bombers no eren un servei públic, ni molt menys feien calendaris sense roba?

Placa en una casa sevillana. No sembla tan antiga.

Els bombers aniran minvant la seva atenció pública malgrat continuarà essent gratuïta per tots aquells que no l'hagin d'utilitzar; ara bé, quan s'utilitzi, caldrà pagar-la al comptat, o anar tirant de galledes d'aigua. Els canvis cap a aquest model han començat ja, però s'avançarà lentament. Potser amb copagament. Potser començant per enviar una factura "virtual".

El propi criteri

Mirem “El club” (és aquest el nom) on surten dos o tres opinadors que tenen el seu propi criteri. Quina seguretat! Quan convenciment! Però què ignorants apareixen quan realment saps del tema. Poques vegades, clar. Aquest és el model, pensem. Opinar de tot, perquè, clar, em llegit molt, molt periòdic, o molts llibres, tant se val. El marxisme rau ja oblidat en un calaix. No serveix de res. Cosa passada. Com si haguéssim llegit a Marx! Rescatem el concepte però d’alienació. A la classe, l’’explico. Adoctrinament dirà el circ i el pallasso. Perquè a classe d’Història del Pensament Social no s’ha de parlar de Marx, clar que no. Prenem el concepte d’alienació. Marx escriví que “El ser determina la consciència”, és a dir, que la infraestructura determina la superestructura o, el que és el mateix, el sistema productiu, l’economia, les condicions materials de l’existència determinen les idees, els valors, la cultura, la persona. La majoria de persones, per tant, estan alienades. Caldria que s’alliberessin perquè tenen una consciència ingènua dels fets. Però no ho saben. Es pensen que així és la societat, el coneixement. No t’estranyi que intentin fer passar el camell per l’ull de l’agulla i que pensin que l’han aconseguit. Un govern de concentració, imposar governants al país sota les indicacions de l’economia és feixisme (sobretot quan alguns feixistes ocupen càrrecs en el govern). Recordeu Hitler, Mussolini. Tota altra contestació és fer passar el camell per on no pot passar.

No hay nada nuevo bajo el sol

"Karl Marx tuvo una visión del carácter de su tiempo. El marxismo es como la estilización ideológica del siglo de la Economía. Pronto, !hasta las encíclicas pontificias, versarán sobre cuestiones económicas!

[...] Es angustiosa la pregunta de nuestra civilización, basada en los problemas económicos, (ya Jovellanos lo vislumbró), con olvido de las finalidades esenciales a que la economía debiera servir, invirtiendo el orden, colocando los medios en el primer plano y dejando en el segundo lugar las finalidades de los ideales de la vida.

¿Será posible que lleguemos a que la máquina supere al hombre, la técnica al saber, el "confort" al anhelo íntimo, el triunfo a la razón y a la fuerza a la justícia?"

Francesc Ferrer i Guàrdia. "Feuilles detachées", hojas dsueltas.... Educació i Història: Revista d'Història de l'Educació, núm 16 (juliol-desembre, 1010), pàg. 173. Edició i notes de Pere Solà y Gussinyer.

Sigueu Humils.

Resposta d'un professor-funcionari

Estimat ex-alumne. Saps que no obtindràs cap benefici de les teves paraules, per això t’agraeixo profundament el teu missatge en una època de crisi com la que vivim. No només de crisi econòmica, sinó de crisi de relacions, líquides i gasoses, de crisi política, de crisi d’amor. T’ho agraeixo perquè mai he fet servir el meu “poder” per tal de ser valorat:  ni dono feina, ni recomanacions, ni pujo nota. Tampoc tu ho haguessis acceptat. I he escrit "acceptat" perquè és del que es tracte: no de dir "jo no m'ho mereixo", etc, i para mentrestant la mà. En conec un munt de casos. I té mèrit. Mèrit meu, en no fer-ho, i mèrit teu, en no esperar-lo. Comencem a ser un reducte.

No puc dir-te gaire més, la veritat, perquè sento una certa vergonya. Vergonya, sí, de pertànyer a una institució que humilia de forma profundament immoral amb les seves qualificacions i classificacions, i privilegis. Per això no he treballat mai amb l’objectiu de reconeixement; quan s’esdevé, és molt animós, però també em fa vergonya, perquè no deixo de ser un guardià del Lager en que crítics i acríticsde l'escola em convertit l'escola.

