Gehlen polèmica Adorno (II)

Carai,  Carai,. Carai. Gehlen pensaria que Adorno s’amagaria. I no, no s’amaga. És més, dona en el clau. Les persones som lliures, som responsables, podem determinar que fer amb les nostres vides. Certament, cal voler. Saber això, és saber molt. Adorno no pot tenir por, Gehlen, sí. Potser ara ja s’ha penedit. Què fàcil és dir que “no podem canviar”, que “no puc fer altra cosa que la que faig”.
Gehlen, siguem objectius, es mostra trampós com ell sol. L’acusa de defensar una antropologia utòpica. És una acusació típica. Adorno es queixa. Argumenta que exonerar l’home no és una constant natural. El poder no ens determina: podem decidir.
Gehlen propugna una situació paternalista: deixem que els homes es dediquin a les seves tasques i estalviem-los la reflexió que els impulsa cap un estat catastròfic. Aquí tot va bé. I el diumenge obren els cinemes, i els teatres i el futbol tornarà d’aquí a poc.
Adorno ho nega. És rotund. En nom de l’alliberament, cal estimular les persones per tal que prenguin consciència de la dolorosa situació que vivim.
Gehlen vol protegir els homes de la reflexió que deprimeix ,ja que no hi ha alternatives. Adorno els reconeix capacitat per la reflexió, però no té solucions. Sols estem al món, com el Lazarillo. De Tormes. Amb un patró cec. I ambiciós.