Algú ho hauria d'explicar (II)

Fa uns dies vaig llegit la notícia que deia, més o menys, que "Oriol Pujol acceptaria anara a la pressó a canvi de que la seva dona sigui exonerada". No ho entenc. Algú m'ho hauria d'explicar. Significa que la seva dona és culpable o innocent, sospitosa o no sospitosa. Perquè si no ho és, lògicament no ha de tenir problemes. Com sigui, em sorprèn que Oriol Pujol hagi tingut un càrrec tant alt en un partit del que va sortir "amb el cap ben alt". Sentint-lo el dia que s'en va anar vaig pensar: "quin tràngol". Ara sé per què. El seu partit continua governant. I ens portarà a un país nou.

Algú ho hauria d'explciar perquè no penso perdre ni un segon en cercar lainformació per entendre la peli jo sol. Em quedo amb la impressió.

Qué buen vasallo...

"Otra hubiera sido la historia de nuestra desgraciada España si los impulsos del pueblo, a menudo generoso, hubieran primado con más frecuencia frente a la árida razón de Estado, el egoísmo, la venalidad y la incapacidad de nuestros políticos, nuestros nobles y nuestros monarcas. (...) Qué buen vasallo que fuera, si tuviese buen señor". Arturo Pérez Reverte (1996). El capitán Alatriste.

Sense més paraules. Cadascú té la família que es mereix. Seguirem a Míster Anasagasti.



Un nou món feliç

Estic llegint, de manera desordenada, Un Nou món feliç, d'Ulrich Beck (2007, Paidós).  No puc fer un comentari global. Ni vull, de moment. Només destacar el següent: "La creciente tasa de paro no se puede seguir achacando a crisis económicas díclicas, sino a los éxitos de un capitalismo tecnológicamente avanzado" (pàgina 11). Demà deixo el llibre a un alumne així és que ja continuaré copiant algunes cites que paguen molt la pena.

Mocador i camisa per a lligar

Aquests dies m'he enrecordat que fa uns anys, molts anys, em manifestava a la porta de casa de l'alcalde de Santa Coloma de Gramenet. Era temps de la dictadura encara, d'aquella dictadura tan fotuda en els barris periférics de Santa Coloma. Jo "militava" com infant en un grup de joves, entre cançons dedicades al Che (Aprendimos a quererte, desde la histórica altura....), moltes altres de Vïctor Jara (Te recuerdo Amanda, la calle mojada...), i altres de no sé qui (Si quereis la libertad, romped ya vuestras cadenas...). Al crit de "Blas dimite, el pueblo no te admite", corredisses i la por que m'enxampessin els meus pares en actes "polítics", la vida anava creant els primers desenganys amorosos. Després vindrien les desafeccions polítiques amb l'esquerra, el carnet del sindicat anarquista del pare (mantingut en la clandestinitat familiar) i la meva incapacitat per a militar en cap massa organitzada. I ara, quan ja no escolto a Jara, ni visc a Santa Coloma, investiguen al nou alcalde, fill del Blas dimite. I m'enrecordo el dia que uns que deien eren de Falange en van donar quatre bufetades a la porta de l'Església. Vestia jo un mocador vermell i una camisa negra. Volia lligar, i vaig rebre.