Fa un temps que penso que el meu paper està finint, que la meva manera de fer classes comença a estar fora de lloc i que no puc adaptar-me a les noves exigències: em falta fe en aquesta pedagogia oficialista que canvia les sigles cada dos mesos (competències, resultats d’aprenentatge, UEC, UEE i tantes altres....). Si t’ha estat útil, tens tu la responsabilitat perquè has permès que jo pugui fer el que vaig fer, dir el que vaig dir, i ser com vaig ser. És la meva feina, encara. Però si vaig dir el que vaig dir va ser perquè tu deies el que deies, doncs l’educació és un joc de relacions. I has estat capaç d’obviar les humiliacions obligades del joc.

Pretendre ara i aquí dir tot el que penso d’aquestes relacions, és una tasca que em depassa. El temps, i els meus escrits aquí, han d’anar reblant la meva pràctica. Deixa'm, però, dir-te que ja he renunciat, fa temps, a ser un fariseu, és a dir, he renunciat a parlar des de dalt, des del dogma. I ho he aconseguir molt sovint. No vull “atontar”, és a dir, no vull emancipar, ni fer lliure, ni crític ningú. És més, he intentat parlar des de l’antidogma , deixant que cadascú es defineixi, però fent veure que la definició no pot ser una definició tancada. No cal dir que quan una classe està dominada per algun o alguna dogmàtica les crítiques em plouen sota la forma de: es dedica més a la universitat, no s'implica... Excuses! És la forma que el dogma pren en l'antidogma: fer creure que implicar-se és deixar-se la pell, la família i la vida. Dogmatisme. Qui milita en una secta, de dretes, d’esquerres o religiosa, no agraeix l’antisecta. Si alguna cosa no suporta el dogmàtic és el no donar importància a la creença i mostrar que és de plàstic, i poc veraç.

No em queda més que recordar-te que mentre no aconseguim una mica més de justícia, caldria que continuessis estudiant, perquè, de ben segur, ens calen educadors com tu: càndid, carinyós. Una persona de veitat. Fins i tot, massa de veritat. Et deixo amb unes paraules d’un apreciat professor. És l'única cosa que tinc i vull tenir: les paraules:

“En contraste con ella, en irresoluble tensión, podría plantearse también la existencia de una específica inhumanidad propiamente humana, una maldad, una capacidad de destrucción/construcción, de indiferencia y/o de inferiorización, de dominación, exerminio y aniquilación del otro (y de lo otro), que estaría presidida por el principio de utilidad y de eficacia, por la vinculación vertical, jeràrquica, desigualitaria y “contractual”: por la intervención sobre el otro desde el proyecto, el cálculo, el interés, el beneficio y la acumulación; por la conquista del fuituro, el imperio de la ley y la voluntad de poder” Fernando González Placer.”Educar y humillar: dos pájaros de un tiro”, pàgina 3.

El regne sense

L’economia s’ha esdevingut el regne del treball, pel treball i amb el treball, però sense el treballador.

Un nou món feliç

Estic llegint, de manera desordenada, Un Nou món feliç, d'Ulrich Beck (2007, Paidós).  No puc fer un comentari global. Ni vull, de moment. Només destacar el següent: "La creciente tasa de paro no se puede seguir achacando a crisis económicas díclicas, sino a los éxitos de un capitalismo tecnológicamente avanzado" (pàgina 11). Demà deixo el llibre a un alumne així és que ja continuaré copiant algunes cites que paguen molt la pena.

Gehlen polèmica Adorno (II)

Carai,  Carai,. Carai. Gehlen pensaria que Adorno s’amagaria. I no, no s’amaga. És més, dona en el clau. Les persones som lliures, som responsables, podem determinar que fer amb les nostres vides. Certament, cal voler. Saber això, és saber molt. Adorno no pot tenir por, Gehlen, sí. Potser ara ja s’ha penedit. Què fàcil és dir que “no podem canviar”, que “no puc fer altra cosa que la que faig”.
Gehlen, siguem objectius, es mostra trampós com ell sol. L’acusa de defensar una antropologia utòpica. És una acusació típica. Adorno es queixa. Argumenta que exonerar l’home no és una constant natural. El poder no ens determina: podem decidir.
Gehlen propugna una situació paternalista: deixem que els homes es dediquin a les seves tasques i estalviem-los la reflexió que els impulsa cap un estat catastròfic. Aquí tot va bé. I el diumenge obren els cinemes, i els teatres i el futbol tornarà d’aquí a poc.
Adorno ho nega. És rotund. En nom de l’alliberament, cal estimular les persones per tal que prenguin consciència de la dolorosa situació que vivim.
Gehlen vol protegir els homes de la reflexió que deprimeix ,ja que no hi ha alternatives. Adorno els reconeix capacitat per la reflexió, però no té solucions. Sols estem al món, com el Lazarillo. De Tormes. Amb un patró cec. I ambiciós.

