Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Consumisme. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Consumisme. Mostrar tots els missatges

diumenge, de setembre 18, 2011

Consumir és violència

Ahir vaig veure el celebrat documental Comprar, llençar, comprar, sobre l'obsolescència programada. Feia temps que tenia ganes de veure'l, però poc temps i poca situació propícia. No em va agradar molt perquè el que explicava feia temps que el sabia. Del que es tracta en l'actualitat és de consumir, consumir i consumir. Quan èrem petits, la gent que passem ja dels quaranta, sabíem què era cridat un tècnic per arreglar la televisió (en blanc i negre i amb un botonet per a "buscar" la UHF). Amb el documental em vaig fer conscient que aquest món ha desaparegut, que ja no s'arrreglen els aparells, que ningú s'imagina arreglar res. La casa i el planeta són grans. Com sigui, l'estratègia que més ha cridat l'atenció a qui ha vist el documental és la del xip que fa que un aparell és mori després de ser usat un nombre determinat de vegades, l'obsolescència programada. En realitat, però, el més interessant és veure com no cal cap xip: les persones no suportem tenir alguna cosa que ja estigui una mica anticuada. Cada dia llencem un munt d'aparells, bicicletes, tocadiscos, cd's, que funcionen perfectament. I si no ho fas pots tenir la Símdrome de Diògenes.

"En su forma original consumir significaba destruir, saquear, socmeter, acabar o terminar." RIFKIN, Jeremy. La fi del treball.

divendres, de setembre 18, 2009

La fi del treball o la fi del desig?

Ja que ens hem estat parlant de la tecnologia, us faig avinent una cita d’un llibre que tenia per casa pendent d'enllestir, “El fin del trabajo” de Rifkin. La vida precària del professor-pare-marit-amic-doce far niente em va impulsar a llegir just el capítol que necessitava per a argumentar una classe. El libre és molt interessant i molt adient en la conjuntura en què ens trobem, malgrat molts crítics ja havíen avançat, sembla que equivocadament, que Rifkin s’havia equivocat; no només, deien els comentaristes, no ha descendit el grau d’ocupació, sinó que és de les més altes de la història. Sobren els comentaris. Llegim:
“La empresa Japan’s National Bycicle Company está incluso más avanzada en su capacidad para dar ràpida respuesta en sus operaciones bajo pedido. Se mide al cliente en una màquina en la sala de exposiciones y se aplican sus medidas al tamaño y forma adecuada de una bicicleta, con la ayuda de un sistema de diseño asistido por ordenador. El cliente decide respecto al tipo y modelo de los frenos, la cadena, las llantas, los tubulares y el color. Se puede incluso llegar a escoger el nombre personalizado de la bicicleta. La información se transmite electrónicamente a las plantas de fabricación de la empresa y la bicicleta terminada, fabricada bajo pedido, puede ser montada y enviada en menos de tres horas. Irónicamente, la empresa ha descubierto, a través de sus estudios de mercado, que la respuesta es demasiado ràpida, lo que reduce el entusiasmo de sus clientes, con lo que se ve en la obligación de retrasar las entregas durante una semana de forma que el comprador pueda llegar a experimentar la “alegría de la anticipación”. Rifkin, J. (2004[escrita el 1994]). El fin del trabajo. Barcelona: Paidós, pàgina 135.
Com sigui, crida l'atenció que malgrat la velocitat de fabricació sobrin encara molts dies per a entregar-la. En què quedem... volen la bicicleta o simplement gaudir del fet de comprar?