Som dos, però ens oblidem

Com us vaig dir, continuo amb el llibre de Punset:

"Un dels moments més importants en l'evolució de la vida va tenir lloc fa més de mil milions d'anys. Les cèl·lules procariotes simples i primitives van ser envaïdes per altres cèl·lules  veïnes i va aparèixer un nou tipus de cèl·lula, l'eucariota. Aquesta cèl·lula, que podríem considerar una cèl·lula procariota infectada, era més competent que les altres, ja que era el resultat de la unió de forces entre diverses cèl·lules. Per tant, en comptes de pensar en aquests invasors coma paràsits hauríem de considerar-los uns visitants simbiòtics molt útils. Cadascun de nosaltres allotja milers de varietats de visitants simbiòtics. Portem bacteris a l'aparell digestiu, àcars als cabells o a la pell. En aquest moment hi ha milers de visitants simbiòtics en tots vostès, i val més així”. Punset, Eduard. (2009). Per què som com som. Barcelona: Destino, pàgina 29.

I nosaltres cansant, i enganyant, al personal volen posar portes al camp; que si els immigrants generen molta despesa, que si no s'adapten, que sí qual que si tal i resulta que estem on estem gràcies a la col·laboració d'un autòcton (cèl·lules procariotes) amb un immigrant (cèl·lula eucariota). Si alguns intenten aplicar la física quàntica a la personalitat i a la realitat social, perquè no apliquem el saber històric-biològic per desfer estereotips?

Generant desigualtat (amb lideratge)

Potser hauria de tenir confiança en Catalunya, però no  la tenim, no la puc tenir. No només per les bestieses que s'han pogut sentir sobre Vic (Gomara, Brian,) que les hem pogut llegir de tots els colors, sinó també perquè quan tenim l'oportunitat de fer la feina ben feta, resulta que, aleshores, sí que té fronteres. Ordenant la taula, abans de fer una transcendent trucada a un amic que em busca i no em troba, dono amb un article de Vicenç Navarro titulat "La polarización social en Cataluña". Fem cinc cèntims:

1. Va publicar-se un informe per part del Ministerio de Educación y Ciencia (La equidad en educación) del professor Jorge Calero que es va publicitar molt poc. Perquè?

2. L'informe analitzada l'evolució de l'educació fins el 2002, és a dir, amb govern del partit del senyor "lideratge", és a dir CIU.

3. L'últim any de govern de CIU la despesa en educació no universitària va ser el més baix d'Espanya, essent Espanya un dels països amb menys despesa de la Unió Europea.

4. Certament, s'ghavia heredat un dèficit de despesa públic en educació del franquisme, però a Catalunya, mort el gos continuà la ràbia, mentre que a la resta d'Espanya es va corregir una mica. Es va donar prioritat a les escoles privades i concertades (i el tripartit, "no para, sigue, sigue").

5. D'aquesta manera: "Así, si el 66,6% de los hijos de padres profesionales de grado superior pasaban a estudiar en centros de educación superior en 2001, sólo el 17'7% de hijos de trabajadores no cualificados y el 10'8% de trabajadores agrícolas pasaban a tales centros".

Malgrat tot, cada any haig de dedicar, sense que s'enteri el conseller, un bon temps a convèncer els alumnes sobre aquesta qüestió, tan fort com és l'aparell de propaganda. Com deia Anselmo Lorenzo Asperilla "A los pobres, en el Banquete de la Vida, sólo nos darán una cuerda para ahorcarnos".

Ara tenim una mica de rodalies, el suficient per fer-la pols.

De la immigració i la fama

Algunes conclusions sobre la immigració publicades en un comentari al blog de Brian (tan de pressa que hi havia algunes faltes):

1. Què passaria si als immigrants no tinguessin unes condicions de vida mínimament dignes? Recordem que això (com la desigualtat extrema a la que estem arribant) és el que va donar lloc a la invenció de l'Estat del Benestar. Si no gastem en la gent (immigrants estrangers, i immigrants catalans) haurem de gastar en presons, en policia, i, al capdavall, en rams de flors al cementiri.

2. Perquè no ens fixem en un fet tan simple com és que tothom té dret a la vida? Nosaltres hem col.laborat prou bé a crear unes condicions penoses en els seus països; encara que no ens agradi reconeixer-lo.

3. Què sentim quan una persona mor al carrer perquè ningú la vol atendre? Què passarà si no tenin cobertura de salut?

4. Si deixem que hi hagi gent sense servei sanitari estem obrint la possibilitat a acostumar-nos a que alguns tinguin serveis i altres no; no és el primer pas per "nordamericanitzar" la nostra salut? És el que ens interessa com a ciutadans? (si ens interessa, com deia Sánchez Dragó, como ciudadasnos)

Una resposta a Criteri:

Fa un temps que va preguntar la raó per la qual les vaques grosses no publiquen comentaris als blogs.

1. No ho necessiten, i, sovint, les vaques grosses només actuen per interès propi: no ho necessito, no publico comentaris. Així de simples (o era ximples?).

2. No pensen que pagi la pena aclari res. Ells són els que tenen raó i altres si volen aprende, que vagin al seu blog.

3. Si al teu blog, la teva coneixença, els pot proporcionar algun aventatge, els tens tot el dia enganxats.

4. D'Eugeni d'Ors n'hi va haver un, d'imbècils uns quanst més.

5. En els comentaris es fica la pota molt més del que convindria. Un exemple: la resposta que el senyor Ramon Alcoberro em dispensa sobre la Filosofia de l'Educació: "En quant [sic] a la filosofia de l’educació, la seva relació amb la filosofia és similar amb la relació que la música militar manté amb la música. En temes d’educació crec més en el professor que en la metodologia. Ja sé que és poc modern, però en 30 anys de fer classes he vist canviar metodologies tants cops que m’he tornat escèptic." Resposta al següent que vaig comentar: "Vas fer un comentari en un post sobre la Filosofia de l’Educació que va provocar algun comentari força desafortunat sobre la mateixa Filosofia. Ben explicada, sempre he trobat que als alumnes els interessa molt, però per a explicar-la bé cal tenir humilitat, molta humilitat, i coneixença." Jo parlo d'humilitat i ell de metodologia, això sí és música militar! La filosofia de l'educació és la música militar. Bravo! Ajudant la filosofia!