Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gehlen. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Gehlen. Mostrar tots els missatges

dimecres, de maig 19, 2010

Gehlen polèmica Adorno (II)

Carai,  Carai,. Carai. Gehlen pensaria que Adorno s’amagaria. I no, no s’amaga. És més, dona en el clau. Les persones som lliures, som responsables, podem determinar que fer amb les nostres vides. Certament, cal voler. Saber això, és saber molt. Adorno no pot tenir por, Gehlen, sí. Potser ara ja s’ha penedit. Què fàcil és dir que “no podem canviar”, que “no puc fer altra cosa que la que faig”.
Gehlen, siguem objectius, es mostra trampós com ell sol. L’acusa de defensar una antropologia utòpica. És una acusació típica. Adorno es queixa. Argumenta que exonerar l’home no és una constant natural. El poder no ens determina: podem decidir.
Gehlen propugna una situació paternalista: deixem que els homes es dediquin a les seves tasques i estalviem-los la reflexió que els impulsa cap un estat catastròfic. Aquí tot va bé. I el diumenge obren els cinemes, i els teatres i el futbol tornarà d’aquí a poc.
Adorno ho nega. És rotund. En nom de l’alliberament, cal estimular les persones per tal que prenguin consciència de la dolorosa situació que vivim.
Gehlen vol protegir els homes de la reflexió que deprimeix ,ja que no hi ha alternatives. Adorno els reconeix capacitat per la reflexió, però no té solucions. Sols estem al món, com el Lazarillo. De Tormes. Amb un patró cec. I ambiciós.

dissabte, de maig 15, 2010

Gehlen polèmica Adorno (I)

L’any 1965 es produir un encontre entre dos intel•lectuals. Un, Gehlen, poc conegut, però força influent. La primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser a la Universitat, no recordo si a primer o a segon (ni penso fer res per esbrinar-ho). Un professor seguia a les classes, fil per randa, un dels seus llibres: El Hombre (Editorial Sígueme, Salamanca). No me'l vaig poder comprar perquè no tenia diners i quan vaig anar a la bilbioteca no hi havia cap exemplar, així que no tenia més remei que parar molta atenció a les classes i, com sol ser habitual, em sorgí l'interès. Era molt interessant, raó per la qual podia perdonar que el professor agafés el micro de l’aula i el llegís amb una veu que, em podeu creure, no era precisament la d’una figura del cinema. També podia perdonar que, quan no llegís, expliqués literalment. Aleshores jo seia amb el “Yeti”, a qui he trobat a faltar en més d’una ocasió, al final del a classe. Fumàvem. Fumàvem molt a la classe.
No és per fer-me el jove, però l’enfrontament televisiu de Gehlen amb Adorno no el vaig poder veure. A l’emule no hi ha ni rastre, tot i que trobem la batalla entre Foucault i Chomsky.
En un moment determinat del duel televisiu Gehlen l’etziba a Adorno, més o menys: “Creu vostè realment que el pes de la problemàtica dels principis, de l’esforç de reflexió, de les equivocacions de la vida que segueixen influint profondament, i en els que nosaltres hem caigut, ja que ens hem desentés, centrat-nos en formulismes, ha d’imposar-se a tots els homes?” (perdoneu la barroera traducció)
La pregunta no està exempta de mala llet. I, com veurem, també de un no saber jugar. És una pregunta d’un nen malcriat, sens dubte, la de Gehlen.
Però Adorno, valent com ell sol, contesta: “Sobre això no puc sinó dir amb total senzillesa: ¡Sí! Jo tinc una idea de felicitat objectiva i desesperació objectiva, i diria que mentre els homes siguin disculpats i no se'ls atribueixi l'entera responsabilitat i autodeerminació, també el seu benestar i la seva felicitat en aquest món seran una aparença, una aparença que algun dia esclatarà".

PD. Dedicat a tots els homes i dones de plàstic.