Ahir vaig veure el celebrat documental Comprar, llençar, comprar, sobre l'obsolescència programada. Feia temps que tenia ganes de veure'l, però poc temps i poca situació propícia. No em va agradar molt perquè el que explicava feia temps que el sabia. Del que es tracta en l'actualitat és de consumir, consumir i consumir. Quan èrem petits, la gent que passem ja dels quaranta, sabíem què era cridat un tècnic per arreglar la televisió (en blanc i negre i amb un botonet per a "buscar" la UHF). Amb el documental em vaig fer conscient que aquest món ha desaparegut, que ja no s'arrreglen els aparells, que ningú s'imagina arreglar res. La casa i el planeta són grans. Com sigui, l'estratègia que més ha cridat l'atenció a qui ha vist el documental és la del xip que fa que un aparell és mori després de ser usat un nombre determinat de vegades, l'obsolescència programada. En realitat, però, el més interessant és veure com no cal cap xip: les persones no suportem tenir alguna cosa que ja estigui una mica anticuada. Cada dia llencem un munt d'aparells, bicicletes, tocadiscos, cd's, que funcionen perfectament. I si no ho fas pots tenir la Símdrome de Diògenes.
"En su forma original consumir significaba destruir, saquear, socmeter, acabar o terminar." RIFKIN, Jeremy. La fi del treball.