Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris . Escola. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris . Escola. Mostrar tots els missatges

dilluns, d’octubre 24, 2011

El mestre llibertari

Aquest és un decàleg anarquista o, simplement, un decàleg.

1. El maestro tiene entablada una lucha frontal contra todo estado de clase; un maestro complacido en el orden que fuere es un policía.
2. El maestro es un profesional de la desmitificación; un maestro dogmático es un ser autoritario.
3. EL maestro reniega de fidelidades ajenas al hombre y al amor; un maestro afecto en exclusiva a su sindicato es un burócrata, un número.
4. El maestro encuentra sentido en su vida y se entrega al barrio; un maestro ajeno a su hábitat es un explotador.
5. El maestro aspira a supropia destrucción, a favor de un magisterio universal; un maestro que defiende un estatuto del maestro es un enemigo.
6. El maestro con alternativa no imparte premios, títulos, medallas; un maestro mero examinador es un mercader.
7. El maestro exigirá participar en el trabajo físico para ganar su pan; un maestro no rotativo será o acabará siendo un enfermo.
8. El maestro es un ser autogestionario dentro y fuera del aula; un maestro omnipotente es un ser inimaginativo.
9. El maestro no lo será fuera del comunismo libertario: un maestro clásico defenderá el lema el fin justifica los medios.
Díaz, Carlos. (1978). Manifiesto libertario de la enseñanza.Madrid: Las Ediciones de La Piqueta.

dissabte, de març 26, 2011

Els experts

"(...) la nostra societat afavoreix la multiplicació d'experts sense experiència i ignora l'experiència de qui no té títol d'expert" Cardús, Salvador (2000) El desconcert de l'educació. Barcelona: Edicions La Campana, pàgina 12.

divendres, de desembre 31, 2010

Comença el desgovern d'Artur Mas

Desgovern en el sentit de deixar de governar amb una línia comuna pels governats. Mal comencem, doncs. La seva proposta de qui vulgui que faci Setmana Blanca demostra la inoportunitat i desencert, en el seu moment, de la idea d'Ernest Maragall, i també apunta el nou talant de deixar fer que ens vé a sobre. Encara trobarem a faltar Tremosa.
Per altra banda, el conseller de treball i no sé què encara (que estic mig malalt) ha afirmat a la ràdio que en la legislatura es proposa rebaixar a la meitat l'atur. Fracassarà. Mostra a més a més un clar desconeixement del moment social que estem vivint. Arribarem a tenir només un 8% d'atur, sense trampes. Doncs, no. O menteix o no sap de què va. Al temps.
Em veig demanat el dret a decidir... ser alemany.

dilluns, de juliol 26, 2010

La llengua a Necròpolis

Recordo que una vegada, essent jo un infant, un dia que el meu pare tenia un dia melangiós, em va dir que havia repetit un curs i que, més tard, van expulsar-lo de l’escola. Sempre que el pare tenia un bon dia explicava coses de la seva infantesa o de la seva joventut.  Explicava, amb una certa satisfacció difícil d’entendre per a un nen, que havia llençat el tinter al cap del professor. Aleshores, ja ho sabeu, s’escrivia amb ploma i tinter de tinta xinesa. L’expulsaren del col.legi de Les Palmeres, a Santa Coloma de Gramenet, a tocar de l’Església, un centre que sempre tingué per a mi un record romàntic per aquesta i altres raons i al que l'atzar em portaria anys més tard, no com alumne sinò com enamorat d'una neta del director.
A hores d'ara ja no recordo gaire bé tot el que m’explicava el meu pare, però sí recordo clarament que em deia que un bon dia arribà a la classe i el professor parlava un idioma que no entenia i que va haver de passar tot el curs aprenent la nova llengua. Era la llengua de l’Imperi que no havia après de petit i que ara no podia defugir: el castellà. Quan això m'explicava ja no s'atrevia a parlar en aquests termes: tenia la por inerioritzada i es podia veure en el rerafons de la seva mirada, una por fruit d'una educació que no havia estat la seva però que colonitzà la seva ànima. Sempre m'he enrecordat d'ell quan llegia el llibre sobre Salvador Puig, perquè Antich també parlava d'aquesta mirada i forma de viure del seu propi pare. He tornat a veure aquesta mirada en llegir Necròpolis i, malgrat la tristesa, li agraeixo a Boris Pahor aquesta nova oportunitat.

“I això no era més que el principi, ja que després d’aquesta mateixa criatura va esdevenir culpable sense saber per què ni com va pecar, ja que no podia comprendre que algú pogués ser condemnat a causa d’usar la llengua que li havia servit per estimar els pares i començar a conèixer el món” p. 30.

dimecres, de juny 23, 2010

L'escola i Kafka

Si volem entendre l’escola pública actual cal llegir Kafka. Caldre, caldre, potser no cal, però fa bé. En certa manera, Kafka és l’autor que ha descrit, de forma prou metafòrica com per a deixar espai per al pensar, la indiferenciació que s’ha esdevingut entre l’espai públic i l’espai privat.
Perquè una escola pública, què és? És un espai públic o és un espai privat? No ho sé. I la resposta no és tan senzilla com sembla. Diguem, amb Kafka, que és una cova, una cova construïda a partir d’un espai polític legitimat que s’ha convertit en una presó. Perquè, al capdavall, la política educativa pública s’ha privatitzat de tal manera que la pròpia existència de l’educació i el coneixement s’ha transformat en una trampa. Aprendre, avui, és tornar-se un esclau dels interessos econòmics, usar la unillengua i pertanyer a una ment amb sensació de llibertat.

dimecres, de maig 12, 2010

Democràcia?

Tenia pensat (i escrit) una entrada diferent, però.. però l'actualitat obliga. Ja sabeu de què va, clar que sí.
1. Em pregunto com pot ser que el Fons Monetari Internacional (FMI) sigui qui marca les polítiques dels governs. Qui ha votat a l'FMI? Ningú. Aquesta democràcia és de nyigui-nyogui, rídicula i poc democràtica. Avui són els funcionaris que veuran reduïda la seva remuneració; una mesura que té una bona acollida entre la població, amb una manca, em sembla, de visió de futur: en un món on les empreses redueixen cada dia el personal, qui donarà feina als nostres fills? Anem cap a un darwinisme de subsistència, anem del llop al llop, però, com digué Brecht.... La reducció de les pensions, però, si que hauria d'aixecar la poca dignitat que ens quedi. Pobres pensionistes, que no rebran ni una petita part dels calers que s'han emportat els pobres bancs. El neoliberalisme és un pou sense fons.
2. Les escoles que no varen fer vaga contra la LEC... que es preparin, perquè ara van per els mestres i les mestres que no ofereixen la digna resistència que es mereix passar l'economia per sobre de l'educació. "El Departament es planteja incrementar l’horari lectiu del professorat per la via de no considerar temps lectiu tot el temps d’esbarjo"

diumenge, de març 21, 2010