La vida és un conte contat per un idiota

La vida és una ombra que passa, un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria. Si fa no fa, aquestes són paraules de Shakespeare transmutat en Macbeth. Que la vida passa tan ràpidament com una ombra és un fet clar. Que la vida és un conte explicat per un idiota sembla bastant cert; potser no és un conte, però la narració que és la vida certament està explicada per un idiota, un idiota que ha volgut arrossegar, a recer del seu vocabulari i la seva tristesa, la vida dels altres; un idiota que ha imposat, pel nostre bé, i comptant amb la nostra anuència, una vida basada en el govern, és a dir, una biopolítica amarada de paraules com “eficàcia, diners, economia, millora, qualitat, progrés i bé comú”. I tantes altres. Un idiota que ha imposat la seva beneiteria i davant del qual, alguns, només han sabut respondre amb un altre conte igual de dolent i no menys idiota. De moment, la nostra via és saber que el conte és contat per un idiota, que no és poc.

Nici

No sabem si era o no era un nici, però sí sabem que no li costava gaire semblar-ho
PD. En molts casos, però a més a més de semblar-ho un hom té la certesa que darrera de les paraules s'amaga un idiota.

Amb l'anonimat de la incultura

"Començaven els duels, però com que el sòl era cobert de carcasses i cadàvers, es movien amb dificultats, i allà on no podien arribar, es desofogaven amb insults. Llavors era decisiu el grau i la intensitat de l'insult, perquè segons que l'ofensa fos mortal, sangonent, insostenible, mitjana o lleu, s'exigien diverses reparacions o a vegades odis implacables que eren traspassats als descendents. Per tant, l'important era entendre's, la qual cosa no era fàcil entre moros i cristians i amb les diferents llengües mores i cristianes per entremig. Si copsaves un insult indesxifrable, ¿què hi podies fer? Et tocava aguantar-te'l i potser quedaves deshonrat per tota la vida. Per això en aquesta fase del combat entraven en joc els intèrprets, una mena de tropa ràpida, amb armament lleuger, muntada dalt d'uns cavallets, que anaven amunt i avall, caçaven al vol els insults i els traduïen de cop a la llengua del destinatari". Italo Calvino, El cavaller inexistent, Edicions 62, p. 34.

Absurd, com totes les guerres.

La fi del treball o la fi del desig?

Ja que ens hem estat parlant de la tecnologia, us faig avinent una cita d’un llibre que tenia per casa pendent d'enllestir, “El fin del trabajo” de Rifkin. La vida precària del professor-pare-marit-amic-doce far niente em va impulsar a llegir just el capítol que necessitava per a argumentar una classe. El libre és molt interessant i molt adient en la conjuntura en què ens trobem, malgrat molts crítics ja havíen avançat, sembla que equivocadament, que Rifkin s’havia equivocat; no només, deien els comentaristes, no ha descendit el grau d’ocupació, sinó que és de les més altes de la història. Sobren els comentaris. Llegim:
“La empresa Japan’s National Bycicle Company está incluso más avanzada en su capacidad para dar ràpida respuesta en sus operaciones bajo pedido. Se mide al cliente en una màquina en la sala de exposiciones y se aplican sus medidas al tamaño y forma adecuada de una bicicleta, con la ayuda de un sistema de diseño asistido por ordenador. El cliente decide respecto al tipo y modelo de los frenos, la cadena, las llantas, los tubulares y el color. Se puede incluso llegar a escoger el nombre personalizado de la bicicleta. La información se transmite electrónicamente a las plantas de fabricación de la empresa y la bicicleta terminada, fabricada bajo pedido, puede ser montada y enviada en menos de tres horas. Irónicamente, la empresa ha descubierto, a través de sus estudios de mercado, que la respuesta es demasiado ràpida, lo que reduce el entusiasmo de sus clientes, con lo que se ve en la obligación de retrasar las entregas durante una semana de forma que el comprador pueda llegar a experimentar la “alegría de la anticipación”. Rifkin, J. (2004[escrita el 1994]). El fin del trabajo. Barcelona: Paidós, pàgina 135.

Com sigui, crida l'atenció que malgrat la velocitat de fabricació sobrin encara molts dies per a entregar-la. En què quedem... volen la bicicleta o simplement gaudir del fet de comprar?

Per cert, imprescindible Esquema cronològic de pèrdua de drets laborals en la democràcia liberal espanyola

Els pirates i les empreses

En unes xerrades sobre consum vaig sentir dir el següent a Albert Recio, un professor d’economia de la UAB: “L’empresa “x” [essent x gairebé qualsevol empresa gran] funciona com els pirates de Somàlia”; és a dir, que demanen diners a canvi de fer allò que ja haurien de fer en un món i una societat que apreciés un xic més l’equitat i la justícia. Pirates. Carai!, pirates! Un somni infantil que esdevé un malson dels adults! Com gaudeixen els conservadors veient com les empreses privades, que funcionen tan eficientment, amb tanta qualitat i eficàcia, reben diners públics per a poder tirar endavant! Us imagineu que quan una empresa pública anés malament les empreses privades haguessin de posar diners? No, clar que no us ho podeu imaginar. No ha passat mai. Ni passarà.

La cultura i els gens

Ningú neix imbècil, però molts esdevenen idiotes, signe inequívoc de la superioritat de la cultura sobre els gens.

El temps fuig

El temps fuig. Sovint fuig el temps en línia recta; i nosaltres, policies de l'absurd, sortim a la seva recerca i anem a capturar-lo, de forma incansable i ràpida. Insistint, insistents, constants i vells, acabem per retrobar-lo. El mirem i no el reconeixem, perquè ja no veiem prou bé i el temps s'ha tornat un infant. Cada vegada més petit, es trasmuda, fins que desapareix, com nosaltres.

Perdre el temps

Michael Jackson: Forever young