La vida és un conte contat per un idiota

La vida és una ombra que passa, un conte contat per un idiota, ple de soroll i de fúria. Si fa no fa, aquestes són paraules de Shakespeare transmutat en Macbeth. Que la vida passa tan ràpidament com una ombra és un fet clar. Que la vida és un conte explicat per un idiota sembla bastant cert; potser no és un conte, però la narració que és la vida certament està explicada per un idiota, un idiota que ha volgut arrossegar, a recer del seu vocabulari i la seva tristesa, la vida dels altres; un idiota que ha imposat, pel nostre bé, i comptant amb la nostra anuència, una vida basada en el govern, és a dir, una biopolítica amarada de paraules com “eficàcia, diners, economia, millora, qualitat, progrés i bé comú”. I tantes altres. Un idiota que ha imposat la seva beneiteria i davant del qual, alguns, només han sabut respondre amb un altre conte igual de dolent i no menys idiota. De moment, la nostra via és saber que el conte és contat per un idiota, que no és poc.