L’any 1965 es produir un encontre entre dos intel•lectuals. Un, Gehlen, poc conegut, però força influent. La primera vegada que vaig sentir parlar d’ell va ser a la Universitat, no recordo si a primer o a segon (ni penso fer res per esbrinar-ho). Un professor seguia a les classes, fil per randa, un dels seus llibres: El Hombre (Editorial Sígueme, Salamanca). No me'l vaig poder comprar perquè no tenia diners i quan vaig anar a la bilbioteca no hi havia cap exemplar, així que no tenia més remei que parar molta atenció a les classes i, com sol ser habitual, em sorgí l'interès. Era molt interessant, raó per la qual podia perdonar que el professor agafés el micro de l’aula i el llegís amb una veu que, em podeu creure, no era precisament la d’una figura del cinema. També podia perdonar que, quan no llegís, expliqués literalment. Aleshores jo seia amb el “Yeti”, a qui he trobat a faltar en més d’una ocasió, al final del a classe. Fumàvem. Fumàvem molt a la classe.
No és per fer-me el jove, però l’enfrontament televisiu de Gehlen amb Adorno no el vaig poder veure. A l’emule no hi ha ni rastre, tot i que trobem la batalla entre Foucault i Chomsky.
En un moment determinat del duel televisiu Gehlen l’etziba a Adorno, més o menys: “Creu vostè realment que el pes de la problemàtica dels principis, de l’esforç de reflexió, de les equivocacions de la vida que segueixen influint profondament, i en els que nosaltres hem caigut, ja que ens hem desentés, centrat-nos en formulismes, ha d’imposar-se a tots els homes?” (perdoneu la barroera traducció)
La pregunta no està exempta de mala llet. I, com veurem, també de un no saber jugar. És una pregunta d’un nen malcriat, sens dubte, la de Gehlen.
Però Adorno, valent com ell sol, contesta: “Sobre això no puc sinó dir amb total senzillesa: ¡Sí! Jo tinc una idea de felicitat objectiva i desesperació objectiva, i diria que mentre els homes siguin disculpats i no se'ls atribueixi l'entera responsabilitat i autodeerminació, també el seu benestar i la seva felicitat en aquest món seran una aparença, una aparença que algun dia esclatarà".
PD. Dedicat a tots els homes i dones de plàstic.
Entrades
5 comentaris:
t'imagines un debat així a la TV d'avui? t'imagines uns homes així avui, en el temps del políticament correcte i pensament enllaunat?
Collons l'Adorno, quina resposta més brutaal. L'altre es debia quedar de pasta de moniato... Em sembla que la posició d'Adorno en aquest tema és la d'un Aristòcrata il·lustrat, un kantià de la parra, un aristotelic... A mi el kantisme em fa por, perquè em fa la sensació que en l'equilibri subjecte-societat, es decanta d'una manera massa violenta cap a la societat, i la vida és molt més complexa que això, crec que de vegades cal prendre decisions sense ni tansols pensar en la societat, i molt menys com un deure inapelable. Però tot just estic en la introducció del pensament de Kant, així que no em facin massa cas.
Dius Evo, que:
“Sobre això no puc sinó dir amb total senzillesa: ¡Sí! Jo tinc una idea de felicitat objectiva i desesperació objectiva, i diria que mentre els homes siguin disculpats i no se'ls atribueixi l'entera responsabilitat i autodeerminació, també el seu benestar i la seva felicitat en aquest món seran una aparença, una aparença que algun dia esclatarà".
Sublime, cert i clarivident, i desprès quina cosa queda???.
Una abraçada del teu cuasi "col·lega", fa un wiskito.
la resposta d'Adorno és bona, ara la pregunta no és fàcil d'entendre -per a mí-, sobretot quan diu "equivocacions etc... en els que nosaltres hem caigut, ja que ens hem desentés, centrat-nos en formulismes"
Clar que me l'imagino, Clídice. Me l'imagino idèntic en, per exemple, Supervivientes o el Gran Hermano (aquest és el nivell, més o menys).
Efrem, penso que Adorno, que té molt present la societat, en aquest cas fa una crida a la persona com a independent. Ho veuràs en el següent post.
Anònim (qui seràs?). Després què? Doncs després a ser més bons i óferir menys respostes enllaunades de societat del pervindre. Menys anticapitalisme i més antitirania.
Criteri, tens raó, he fet una traducció fluixeta, però és que Gehlen parlava ben difícil.
Publica un comentari a l'entrada