La fi del treball o la fi del desig?

Ja que ens hem estat parlant de la tecnologia, us faig avinent una cita d’un llibre que tenia per casa pendent d'enllestir, “El fin del trabajo” de Rifkin. La vida precària del professor-pare-marit-amic-doce far niente em va impulsar a llegir just el capítol que necessitava per a argumentar una classe. El libre és molt interessant i molt adient en la conjuntura en què ens trobem, malgrat molts crítics ja havíen avançat, sembla que equivocadament, que Rifkin s’havia equivocat; no només, deien els comentaristes, no ha descendit el grau d’ocupació, sinó que és de les més altes de la història. Sobren els comentaris. Llegim:
“La empresa Japan’s National Bycicle Company está incluso más avanzada en su capacidad para dar ràpida respuesta en sus operaciones bajo pedido. Se mide al cliente en una màquina en la sala de exposiciones y se aplican sus medidas al tamaño y forma adecuada de una bicicleta, con la ayuda de un sistema de diseño asistido por ordenador. El cliente decide respecto al tipo y modelo de los frenos, la cadena, las llantas, los tubulares y el color. Se puede incluso llegar a escoger el nombre personalizado de la bicicleta. La información se transmite electrónicamente a las plantas de fabricación de la empresa y la bicicleta terminada, fabricada bajo pedido, puede ser montada y enviada en menos de tres horas. Irónicamente, la empresa ha descubierto, a través de sus estudios de mercado, que la respuesta es demasiado ràpida, lo que reduce el entusiasmo de sus clientes, con lo que se ve en la obligación de retrasar las entregas durante una semana de forma que el comprador pueda llegar a experimentar la “alegría de la anticipación”. Rifkin, J. (2004[escrita el 1994]). El fin del trabajo. Barcelona: Paidós, pàgina 135.

Com sigui, crida l'atenció que malgrat la velocitat de fabricació sobrin encara molts dies per a entregar-la. En què quedem... volen la bicicleta o simplement gaudir del fet de comprar?

Per cert, imprescindible Esquema cronològic de pèrdua de drets laborals en la democràcia liberal espanyola

Caducitat o reutilització

Hi ha un fet força sorprenent quan un hom surt de la metròpoli, o de la perifèria de la metròpoli. Sorprèn la diferència en l’estètica. Per exemple, he vist que en els pobles lleonesos es reutilitza molt més que a Barcelona. El cert és que la reutilització genera una estètica específica que sol ser valorada negativament (cutre?). La gent prefereix els objectes nous, de fet tinc la impressió que més aviat el que prefereix és comprar-los, potser el que es busca és l’acte mateix de la compra; els objectes antics, no els volen ni regalats. Obsolescència. A la societat benestant, quan una bicicleta ha quedat petita, ningú no la vol, que s’estimen més un altre color, altre tipus... que sé jo. La roba dels nens? Igual; em resulta difícil que alguna persona que té posssibilitats de comprar-ne nova vulgui la meva usada. I així ens va.

Per cert, la gràcia de les fotos és que no han passat per cap trampa.

Cabina d'autopista xaxi pirul.li

Porta d'entrada a una horta o prat que no ha passat la ISO, ni excel.lència, ni mandangues. Nocal pintar-la. Què avorrit!

S'ha posat un arc dels que sobren de les mines que es van tancat. A veure si es cau ara el pont. El color, però, és millorable.

Els pirates i les empreses

En unes xerrades sobre consum vaig sentir dir el següent a Albert Recio, un professor d’economia de la UAB: “L’empresa “x” [essent x gairebé qualsevol empresa gran] funciona com els pirates de Somàlia”; és a dir, que demanen diners a canvi de fer allò que ja haurien de fer en un món i una societat que apreciés un xic més l’equitat i la justícia. Pirates. Carai!, pirates! Un somni infantil que esdevé un malson dels adults! Com gaudeixen els conservadors veient com les empreses privades, que funcionen tan eficientment, amb tanta qualitat i eficàcia, reben diners públics per a poder tirar endavant! Us imagineu que quan una empresa pública anés malament les empreses privades haguessin de posar diners? No, clar que no us ho podeu imaginar. No ha passat mai. Ni passarà.

