Som dos, però ens oblidem

Com us vaig dir, continuo amb el llibre de Punset:

"Un dels moments més importants en l'evolució de la vida va tenir lloc fa més de mil milions d'anys. Les cèl·lules procariotes simples i primitives van ser envaïdes per altres cèl·lules  veïnes i va aparèixer un nou tipus de cèl·lula, l'eucariota. Aquesta cèl·lula, que podríem considerar una cèl·lula procariota infectada, era més competent que les altres, ja que era el resultat de la unió de forces entre diverses cèl·lules. Per tant, en comptes de pensar en aquests invasors coma paràsits hauríem de considerar-los uns visitants simbiòtics molt útils. Cadascun de nosaltres allotja milers de varietats de visitants simbiòtics. Portem bacteris a l'aparell digestiu, àcars als cabells o a la pell. En aquest moment hi ha milers de visitants simbiòtics en tots vostès, i val més així”. Punset, Eduard. (2009). Per què som com som. Barcelona: Destino, pàgina 29.

I nosaltres cansant, i enganyant, al personal volen posar portes al camp; que si els immigrants generen molta despesa, que si no s'adapten, que sí qual que si tal i resulta que estem on estem gràcies a la col·laboració d'un autòcton (cèl·lules procariotes) amb un immigrant (cèl·lula eucariota). Si alguns intenten aplicar la física quàntica a la personalitat i a la realitat social, perquè no apliquem el saber històric-biològic per desfer estereotips?

No som només biologia

Ah, les vacances! Quan de temps per a fer allò que ens agrada! Que virtuoses són les vacances que ens permeten canviar d'activitat i dedicar-nos a allò que no podem fer gaire habitualment. Visca les vacances que m'han deixat llegir el llibre que la meva dona em va relagar per Sant Jordi:  Per què som com som, de Punset, en la col.lecció de labutxaca de l'editorial Destino. Apassionant potser és l'adjectiu que millor defineix aquesta lectura; si calgués aplicar un altre seria biologicista, i, si estigués a classe, diria: massa bioligicista. Òbviament la biologia té una importància gran en les nostres vides, però cal estar avisats sobre el poder dels gens, sobre la determinació que els gens poden tenir en la nostra conducta, perquè nosaltres no som la mosca del vinagre, si més no, no ho som habitualment. Tampoc som un cuc. Generalitzar les conclusions, per tant, es fa quan es parteix de la idea de què entre la mosa, el cuc i l'home, les diferències queden reduïdes a un seguit de gens. En aquest sentit, a Punset li manca perspectiva crítica o, millor, dit, la prgunta oportuna.

Comparar l'home amb els animals és factible i aporta beneficis científics i, clar, beneficis als científics, especialment als científics que estudien el cervell. Beneficis que recorren tota la piràmidede Maslow, des de la part inferior a la més superior. Punset, tot i recollir, en alguns casos, opinions contràries, inclina la balança en la polèmica genètica-entorn, a favor de la genètica. Sense voler. Sense adonar-se'n. No és culpa seva, sinó dels convidats amb qui parla i entre els quals no brillen precisament els científics dedicats a l'estudi de l'entorn, tret d'alguns casos rellevants  (com l'immens García-Carpintero, que, a més a més de ser un gran filòsof del llenguatge és dels millors professors que he tingut en la meva vida acadèmica). Opinió quasi solitària, aïllada, però que ha de servir per aclarir l'estat de la qüestió és la següent:  “Per tant, està demostrat que l'entorn afecta de debò l'estructura del cervell i viceversa. Però els humans, si neixen  en una cultura en què es parla una determinada llengua, l'aprendran  aproximadament en el mateix període de temps amb independència de la seva complexitat, i ho faran bastant bé. Tot plegat sembla confirmar, amb poc marge d'error, un component genètic”, p. 99.
La qüestió genètica-entorn és important, perquè d'ella depèn les ganes de canviar la nostra societat i, és clar, si estem molt determinats, si el nucli de l'enteniment es troba en la genètica, tenim la societat que tenim adaptada als nostres gens, poc més o menys Per què canviar-la, doncs? Mentrestrant, els que negocien amb la vida es freguen les mans i ens tracten com mosques. Punset, Eduard. (2009). Per què som com som. Barcelona: Destino.