Crisi i decreixement

El dissabte vaig tenir l’oportunitat d’anar a Can Masdeu, amb el Javier, un company i amic meu. També vam venir unes campanyes de la facultat. Sorpresa d’unes vides rurbanes. Sotrac, sotrac força importan. Vam estar al voltant de set hores. Un conegut del Javier ens feia de guia i ens donava totes les explicacions que li demanaven; desinteressadament (a veure on trobem aquest desinterès). Una experiència important, la veritat. Molt important. I, més que autèntica, veraç. Ja anirem fent la crònica. Us hauria agradat perquè d’okupes n’hi ha de molt tipus. Aquí, ni festa, ni música. Pau. Cultura. Llibres. Il.lusions. En aquest cas, es tractava d’unes vides en simplicitat, en decreixement i en harmonia. Estalvi. Molts, però, no tenen nassos d’enfrontar-se a aquests altres models de vida, perquè posen en solfa les vides buides que, en moltes ocasions, portem.

Algunes ràpides conclusions:
1. Encara existeixen persones, no consumidors.
2. Entrega, humilitat i coherència.
3. Ni sectarisme, ni doctrinarisme. Persones que viuen d’una manera determinada i volguda.
4. No ens cal tant per viure. Ni de bon tros.
5. La relació social és un valor en sí mateix. La relació social sense mediació d’interès. La relació social no instrumental.
6. És possible mirar-se com a persones.
7. Dinamisme. Res d’idees inamovibles. Obertura al canvi, al canvi amb sentit.
8. Transparència i claredat. Som així i fem allò altre. Funcionem amb aquestes normes i aquelles.
9. Tranquil·litat. El silenci com un valor. També la lentitud.
10. Hi ha altres món. Un és a Can Masdeu.
11. Propera visita: amb els nens.

Incompetència, conspiració i polítics

Sembla ser que Napoleó va dir quelcom semblant al següent: “Mai has d’atribuir a la conspiració allò que podria explicar-se per la incompetència”. Ben cert. Tampoc a la inversa quedaria malament: “Mai atribueixis a la incompetència allò que pots explicar per la conspiració”. Però penso que quedaria perfecte així: “Mai atribueixis ni a la incompetència ni a la conspiració allò que es pot explicar per les dues alhora”. És a dir, per l’acció política professional.

Ètica econòmica

Es diu que l’economia no ha tingut mai ètica. I és diu massa fort i es diu massa ràpid. Tota economia, és evident, necessita d’uns tipus antropològics per a practicar-se, per a imposar-se, perquè existeixen moltes economies. Weber va mostrar que el capitalisme va ser possible gràcies a l’impuls de l’ètica protestant que imposava una forma d’actuar, uns valors, un model antropològic: l’home treballador, constant i estalviador. El que segur, més que segur no és un valor és l’interès egoista, esdevingut el motor “racional” de les conductes humanes.

Ben mirat, com diu Michéa, el sistema capitalista només ha pogut posar-se en pràctica històricament en les societats occidentals i desenvolupar-se gràcies a que ha sabut extreure els valors i hàbits que necessitava de tot un tresor d’actituds cíviques que era incapaç de crear per sí sol. Necessitava un valors, l’economia. Els necessitava. No era independent.

Crisi? Quina crisi?

La veritat és que no tenia pensat escriure res sobre la crisi. No tinc temps. No tinc ganes. Tinc aquests dies molta feina. Aprofito, no obstant, un missatge sobre com afrontar la crisi publicat en un blog amic per tal d'animar-vos a llegir-lo i fer-li comentaris. La sintonia amb el que penso és sorprenent. Més sorprenent encara és que poca gent, seudo comentaristes polítics i blogguers amb més lectors que sentit, hagi dit res tan sensat. Ni se l'han apropat. Un senyal de que més enllà de la ideologia política ens trobem en el racionalisme i en l'opció pels valors.

Per la meva banda, ja sabeu el que penso. Quan parlem de crisi hem de dir per a qui és crisi. Molta gent està fent l'agost, moltes empreses aprofiten per a fer dissabte i els polítics van fent el ridícul amb propostes asstronàutiques. Incentius a les empreses, a les grans empreses, que malbaraten els recursos. Més als que més tenen. Creen feina, ens diuen; com si la resta haguéssim llegit mai un diari. O canviem la manera de viure o d'aquesta crisi només sortirem amb més injustícia, menys equitat i amb la data fixada per una propera i desigual crisi. Perquè en els últim anys, vinga creixement, vinga creixement, però de la igualtat ni rastre.

El més positiu? Recordar Supertramp.

La solució a la crisi que vindrà